Kafka, Escher i Bergman al sanatori

Títol: La cinquena planta
Autor: Manuel Baixauli
Editorial Proa
Barcelona, 2014
294 pàgines

  Set anys després de L'home manuscrit, Manuel Baixauli ens proposa franquejar la porta d'una nova proposta narrativa, La cinquena planta. Una proposta "autobiogràfica" on realitat i ficció -com en tota biografia que valga la pena- s'entrecreuen, es difuminen i es confonen. Una proposta que parteix allà on acabava L'home... per a endinsar-se en vetes més profundes de la seua personalitat. Ací se'ns contarà per exemple, la trasbalsadora experiència de la síndrome de Guillain-Barre, la malaltia que va deixar Baixauli paralitzat durant 42 llarguíssims dies al llit d'un hospital. Aquesta vivència única va tindre lloc precisament quan l'autor havia enllestit la primera redacció de la novel·la que després s'anomenaria L'home manuscrit. El tràngol va passar i la novel·la esmentada, guanyadora del Premi Mallorca, es convertiria en un dels grans èxits de la literatura catalana d'aquests anys.
  Ara Baixauli ha représ aquests aspectes de la seua biografia -el descens als inferns Guillain-Barre, la peripècia de L'home..., la llarga però fructífera rehabilitació postmalaltia en un sanatori digne de Thomas Mann- en un nou relat que és, alhora, molts relats diferents. La cinquena planta, en concret, fa referència a l'últim pis del sanatori, una misteriós estatge on no mena cap porta, ni cap escala, ni cap ascensor. Aquesta planta -les golfes de tot plegat, el lloc que l'anatomia humana reserva per al cervell- sembla regir el destí d'una munió de personatges que travessen l'obra, començant pel mateix autor. De fet, és impossible llegir aquestes pàgines i no pensar contínuament en les arquitectures impossibles de Maurits Cornelis Escher, l'artista neerlandès mestre de les distorsions geomètriques. L'obra de Baixauli, en efecte, ve plena de portes, escales i passadissos que no porten enlloc, si no és a alguna andana purament mental.
  La cinquena columna, fet i fet, és una obra d'una rara intensitat, que ve a confirmar la naturalesa singular del món de Baixauli. La seua, d'alguna manera, és una història d'èxit que estava abocada a un perfecte fracàs, com ell mateix ens va explicant al llarg del llibre. Casos com el seu n'hi ha molts en la nostra i en qualsevol literatura: escriptors amb món propi, amb una escriptura de qualitat, que no troben mai els seus lectors. Baixauli podria haver estat un altre d'aquests il·lustres marginals, però ell va saber convertir un fracàs en un èxit. Saber, ben pensat, no és exactament la paraula. La fortuna, en realitat, li ha esdevingut. La bona sort editorial que l'ha pessigat ha vingut a compensar-li, de fet, la malastrugança de la malaltia. El que la vida li havia extirpat per un cantó li ho ha tornat per un altre.
  I no dic això, òbviament, per llevar-li gens de mèrit. Jo vaig ser precisament el primer a saludar L'home manuscrit com una obra "densa i perfeccionista", d'una qualitat indubtable. I ho vaig fer, per cert, al setmanari El Temps (núm. 1.210), a l'agost del 2007. L'autor, que em va agrair personalment aquell primer toc d'atenció pública, s'hi referiex en la darrera pàgina de La cinquena planta: "Diuen que les primeres [ressenyes] són decisives -reflexiona-, que marquen tendència, que condicionen les posteriors". Doncs així va ser, i n'estic tan satisfet com ell.
  Ara Manuel Baixauli torna amb un nou llibre que no deixa de ser una claustrofòbica elucubració local -o, a tot estirar, comarcal. I, tanmateix, aquestes històries admeten perfectament una lectura universal. Aquest és el seu mèrit i el seu secret.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.548

El dietari infinit

Títol: L’home manuscrit
Autor: Manuel Baixauli
Proa, 2007
211 pàgines


Recorde bé aquella visita a Sueca (en vaig fer literatura de dietari, però això ara no importa). Manuel Baixauli havia rebut un premi de novel•la i jo un d’assaig, i festejàvem aquesta concurrència de catàstrofes honorífiques. Quan el vaig conéixer, em va semblar un home que, sota una closca de timidesa remarcable, ocultava una intel•ligència de veta profunda. Com tots els pintors, a més, se sentia inexorablement atret pels rituals. Asseguts al davant d’una tassa de cafè, en un d’aquests casinos agropecuaris tan consubstancials al mode de vida de la Ribera, em va preguntar, amb una espurna als ulls, què m’havia semblat el seu llibre. Sense ennuegar-me (no saps mai fins on convé dir la veritat a un escriptor) li vaig confessar que aquella novel•la seua, Verso, tenia clarament una doble lectura. L’horitzó de la duplicitat el va posar alerta, però també va despertar en ell l’esquizofrènic sentimental que hi ha en cada un de nosaltres, homes de lletres. Va voler precisions. Li les vaig oferir: la trama detectivesca (o el que fóra: l’he oblidada completament) no tenia cap interés, en canvi el dietari que hi incloïa era de molt bona factura. Vam acabar els cafès, va pagar i vam abandonar el lloc dels fets.
Sis anys després, he vist retornar el Baixauli escriptor amb una narració de gran factura, un dels llibres més interessants fabricats per un literat valencià en els darrers anys. L’home manuscrit, reescrit obsessivament pel seu autor, rebutjat per diferents editorials, s’ha publicat ara en guanyar el premi Mallorca, que és un guardó amb capacitat per a sadollar el compte corrent més exigent. Com no podia ser altrament, aquesta obra densa i perfeccionista és la continuació lògica del dietari inclòs en Verso, i no és estrany que l’autor haja necessitat sis anys per a donar successius passos de rosca a un text ple de matisos, giragonses i emmirallaments sorpresius.
Baixauli hi ha creat un torbador laberint de personatges, un joc de màscares servit amb un eficaç encreuament de discursos. L’homenatge a Josep Palàcios –present també en la literalitat del llibre- és prou evident. De fet, l’esforç en favor de l’originalitat (fins i tot sabent que aquesta, tal com va el món, és ja només un petit mite inofensiu), la perfecció de la prosa i l’univers mental de Baixauli remeten invariablement a Palàcios. Si aquest no ha demostrat mai el menor interès a ocupar una fornícula pròpia en la societat literària contemporània, el seu deixeble no sembla tenir els mateixos escrúpols, i això va en contra de la llegenda però afavoreix notòriament el procès de lectura.
No sé, però llegint el seu nou llibre m’ha fet la sensació que Manuel Baixauli sent un respecte reverencial per la literatura. En un món on ningú no creu en res –especialment els escriptors- la seua fidelitat a la vella noblesa de les paraules té alguna cosa d’entranyable, com la ingenuïtat de creure en els Reis d’Orient no per badoqueria sinó per intrepidesa gnoseològica.
Convertir Sueca en una mena de lloc màgic, amablement surrealista i d’atmosfera kafkiana (traslladant la severa Praga del Castell al contrast anticlimàtic de la ciutat arrossera) no és el menor mèrit d’aquest llibre. Els bons lectors s’hi haurien d’acostar pel motiu més infal•lible en matèria literària: per curiositat. Defraudats o no, tindrien ocasió de comprovar l’honestedat d’un escriptor que té en la paciència la seua millor arma. I un dietari inacabable –empeltat de ficcions- per a distraure-s’hi.

El Temps, núm. 1.210