I què?

Títol: Fons de formes
Autor: Salvador Company
Editorial 3i4
València, 2019
168 pàgines

  Aquella inoblidable llibreria. Situada, provocativament, al bell mig del centre de València, ensumant els efluvis de la milla d’or capitalina. La provocació consistia a estar especialitzada en llibres en català, quan voler vendre llibres en català a València s’assemblava molt a voler vendre neveres al Pol Nord. Naturalment, era un esquer massa obvi com perquè no hi caigueren tota mena d’animalons. L’extrema dreta s’hi acarnissava, però la cosa no passava de la dialèctica de l’esprai i l’insult.
  Ara, quan la Llibreria Tres i Quatre ja ha passat a la història, Salvador Company ha recuperat una anècdota que s’hi refereix, publicada en Vilaweb al gener del 2006. És aquesta crònica: “Tres encaputxats han entrat dins la llibreria Tres i Quatre de València i han tirat per terra llibres i intentat agredir la gent que hi era (...) Eliseu Climent ha dit que aquesta agressió és un "salt qualitatiu" propiciat pel clima "creat pel PP valencià".
  Segons els treballadors de la llibreria, que és propietat d'Acció Cultural del País Valencià, l'agressió ha estat clarament organitzada i estudiada per endavant. Els encaputxats han actuat en tot moment de forma violenta i proferint crits espanyolistes i anticatalans. Els darrers mesos hi ha hagut un creixement dels incidents propiciats per grups d'extrema dreta a València. L'agressió a Tres i Quatre ha tingut lloc de fet divendres a les 19.15, una hora en la qual els cèntrics carrers que envolten la llibreria són plens de gent”.
  A partir d’un relat sense més recorregut –dissortadament habitual a València des de la Transició-, Company hi aplica el catàleg de variacions narratològiques recollit per Gérard Genette en Figures III. Amb això basteix un fons de formes narratives –com qui completa un fons d’armari- variant el punt de vista, l’estil, la focalització, el narrador...
  El resultat? Un enginyós divertimento que, sorpresivament (i m’imagine que el primer a quedar-hi estupefacte va ser l’autor mateix), va ser guardonat amb el Premi Andròmina dels Octubre de l’any passat. I no ho dic perquè la literatura de Company en general no meresca premis (és un estilista arriscat), sinó perquè l’opuscle en qüestió s’assembla més a un exercici acadèmic inacabat que no a una obra amb tots els ets i els uts.
  El problema de l’experimentalisme, avui dia, és que sona a un perillós déjà vu. I Fons de formes fa gràcia, però s’esgota en una proposta que ja s’ha fet en altres idiomes i sempre provoca en el lector la més torbadora de les preguntes: I què?

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-10-2019

Un relat profundament utòpic

Títol: False Friends
Autor: Salvador Company
Més Llibres
Barcelona, 2017
373 pàgines

  Salvador Company (València, 1970), és un escriptor i traductor que ha cimentat, en poc més de tres lustres, una sòlida trajectòria literària, amb fites com Valeriana (2002, Premi Documenta), Silenci de plom (2008, Premi Joanot Martorell i de la Crítica dels Escriptors Valencians) o Sense fi (2015, Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler). El seu prestigi –concepte sempre sota sospita en una cultura tan precària com la catalana, massa desdenyosament poc atenta als seus valors perifèrics- ve donat per la qualitat de la seua prosa, que es vehicula en les seues històries amb un estil dens i treballat, farcit de digressions, jocs de paraules i períodes llargs i substanciosos.
  És agradable, en aquest sentit, llegir un autor autènticament familiaritzat amb els clàssics universals, fins aquest punt en què tota matèria estrictament intertextual es converteix en una companyonia de vegades sàviament paròdica: “Més que d’un honest Iago o d’un rei de Dinamarca -llegim en False Friends- , es tractava d’un Faust disfressat de Mefistòfil a les ordres d’una Lady Macbeth de tres parells, sense taques de sang ni instints suïcides, impertèrritament conservada en alcohol. Perquè, seguint amb The Scottish Play, quan el catedràtic del Departament de Teoria del Text i l’Espectacle de la Universitat Autònoma de València a Benborser va descobrir que l’antic bosc de l’antic Cervelló, metafòricament i terrible, pujava pel turonet del campus, aleshores ja era massa tard”.
  Benborser és una mítica població valenciana on Company es complau a situar bona cosa dels seus relats (Ben és un prefix àrab que vol dir “Els fills de”, tan present en moltes localitats reals del País Valencià). En False Friends, tot comença amb una introducció en clau d’autoficció que no ens ha de marejar. Aquest és un llibre que s’ha de llegir com volia Milan Kundera en La insostenible lleugeresa del ser: “Una novel·la no és la confessió del seu autor, sinó una exploració del que és la vida humana dins de la trampa en la qual s’ha convertit el món”.
  En el context universitari valencià, de seguida apareixeran un seguit de personatges que no ens deixaran indiferents, en un joc de nines russes amb pinzellades sarcàstiques de bona llei, mentre l’autor juga a fer-nos creure que les línies que anem resseguint estan en realitat traduïdes de l’anglès.
  Al final, tot s’aclareix amb una oportuna cita de Maurice Blanchot: “Ce que nous appelons réalité est une utopie”. I és que aquest, tinguem-ho clar, és un llibre profundament utòpic…

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-10-2017