Els assassins de la intel·ligència

Títol: Ingrata pàtria
Autor: Martí Domínguez
Proa
Barcelona, 2025

280 pàgines

  Joan Baptista Peset Aleixandre va ser un prestigiós metge valencià, catedràtic de Medicina Legal i rector de la Universitat de València, afusellat pel franquisme en maig del 1941. Procedia d’una brillant nissaga liberal de metges i intel·lectuals valencians (son pare va ser un dels presidents d’honor del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, en 1913), i va ser candidat del Front Popular en les eleccions de 1936, integrat en el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana. 
  La seua excel·lència científica anava aparellada amb una gran popularitat, però no deixava de ser, als ulls d’alguns, un home d’extracció burgesa fent de company de viatge de les forces proletàries que van fer front al Alzamiento. D’una manera o altra, va ser jutjat després de la guerra i inicialment absolt, però en un segon judici se’l va condemnar a mort no per cap delicte de sang, sinó per un discurs en què defensava obertament la República espanyola. Un crim intel·lectual, molt en la línia del “Muera la inteligencia” dels partidaris de la barbàrie.
  Martí Domínguez ha volgut aprofitar la peripècia de Peset per a explorar, amb una perspectiva polifònica, les seues últimes hores abans de l’afusellament. És així com anem assistint al testimoni dels diferents actors que envolten Peset de camí a la fossa: el capellà que el confessa, el director de la Presó Model de València, el metge que ha de signar el certificat de defunció, els companys que moren amb ell...
  Després de La sega (dedicat als maquis de les muntanyes dels Ports) i L’esperit del temps (sobre la col·laboració dels científics alemanys amb el nazisme), Domínguez tanca amb Ingrata pàtria una ambiciosa trilogia sobre les guerres del segle XX i la seua herència. 
  Cap dir que Peset Aleixandre va veure recuperada la seua memòria després de la dictadura: un hospital, una avinguda important o un col·legi major el commemoren a la ciutat de València. Però fins no fa molt algun dels qui el van delatar (els seus propis col·legues acadèmics), com ara el sinistre Marco Merenciano, també formaven part del nomenclàtor toponímic urbà. Merenciano va col·laborar amb el tristament famós Antonio Vallejo-Nágera en la recerca del suposat “gen roig”, allò que identificava inequívocament els caràcters propicis a professar idees “marxistes” (sic).
  Per sort, la vigent Llei de Memòria Històrica ha posat fre a aquest disbarat. L’antic carrer Merenciano, a prop de l’avinguda Peset, ara porta el nom d’un activista veïnal. Així s’escriu –també- la història.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-11-25

Nous tebeos per a intel·lectuals

Títol: Veus de ciència
Autor: Martí Domínguez
Onada edicions
Benicarló, 2017
270 pàgines

  Joan Fuster, sempre tan prolífic a l’hora d’encunyar etiquetes enginyoses sobre qualsevol cosa, anomenava “tebeos per a intel·lectuals” els assajos que ell i altres perpetraven en els anys heroics anteriors a la despenalització del nostre idioma. El rètol m’ha tornat al cap en llegir Veus de ciència, de Martí Domínguez. En aquest llibre, que acaba d’editar l’editorial Onada producte del II Premi de Divulgació Científica, l’autor de El secret de Goethe ha reunit un seguit de petits textos divulgatius de la cultura científica. Domínguez és un expert en el tema i si es queixa d’alguna cosa és de la incomunicació cada vegada més punyent entre el món literari i el món científic. “Si Émile Zola -escriu- va emprar els estudis genètics per a la seua bèstia humana, o si Marcel Proust cita Charles Darwin i Jean-Henri Fabre per a la construcció dels seus personatges, als nostres literats les darreres troballes antropològiques o genètiques els són del tot desconegudes. En molts sentits, desenvolupen una literatura anacrònica amb el seu temps científic. Molts d’ells com a molt són freudians , i ja se sap que Freud de ciència tenia ben poc: paradoxalment, tot en ell és literatura”.
  En l’altre camp, però, el diagnòstic no és millor: “L’home de ciència –rebla Martí- cada vegada és més àgraf, cada vegada és més incapaç de transmetre amb un estil propi la seua investigació. No hi ha res més desolador i avorrit que l’actual prosa científica (i més si aquesta és en anglès)”.
  Enfront d’aquesta realitat, l’autor no s’està de recordar que un volum com L’origen de les espècies de Darwin està escrit amb un gust estilístic i retòric notable. La cita no és casual. És conegut que Domínguez sent una devoció especial pel clàssic de Darwin. I té, quan en defensa la seua bella prosa, més raó que un sant. El text fundacional del naturalisme modern és una pulcra peça prosística ja des del seu llegendari inici:

