La perversió de la utopia

Títol: El hombre que amaba a los perros
Autor: Leonardo Padura
Editorial Tusquets
Barcelona, 2011
765 pàgines

Que les coses estan canviant a Cuba és un fet incontrovertible, i aquest llibre en dóna fe. Publicat aquest mateix any a l'illa per la Impremta Nacional (després que Tusquets n'haguera fet l'edició internacional l'any 2009), El hombre que amaba a los perros és una corrosiva elegia entonada davant l'altar amb les cendres de la utopia comunista. L'excusa argumental és la peripècia de Lev Trotski, el company de Lenin i líder de l'Exèrcit Roig que va ser assassinat a Mèxic l'any 1940 per l'estalinista català Ramon Mercader. La novel·la, absorbent i perfectament documentada, ressegueix els passos de Trotski des que ix de la Unió Soviètica i inicia una peregrinació (Turquia, França, Noruega) que acaba a Hispanoamèrica. De seguida entra en acció, però, el complot orquestrat per Stalin per a eliminar-lo, amb la figura de Mercader, transvestit en el ciutadà belga Jacques Mornard, en primera fila. El català durà a terme l'acció per a la qual s'ha estat preparant durant anys i, com a resultat de l'assassinat, serà engarjolat durant vint anys al sistema penitenciari mexicà. L'any 1960, quan en va ser alliberat, va viatjar a la Unió Soviètica -on fou rebut com un heroi- però va acabar els seus dies a l'illa de Cuba, d'on era originària la seua mare, Caridad del Río.
La connexió cubana permet a Padura idear una trama narrativa segons la qual Iván, corrector de la revista Veterinaria cubana, coneix Mercader als anys 70, quan s'oculta en L'Havana sota una identitat falsa. Aquest acabarà contant-li la seua convulsa història, el seu trist paper de botxí/víctima al servei d'una utopia tràgicament convertida en l'escorxador estalinista. Al final, Iván morirà de resultes de la solsida del sostre del seu apartament, metàfora gens complexa de la situació d'una ciutat -d'un país, d'una ideologia- deutores del sistema que va prostituir una de les més nobles idees infantades per la humanitat. Aquest llibre tracta precisament d'això, de "cómo se había pervertido la mayor utopía que alguna vez los hombres tuvieron al alcance de sus manos".
Padura rescata, així, la figura de Trostski i, amb ell, la de tots aquells que no encaixaren en la paranoia criminal de Stalin: Andreu Nin i tots els afusellats en les purgues dels anys 30, que morien declarant (sic) el seu amor per Stalin. Una història, òbviament, que té especial sentit escrita per un cubà. Per això, supose, els 4.000 exemplars inicials de l'edició illenca de la novel·la es van esgotar de seguida, i després en circulà una edició paral·lela en el mercat negre. El valor de tot plegat consisteix a poder parlar amb llibertat del fracàs d'una utopia, i de les tràgiques conseqüències d'aquest fracàs. En paraules de Padura:
"Supe entonces que para muchos de mi generación no iba a ser posible salir indemnes de aquel salto mortal sin malla de resguardo: éramos la generación de los crédulos, la de los que románticamente aceptamos y justificamos todo con la vista puesta en el futuro, la de los que cortaron caña convencidos de que debíamos cortarla (y, por supuesto, sin cobrar por aquel trabajo infame); la de los que fueron a la guerra en los confines del mundo porque así lo reclamaba el internacionalismo proletario, y allá nos fuimos sin esperar otras recompensas que la gratitud de la Humanidad y la Historia; la generación que sufrió y resistió los embates de la intransigencia sexual, religiosa, ideológica, cultural y hasta alcohólica con apenas un gesto de cabeza y muchas veces sin llenarnos de resentimiento o de la desesperación que lleva a la huida, esa desesperación que abría los ojos a los más jóvenes y les llevaba a optar por la huida antes incluso de que les dieran la primera patada en el culo".
Requiescat in Pace, doncs.

Joan Garí