1/10/07

Més enllà de la culpa i l'expiació

Títol: Diaris i dietaris
A cura de J. Borja, J. Espinós, A. Esteve i M.A. Francés
Editorial Denes
Alacant-València, 2007
521 pàgines


És temps de dietaris, diuen. Són moda. No sé si el gran públic se n’ha assabentat, o si és una passera per a la immensa minoria –la que forma el gust, però. És un fet estadístic, això sí, que en els últims anys s’han escrit –s’han publicat- bona cosa de diaris d’escriptors, diaris que ja no han romàs ocults en penombrosos calaixos –com els dels seus avantpassats. Ben al contrari, els quaderns d’ara han tingut el privilegi de poder veure la llum gairebé immediatament després d’haver sigut redactats (i per “immediatament” hem d’entendre en general uns pocs anys després, la distància mínima que permet avaluar bé un original i poder operar-hi les darreres pinzellades).
Tanta pulsió grafòmana, quin sentit té? M’agrada la hipòtesi d’Enric Balaguer: la necessitat de “confessió” i “redempció” per part nostra, la infame turba dels escriptors de diaris. Som una gent, en efecte, que contemplem la vida sota una perpètua peremptorietat sacralitzant. Volem convocar un “espai de transcendència” amb cada petit detall rescatat de la voràgine quotidiana, volem demostrar que es pot viure substituint la metafísica per la prosopopeia, però sobretot volem expiar el pecat irreversible de voler accedir a la literatura prescindint de la ficció.
La Veritat és una gran puta carinyosa. Ens hi acostaríem, perquè és forta la crida del plaer, però també temem ser víctimes de danys innombrables. Hi ha moltes maneres d’accedir a la Veritat, i només una via possible: la porta kafkiana, aquella destinada només a nosaltres -la porta davant la qual romandrem, si cal, tota la vida. No seré jo qui llançarà la primera pedra contra les diferents maneres de festejar la gran meuca. Hi ha escriptors que necessiten barrejar la realitat i la ficció; n’hi ha que alternaran els versos amb la prosa; n’hi ha, encara, que recorreran –davant tanta moda- a la vella cerimònia, i gargotejaran alguns pensaments amb sal i oli i els desaran en una llibreta vella, que llegaran a una posteritat hipotètica.
Ja comprenc que les universitats han de fer el seu joc. Requereixen certeses de manual, taxonomies, llistats alfabètics, notes a peu de pàgina, bibliografies i aptes cum laude. Tot això està molt bé. Si m’apureu, fins i tot em sembla una lliçó de realitat entranyable que aquest grup coratjós de la Universitat d’Alacant –capitanejats per Balaguer- dedique bona cosa del seu esforç a investigar la producció dietarística contemporània. Per una vegada, els filòlegs no fan taxidèrmia i això, per als escriptors vius (rengle on em compte, i on m’agradaria seguir comptant-me), és tot un detall.
Fruit d’un esforç continuat del Departament de Filologia Catalana d’Alacant és aquest meritori volum col•lectiu, Diaris i dietaris, que m’ha convocat ara i ací. S’aprenen coses interessants d’aquesta mena de llibres. Hi ha dades, hi ha reflexions, hi ha fins i tot alguna espurna d’ironia (és recomanable, en aquest sentit, l’article de Philippe Lejeune, una autèntica autoritat no autoritària en el tema). Jo no sabia, per exemple, que a França hi ha ara mateix aproximadament tres milions de persones que duen a terme “alguna pràctica de diari”. Això és –jutgen vostès- el tres per cent de la població activa. Una energia insomne, reservada, febrosenca, hipnòtica: com un gran rés col•lectiu. És una cosa estimulant, i també fa una mica de por. Què escriurà aquesta gent. Probablement, la mateixa mena de banalitats que exciten la pobresa de les biografies comunes. Però un dia un d’aquests diaris, quin dubte hi cap, veurà la llum, i llavors potser serà una peça transcendent, magistral, fora de sèrie. Serà un nou El quadern gris. I llavors la banalitat, el sofriment, l’ocultació hauran pagat la pena. Hauran convocat, de nou, l’íntim misteri del sagrat.
Un dietari, en efecte, és una cosa molt seriosa. És la constatació irrevocable de fins a quin punt totes les vides són la mateixa vida –de fins a quin punt en la nostra absència d’originalitat hi ha el llevat que pot fer crèixer l’autèntica Literatura. A Alacant s’ho han pres seriosament i gasten alguns dinerets del contribuent a fer-hi un pensament global. M’hi sent al•ludit i agraït. I ara em permetran vostès que, dit tot això, torne religiosament al meu quadern.

Caràcters, núm. 41

Cap comentari:

Publica un comentari