“When on board H.M.S. Beagle as naturalist, I was much struck with certain facts in the distribution of the inhabitants of South America, and in the geological relations of the present to the past inhabitants of that continent…”

   (“Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestat Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a l’Amèrica del Sud i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d’aquell continent”. Trad. de S. Albertí i C. Albertí)

  Al pròleg de la traducció de L’origen de les espècies editada per Edicions 62 en ocasió del seu 150è aniversari (2009), Martí Domínguez ens recordava oportunament que “Darwin va crear d’alguna manera la Biologia moderna: una ciència laica, aconfessional, destinada a conèixer el perquè de la vida i el lloc que hi ocupa l’home”. No és estrany, doncs, que el darwinisme esquitxe, amb la seua insolència encara vigorosa, els textos de Veus de ciència.
  No és només el vell Charles el protagonista, però. Domínguez s’hi proposa reunir els autors més destacats que no poden faltar en tota biblioteca acurada. L’aplec prové, en gran part, dels articles publicats en la secció de cultura de La Vanguardia.
  En realitat, si alguna cosa li sobra a Martí Domíngez és coneixement enciclopèdic i talent per a la divulgació. Per les pàgines de Veus de ciència passen Stephen Hawking o Desmond Morris, Jay Gould o Lynn Margulis, Roger Bacon o Ernst Mayr. Sovint Domínguez juga amb els seues autors partides d’escacs, com ara quan enfronta Karl Popper a Thomas Kuhn o Einstein a Picasso. Els temes tractats es van encadenant amb naturalitat: la ciència i la religió, la sexualitat humana, la possibilitat de vida extraterrestre, el canvi climàtic… Tot d’anècdotes sobre els científics i les seues teories van encatifant una obra servida amb un to senzill, on l’ambició estilística es troba supeditada a una intenció primordialment didàctica.
  El llibre acaba amb una reflexió sobre l’Homo Deus de Yuval Noah Harari. No repetiré el que ja vaig escriure sobre aquest extraordinari text a l’entorn del futur de la raça humana (Posdata, 10-12-2016), però és evident que també es tracta d’un volum que no hauria de faltar als nostres prestatges. Martí té raó: és excessivament intolerable la separació entre cultura literària i cultura científica. Conforme està el món, és un luxe que no ens podem permetre. El seu llibre vol ser una aportació en el sentit correcte. I només per això, no hauríem de deixar de llegir-lo.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 13-1-2018

La mort del crític literari

Títol: L’assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domíngez
Proa
Barcelona, 2017
315 pàgines

