L'últim sopar a bord

Títol: L'enfonsament del Titànic
Autor: Hans Magnus Enzensberger
Edicions Alfons el Magnànim
València, 1993
Traducció de T. Pascual i K. Schepers
228 pàgines

El proper 14 d'abril farà cent anys de l'enfonsament del Titànic. Aquella nit del 1912, en efecte, l'oceà es va engolir aquell vaixell prodigiós, destinat a solcar les mars sense treva, aparador de la tècnica i el luxe burgés. Res més indicat, ara mateix, que recordar la gesta, ara que Europa és també un barco a punt de naufragar (ja fa aigua per Grècia, per Portugal, per Itàlia i per Espanya). Tots els dies, dissortadament, es noliegen Titànics, i tots els dies se n'enfonsen. I sempre, invariablement, l'estructura i l'organització del mitjà reprodueixen amb fàstig i exhaustivitat l'estructura i l'organització de la societat, amb les seues misèries (moltes) i les seues grandeses (poques).
No m'estranya que, en aquests cent anys, ens haja fascinat tant l'odissea del Titànic. Hans Magnus Enzensberger fou un dels primers, però, que en va traure un rèdit artístic contundent. El seu llibre de poemes Der untergang der Titanic, publicat a Frankfurt l'any 1978, reflexionava agudament sobre la metàfora central d'aquesta embogida embarcació. Ell volum està escrit barrejant tres escenaris simultanis: els camps de canya de sucre a la Cuba dels anys 60, Berlín sota la neu i el propi vaixell. ¿Cuba? ¿Berlín? En efecte: no es pot deslligar la metàfora naval dels somnis recvolucionaris de moltes generacions al segle XX, abruptament estrellats contra la burocràcia castrista i els atovons del mur berlinés. Com la Divina comèdia del Dant, també la vida a bord del buc s'estructurava en cercles... i la mort va pasturar amb energia més avall de la primera classe. Que el món és injust és obvi però, ¿on han quedat els remeis per a canviar-lo?
Parla Enzensberger:

"L'iceberg no té futur.
Flota a la deriva.
No podem fer-ne ús.
Existeix, sense cap dubte.
No té valor.
No és confortable.
És més gran que nosaltres.
Només en veiem -sempre- el cim"

L'iceberg, és clar, és el món tal com és. la realitat -la puta realitat-, la injustícia i l'espill de tot plegat. ¿Què fer-hi? Com les coses poden ser canviades, però molt a poc a poc, no ens queda més remei que aprofitar les múltiples ofertes gastronòmiques dels darrers dies que tenen com a reclam el menú de "l'últim sopar del Titànic". A Vilafranca (Els Ports), al restaurant L'Escudella, n'han recreat un, i asseguren que s'aproxima molt a l'original. Per 33 mòdics euros et serveixen un primer plat d'ostra en escabetx amb aperitiu de llagostí, seguit d'un deliciós consomé amb crema de civada. Per al tercer plat ja entrem en matèria sòlida: un salmó en Court-Bouillon amb Muselina obri els esperits i els deixa alerta per a tot el que vindrà. En quarta posició avança un filet ibèric Lili amb pastís de pollastre à la Lyonnaise, cosa fina. Després vindrà el corder albardat amb pernil d'ànec i salsa de menta, amb el qual es clourà la segona part del dinar. Un ponx servirà de transició cap a una alegre amanida de créixens acompanyada d'una cuixeta de colomí. I de postres, en octava posició, un pastís Waldorf a la manera de L'escudella (ja que no s'ha conservat la recepta original que es va servir aquell 14 d'abril) acompanyat d'Éclair de xocolate amb gelat de vainilla francesa.
Tot deliciós, us ho puc assegurar i cuidat fins a l'últim detall. Al sopar original, la primera classe va estar entaulada sis hores, mentre l'orquestra amenitzava, sense saber-ho, el caràcter definitiu de la reunió. L'eco d'aquesta música arribava somort a les cabines de la tercera classe, on els gladiadors de mitja Europa -morituri te salutant- fumaven tabac barat en un silenci tens. Fa bonic, ara, rememorar aquell moment decisiu de la Humanitat emulant els milionaris consumint el seu últim sopar. Però no ho oblidem: tots els dies es noliegen Titànics i tots els dies se n'enfonsen. I ara anem tots en primera classe -perquè ens havien fet creure que érem milionaris- i el capità ens encén personalment el cigar. O, com deia Enzensberger:

"¿Creieu que vaig ser jo qui va inventar aquest conte
del barco que s'enfonsa, que és un barco i a la vegada no ho és?"

No vas ser tu, Hans. Tots vam contribuir a enfonsar el Titànic. Però no esperaràs que n'estem orgullosos...

Joan Garí