Després d'assassinada la infància

Títol: El tramvia groc
Autor: Joan F. Mira
Edicions Proa
Barcelona, 2013
333 pàgines

  És usual que un escriptor, a la vellesa, decidisca girar els ulls enrere i fer memòria. Llavors, la seua mirada privilegiarà sense dubte aquest territori un poc inaprehensible –sempre decisiu- que és la infància. És el que acaba de fer Joan F. Mira en El tramvia groc, una evocació d’aquells anys de postguerra (40 i 50) passats en un casalot fred i només aparentment bucòlic al límit meridional del terme municipal de la ciutat de València.
  Al barri de la Torre, davant per davant de la Via Augusta, Mira va créixer covant potser aquest sentiment que ara ha verbalitzat: sentint-se deutor d’innombrables avantpassats, de les nombroses civilitzacions que hi van passar i potser s’hi van establir per a viure com ell abans de la definitiva destrucció de l’Horta de València.
  L’hort familiar, amb els arbres fruiters, i la granja del pare propiciaren un espai on un xaval despert podia anar comprenent la vida en els termes que eren negats o ocults per als habitants del centre de la ciutat. Un tramvia –groc- era l’únic cordó umbilical que lligava aquests dos mons. I Mira, com un Ulisses modern, havia de recórrer la distància que els separava cada dia per a endinsar-se en l’univers piu del saber, per a la crònica detallada del qual ens ha promés un nou text memorialístic.
  Criat entre animals explícitament copulatius, i havent sentit les gallines picossejant la femta a pocs centímeters del cul propi assegut a l’excusat, és obvi que el petit Mira estava en condicions d’avaluar la vida en creixement com un prodigi carnal desproveït de culpa, encara que després, a l’escola i a la parròquia, li inculcaren complexos dilemes morals. Al capdavall, el pubis rosat d’una veïneta podia –i era!- tan sagrat com el calze que el sacerdot sostenia entre les mans suoroses. I aquesta vivència gojosa resultava tan punyent com les maçades de la vida –la ferida involuntària causada per la mare, la mort dramàtica del pare.
  Aquestes memòries són selectives com selectiva és tota memòria, però l’estil de l’autor –aquesta majestuosa frase que em recorda algunes impalpables melodies de Bach- sap dotar el fluix narratiu d’un continu eficaç que porta el lector, inadvertidament, cap al terreny que interessa l’autor.
  Les escenes on es recorden les rutines de la granja –el ruïnós negoci patern- o la pobra funcionalitat moderna del casalici familiar (sense aigua corrent ni calefacció) són les més meticuloses i reexides del llibre. Mira relaciona aquest fred i desangelat habitatge amb el “buit afectiu” que ha fonamentat la seua vida madura, perquè si d’alguna cosa ens han convençut Freud i els seus seqüaços és que és en l’infant on cal buscar les arrels dels adults que som.
  I tot al voltant, recorreguda per aquest tramvia umbilical que fendeix la terra i a la vegada la cus, l’Horta que dóna nom a la principal comarca valenciana. L’hel·lènic i fecund conjunt de petits horts que té difícil parangó al món i que la ciutat ha anat assassinant  –en un crim perfecte- fins fer-hi impossible la vida. L’escenari primordial de la infància de Mira, doncs, està ara cobert per una capa de ciment. Tota la vida que hi pot quedar ha de ser necessàriament subterrània –subconscient. Era el moment idoni per a posar la literatura a treballar.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.537