  Des que es va donar a conèixer com a escriptor amb Les confidències del comte de Buffon (1997), Martí Domínguez (Madrid, 1966) ha anat bastint un edifici novel·lístic caracteritzat per l’adhesió al món de la Il·lustració i els valors de la cultura francòfila. En aquest primer títol i en altres com El secret de Goethe (1999) o El retorn de Voltaire (2007), Domínguez ha pouat en un imaginari construït a partir d’un ampli coneixement de la cultura humanística i la cultura científica. Biòleg de formació, ha aportat a la literatura catalana una visió naturalista d’arrel acadèmica, cosa que ha contribuït a renovellar un gremi massa poc atent, sovint, a les novetats del món sempre decisiu de les ciències.
  Si descomptem l’assaig El somni de Lucreci (2013), escrit amb un estil descurat i apressat (però de contingut ben interessant, si és que és factible separar forma i fons), l’itinerari d’aquest escriptor valencià fa un tomb singular a partir de La sega (2015). Dues dècades després del seu primer llibre, Martí s’allunya de cabòries historicistes, però no de la pulsió naturalística. Ara, però, la seua visió d’amant de la natura es concreta en una història popular al voltant del món dels masovers i la tragèdia viscuda per aquests robinsons rurals en la dura postguerra espanyola. Aquesta nova trajectòria s’ha vist refermada, amb altres horitzons temàtics, amb L’assassí que estimava els llibres.
  Fart que els editors li retragueren que, a les seues novel·les, “no passava res”, Domínguez ha decidit prémer l’acelerador dels esdeveniments argumentals. Els grans editors d’ara, és clar, no són com els d’abans: volen que als llibres, sobretot, “passen coses”, perquè és així com fan caixa. Ja no els interessa la Literatura: només els diners. Però aquesta és una altra història.
  L’assassí que estimava els llibres s’adscriu –el títol és prou revelador- al gènere dels lladres i serenos, això que també s’anomena “novel·la negra”. Deixem les coses clares: no tinc el més mínim interès en aquesta mena de llibres. Massa sovint és un refugi on escriptors mediocres troben un niu suficientment càlid on posar els ous d’inquietuds més o menys tòpiques, que fan les delícies dels lectors poc exigents. Però no és el cas de Martí Domínguez, òbviament. Ens trobem davant un bon escriptor, que deambula per la trama que ha escollit amb una prosa cisellada, on salten, de tant en tant, imatges suggerents, comparacions i retrats notables: “Cuca li va mantenir la mirada i va creure distingir, sota un fullatge ben atapeït, el seu cor, com un préssec, pengim-penjam. Després va somriure, un somriure desafectat i lluminós, com una fletxa”.
  És aquesta prosa el que fa que un tipus com jo continue aquest relat fins al final. Crec que Martí volia divertir-se fent una crònica del lil·liputenc i esquifit món cultural d’una ciutat –València- bàsicament hostil a la cultura culta. El reportatge, incloent les vegades que fa l’ullet a personatges reals (a través de l’onomàstica, per exemple), ha complert els seus objectius. “En aquella ciutat –escriu- se vivia totalment al marge del món intel·lectual. Possiblement en pocs llocs del món els creadors tenien menys crèdit i menys influència que en aquella urbs”.
  En aquesta Nínive provinciana, la mort d’un crític literari inicia una peripècia que és l’excusa perfecta per desemmascarar les misèries d’un grapat d’éssers corpresos en la xarxa de les motivacions habituals: el sexe, la fama, l’estatus. El crític duia al damunt el llibre de Thomas de Quincey L’assassinat entès com una de les belles arts, ocasió de moments d’hilaritat antològics: “Si algú és permet un cop un assassinat, ben aviat li sembla poc robar, i de robar passa a beure i a no observar el Dia del Senyor, i d’aquí a les males maneres i la deixadesa. Un cop iniciat aquest camí de baixada, no es troba aturador. Molts han iniciat la seva ruïna amb algun assassinat que en aquell moment els semblava poca cosa”.
  Martí s’hi ha divertit i nosaltres, ara, ens podem divertir amb ell.

