21/8/07

El dietari infinit

Títol: L’home manuscrit
Autor: Manuel Baixauli
Proa, 2007
211 pàgines



Recorde bé aquella visita a Sueca (en vaig fer literatura de dietari, però això ara no importa). Manuel Baixauli havia rebut un premi de novel•la i jo un d’assaig, i festejàvem aquesta concurrència de catàstrofes honorífiques. Quan el vaig conéixer, em va semblar un home que, sota una closca de timidesa remarcable, ocultava una intel•ligència de veta profunda. Com tots els pintors, a més, se sentia inexorablement atret pels rituals. Asseguts al davant d’una tassa de cafè, en un d’aquests casinos agropecuaris tan consubstancials al mode de vida de la Ribera, em va preguntar, amb una espurna als ulls, què m’havia semblat el seu llibre. Sense ennuegar-me (no saps mai fins on convé dir la veritat a un escriptor) li vaig confessar que aquella novel•la seua, Verso, tenia clarament una doble lectura. L’horitzó de la duplicitat el va posar alerta, però també va despertar en ell l’esquizofrènic sentimental que hi ha en cada un de nosaltres, homes de lletres. Va voler precisions. Li les vaig oferir: la trama detectivesca (o el que fóra: l’he oblidada completament) no tenia cap interés, en canvi el dietari que hi incloïa era de molt bona factura. Vam acabar els cafès, va pagar i vam abandonar el lloc dels fets.
Sis anys després, he vist retornar el Baixauli escriptor amb una narració de gran factura, un dels llibres més interessants fabricats per un literat valencià en els darrers anys. L’home manuscrit, reescrit obsessivament pel seu autor, rebutjat per diferents editorials, s’ha publicat ara en guanyar el premi Mallorca, que és un guardó amb capacitat per a sadollar el compte corrent més exigent. Com no podia ser altrament, aquesta obra densa i perfeccionista és la continuació lògica del dietari inclòs en Verso, i no és estrany que l’autor haja necessitat sis anys per a donar successius passos de rosca a un text ple de matisos, giragonses i emmirallaments sorpresius.
Baixauli hi ha creat un torbador laberint de personatges, un joc de màscares servit amb un eficaç encreuament de discursos. L’homenatge a Josep Palàcios –present també en la literalitat del llibre- és prou evident. De fet, l’esforç en favor de l’originalitat (fins i tot sabent que aquesta, tal com va el món, és ja només un petit mite inofensiu), la perfecció de la prosa i l’univers mental de Baixauli remeten invariablement a Palàcios. Si aquest no ha demostrat mai el menor interès a ocupar una fornícula pròpia en la societat literària contemporània, el seu deixeble no sembla tenir els mateixos escrúpols, i això va en contra de la llegenda però afavoreix notòriament el procès de lectura.
No sé, però llegint el seu nou llibre m’ha fet la sensació que Manuel Baixauli sent un respecte reverencial per la literatura. En un món on ningú no creu en res –especialment els escriptors- la seua fidelitat a la vella noblesa de les paraules té alguna cosa d’entranyable, com la ingenuïtat de creure en els Reis d’Orient no per badoqueria sinó per intrepidesa gnoseològica.
Convertir Sueca en una mena de lloc màgic, amablement surrealista i d’atmosfera kafkiana (traslladant la severa Praga del Castell al contrast anticlimàtic de la ciutat arrossera) no és el menor mèrit d’aquest llibre. Els bons lectors s’hi haurien d’acostar pel motiu més infal•lible en matèria literària: per curiositat. Defraudats o no, tindrien ocasió de comprovar l’honestedat d’un escriptor que té en la paciència la seua millor arma. I un dietari inacabable –empeltat de ficcions- per a distraure-s’hi.

El Temps, núm. 1.210

Cap comentari:

Publica un comentari