Joan Garí

Publlicat en Ara, 9-9-2017

Menjar i no ser menjat

Títol: La sega

Autor: Martí Domínguez
Editorial Proa
Barcelona, 2015
347 pàgines

Per anar de Vilafranca, al sud de la comarca castellonenca dels Ports, fins a Vistabella, a la falda del massís del Penyagolosa, s'ha de canviar de país. Un camí serpejant et fa baixar fins la barrancada abrupta del riu Montlleó. Aquesta llera pedregosa fa precisament de frontera entre Aragó i el País Valencià. A la seua vora, el caminant que ha estat pacient i ha seguit la senda marcada no tardarà a trobar-se amb La Estrella, un llogarret abandonat on fan vida, insospitadament, el matrimoni amablement enriolat que formen Sinforosa i Martín. En el silenci mineral d'aquesta vall pètria, el caminant troba repòs i conversa. Després, reanudarà el camí: ha d'assaltar de nou la muntanya. Finalment, un llarg pla invadit pel crit glauc del blat segat el portarà fins a Vistabella, de nou en terres valencianes. Ací, en aquest rodal privilegiat, té el seu mas l'escriptor Martí Domínguez. Estime particularment aquest territori: hi he caminat sovint, amb un quadern sota el braç. És un dels circuits, si fa no fa, que feien els maquis, a la postguerra. Boscos profunds (plens d'espècies endèmiques), muntanyes feréstegues i, enlairat amb el seu doble vessant característic, el cim del Penyagolosa, l'altura més simbòlica del País Valencià.
  Domínguez coneix bé Sinforosa i Martín, que fan la vida estricta dels masovers ara que ja gairebé no en queden. Sinforosa es diu precisament un dels personatges del seu últim llibre, La sega, que aborda la vida terrible als masos de la zona (l'Alcalatén, el Maestrat, els Ports) en els anys de plom en què les escaramusses entre els guerrillers antifranquistes i la Guàrdia Civil acabava sovint amb un dany col·lateral per als masovers indefensos.
  La sega és un llibre bonic, resolt amb la intensitat de les coses senzilles. Per primera vegada, el seu autor abandona el món divulgador de l'alta cultura il·lustrada i desemboca en una certa voluntat de mainstream, amb personatges parlant amb el sec però vivaç català local (una parla de frontera). També el punt de vista és diferent: ara el narrador ja no observa els seus voltants amb ulls d'expert naturalista, sinó a través de la màscara d'un infant, Goriet, el fill d'un masover assassinat per la Guàrdia Civil. L'empatia amb el lector augmenta.
  No hi falta, això sí, la figura del mestre exiliat a la seua aula suspecta, Don Arcadi. Ell és qui ensenya Goriet a col·leccionar fòssils i estimar els tresors de la natura. Perquè tot allò, les muntanyes, els abismes prodigiosos, les balmes i els caminois perduts en el bosc, són el solatge d'una mar, l'oceà que ho va inundar completament milions d'anys enrere. I el mestre ensenya, com qui diu, que també les passions dels hòmens es fan dures dins els seus pits en temps de tribulacions, i han de ser desenterrades i avaluades per mans expertes. I, per damunt de tot, la gran lliçó de la natura, la màxima aspiració de tot el que és viu: "Menjar i no ser menjat".
  Aquest llibre acaba malament perquè la història dels masovers és la crònica d'una mort anunciada. Entre dos focs, van rebre les conseqüències d'unes hostilitats que de vegades no comprenien, però fins i tot quan va arribar la pau això només els va ser una pobra treva. Lentament, a l'embat de la modernitat desfermada, els masos i les aldees han anat despoblant-se. A La Estrella, fa trenta anys que no viu ningú, excepte Sinforosa i Martín. Dos octogenaris ferms com roures, dos Robinsons aïllats del món que només reben visites ocasionals i són testimonis d'un món que ja s'acaba. La dalla, indecorosament implacable, no ha parat mai de segar.

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-11-15

Paràbola de l'artista incomprés

Títol: El fracassat
Autor: Martí Domínguez
Editorial Proa
Barcelona, 2013
223 pàgines

  El títol de la hilarant novel·la Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole, pren com a base una frase de Jonathan Swift: "Quan un veritable geni apareix en el món, el reconeixereu per aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell". Això és un poc el que ens ve a contar Martí Domínguez a la seua nova novel·la, El fracassat.
  El fracassat és la crònica novel·lada d’un fragment de la vida de Paul Cézanne (1839-1906). El relat sorprén inicialment el pintor l’any 1872, és a dir, en ple “període impressionista” de la seua obra. Llavors Cézanne és només una mena de mort de fam –com tants pintors de l’època- a qui ningú fa cas. Forma part de la colla anomenada “els impressionistes”, més que res amb un matís despectiu. Res fa presagiar, en aquests temps, que el jove autor de “La casa del penjat”, “Una moderna Olímpia” o “Senyora Cézanne en la butaca vermella” estava destinat a ser considerat el pare de la pintura moderna, la baula imprescindible entre els integrants d’aquesta colla i el cubisme.
  Martí Domínguez, tradicionalment interessat en l’activitat pictòrica, aprofita la història de Cézanne per a fer una de les seues brillants novel·les de tesi. Més que novel·la, en podríem dir en realitat relat deliberatiu, on l’excitació dialògica dels personatges i la matèria que s’hi tracta importa més que la creació d’un ambient narratiu amb tots els ets i els uts. Fins i tot aquesta faula podria constituir el canemàs d’una excel·lent peça teatral. La tesi en qüestió és molt interessant, en la línia de la frase de Swift: a Cézanne li van negar el pa i la sal, el van obligar a humiliar-se bescanviant els seus quadres per menjar a cal carnisser, però ell es va venjar construint-se un altar ben sòlid dins la posteritat.
  Aquest home de mirada ferotge, fan de Wagner, hereu de Delacroix i admirador de Baudelaire, sabia el que feia, i no li importava pagar el preu duríssim que va haver de pagar. “Un artista fracassat –li etzibarà a la seua germana- sempre serà millor que un banquer d’èxit”.
  I aquí rau, en efecte, el nucli de l’obra. Amb la seua perspicàcia habitual, Domínguez ha sabut posar el dit a la nafra. Cézanne, en aquest sentit, forma part d’una constel·lació d’autors imprescindibles de la nostra modernitat, que van sacrificar la vida, literalment, per amor a l’art. Això avui dia es fa difícil d’explicar. Com van Goh, com Kafka, com Emily Dickinson, Paul Cézanne no va cedir un mil·límetre a la temptació de la vanitat o de la fama (les dues cares d’una mateixa moneda). Als artistes i als escriptors d’avui tot això ens sona un poc a música celestial. Qui faria ara com ells, creant en silenci i en l’ombra, negant-se a donar a conéixer la seua obra, exigint al Max Brod de torn que la destruïsca completament com a testament compulsiu? El que volem ara els creadors és guanyar premis, rebre bones crítiques, ser reconeguts en vida –i més de joves que de vells, si pot ser.
  Per això la lliçó de Cézanne –o de van Goh, o de Kafka, o d’Emily Dickinson- és que quan es creu en allò que es fa no s’ha d’atendre a cap condicionant exterior. Només s’ha de seguit el tortuós camí que ens tracem dins nostre. Ni que calga humiliar-se sobre el taulell d’un carnisser filisteu...

Joan Garí

La vigència del projecte fusterià

Títol: País Valencià segle XXI. Sud enllà (volum IV)
Martí Domínguez (coordinador)
Universitat de València, 2010
189 pàgines

Els qui hem anat llegint els successius volums emparats sota el rètol País Valencià segle XXI podem extraure diferents conclusions. La primera, que la reflexió sobre el projecte col·lectiu encetat simbòlicament per Joan Fuster als anys 60 és oportuna, i més quan estem en l’horitzó del seu primer mig segle de vida. La segona, que es nota l’absència, tot compte fet, d’una perspectiva de conjunt, d’una nova (re)interpretació del plantejament original. Sense aquest segon aspecte, es corre el perill de perdre’s en disquisicions nostàlgiques o elucubracions ingènues, oscil·lant –en el millor dels casos- entre la consciència d’un cert fracàs i la necessitat imperiosa de l’esperança.
En els tres opuscles anteriors hi hagué aportacions valuoses, dits col·locats amb certa punteria damunt la nafra. Com quan Adolf Beltran, per exemple, es preguntava si “pot el valencianisme parlar de política sense repetir receptes ideològiques d’escàs contingut”. O com quan Antoni Furió i altres es burlaven del regionalisme “neollorentinista” que fa furor en les noves fornades del nacionalisme parlamentari. O com quan Manuel Alcaraz (un analista molt agut) denunciava que el postfusterianisme on se sent més còmode és en l’imaginari de la derrota. És possible que les respostes de Fuster no hagen estat socialment sancionades, però –remarca Alcaraz- ningú ha demostrat encara que les seues preguntes hagen deixat de ser pertinents. I aquesta és la via correcta, no cal dir-ho.
El que aporta el quart volum de la sèrie és la visió del problema des de Catalunya. Una selecció d’intel·lectuals catalans reflexionen sobre València, amb aspectes de desigual interés, des de l’anecdotari incruent a certes indiscutibles categories. Llegint les seues aportacions, comprenem de sobte que entre Catalunya i el País Valencià hi ha en realitat ponts molt visibles, a nivell literari, universitari, científic i artístic –i ara, també, tímidament empresarial. Són els polítics, de nou, els qui no hi són, ni se’ls espera.
Si des d’aquesta banda del Sénia es temia que Catalunya tallara definitivament amarres amb nosaltres, la lectura del volum revela que hi ha un lligam emocional entre tots dos països difícil d’evacuar. Això és mèrit, en gran part, de la generació de Fuster. El que és evident és que no hi ha una única manera d’entendre les relacions Catalunya-València i que el problema del nom pesa i pesarà. Per centrar-ho en els corònims, a “Països Catalans”, de fet, li passa com a “Espanya”: hi ha parts del suposat tot que no es reconeixen en cap sinècdoque. És com un joc invers de nines russes: en lloc d’encaixar-hi, les diferents ninetes s’hi subleven i fan impossible la figura global.
En aquest context, les teories del tàndem Josep Vicent Boira i Enric Juliana em semblen estimulants. Tot coincidint en el fet que el miratge del 1977 no tornarà, la proposta d’aquests dos autors (vehiculada ací pel periodista de La Vanguardia) entén que continua havent base per a una nova aliança catalano-valenciana. És difícil no estar-hi d’acord (i no dic completament d’acord). Juliana, a més, s’ha pres la molèstia d’exposar la qüestió amb bona prosa, imaginativa i audaç (i ja se sap que la lucidesa comença inexorablement per la sintaxi).
Al final, queda la sensació que, mig segle després, necessitem renovar el discurs. Però potser els encarregats de fer-ho definitivament no són precisament els inventariats en el tercer volum, dedicat a les “noves generacions”. Haurem de cavar més fondo i tafanejar a les aules dels qui ara encara fan el batxillerat. Potser hi puguem trobar, un dia, el nou (i encara tendre) Joan Fuster.

El Temps, núm. 1.348

El crepuscle del gran ideòleg

Títol: El retorn de Voltaire
Autor: Martí Domínguez
Edicions Destino, 2007
231 pàgines

Continuant amb el seu programa de divulgació de les grans figures de la cultura europea, Martí Domínguez ha mamprés El retorn de Voltaire amb el mateix propòsit didàctic que el féu acostar-se primer a Buffon i després a Goethe. Dir-ne “novel•la” seria potser excessiu, de no ser perquè el terme és en si un calaix de sastre i sempre ens quedarà el recurs d’un complement oportunament esclaridor. “Novel•la d’idees”, en efecte, em sembla una etiqueta molt més adequada, perquè el que hi basteix l’autor és una mena de teatre –una successió d’escenes dialogades- que obliga els personatges a despullar-se ideològicament, a servir-nos nu i lluent el seu pensament com ho haurien fet en un d’aquells salons prerevolucionaris a què Martí –i jo mateix- haguera estat encantat d’assistir.
El que no cal buscar en El retorn de Voltaire és una narració “històrica” convencional, d’acord amb la moda dels darrers anys. No crec que això interesse massa l’autor. Naturalment, no ha fet un assaig –és a dir, una obra purament especulativa-, i per això s’ha preocupat de vestir amb versemblança els seus personatges. L’essencial, però, no és el decorat, ni l’articulació dels fets. L’essencial és la discussió d’idees. L’essencial, també en un primer pla, és l’estil: un lèxic ric, un cromatisme vivaç, una frase feliç i molsuda. Domínguez escriu com qui dibuixa, i això es nota en una prosa feta d’addicions, d’acumulació d’adjectius com si es tractara de successives capes de colors.
L’excusa de tot plegat és l’últim viatge que Voltaire realitza a París, al febrer del 1778, després del llarg exili a Ferney. Al final de la seua vida, el gran escriptor desitja tastar alguna engruna més de la glòria del passat, i l’ocasió li la proporcionarà l’estrena de l’obra teatral Irene. Mentre espera aquest moment, mantindrà diferents encontres (Franklin, Diderot, Houdon). Aquestes col•lisions dialògiques les aprofita Martí Domínguez per a posar en el tub d’assaig estilístic les obsessions del Voltaire crepuscular. Entre aquestes, n’hi ha una de ben curiosa: la por a morir sent qualificat d’ateu i, per tant, sense dret a una sepultura cristiana.
La cosa té la seua gràcia, perquè ens ha arribat, de l’autor de les Cartes filosòfiques, una sòlida fama de menjacapellans. En realitat, el Voltaire del 78, a un pas de la tomba, només desitja un nínxol homologat en un cementeri catòlic. És una idea que l’arriba a obsedir. Al capdavall, fins i tot Montesquieu es va confessar abans de morir. Voltaire hi temptejà una solució de compromís, però no tingué sort. Els seus intents de declarar-se en pau amb l’Església –i per escrit- foren contemplats amb suspicàcia pels sequaços de Crist. Com ens recorda Domínguez, la seua tomba seria profanada diverses vegades i el seu esquelet acabaria amb el temps soterrat en calç viva als afores de París, acomplint-s’hi així la seua més penosa temença.
Dèsset anys abans de la mort del gran home, un conegut seu, el baró Paul Thiry d’Holbach, havia publicat el deliciós pamflet Le Christianisme devoilée, ou examen des principes et des effets de la religion chrétienne (El cristianisme sense vels, PUV). Holbach, que sabia el pa que s’hi donava, publicà inicialment el llibre sota pseudònim, i aprofità per plantar-hi algunes veritats adustes. Una d’elles degué agradar el propi Voltaire: “Són els fanàtics, els capellans i els ignorants els que fan les revolucions; les persones il•lustrades són sempre amigues del repòs”.
Voltaire, finalment, només volia reposar en pau –i en glòria. Però París –i el món- es preparaven per al gran trasbals. I això era també cosa seua.

El Temps, núm. 1.190