Montaigne i els fantasmes de la religió

Títol: Ensayos
Autor: Michel de Montaigne
Galaxia Gutenberg
Barcelona, 2014
Trad. de Javier Yagüe Bosch
2.393 pàgines

 Montaigne -tot Montaigne- és una espècie de colossal llibre d'"autoajuda", per dir-ho amb uns termes que en els darrers temps ha fet furor. Agafem, per exemple, la qüestió del gigadisme (o jihadisme), tan candent. Occident s'estremeix davant l'embat imparable de molts fanatismes a l'uníson: Al-Qaida, l'Estat Islàmic, Boko Haram. El fantasma que recorre Àfrica i l'Orient és un producte estrictament quixotesc: aquests monstres assassins s'hi han tornat per la lectura esbiaixada d'un sol llibre, l'Alcorà. És veritat que, com la pròpia Bíblia, aquest és un text suficientment ambigu com per despertar instints perfectament contradictoris. Els qui l'hem sovintejat, però, tenim clar que no hi ha res semblant a aquesta espasmòdica "guerra santa" (un concepte més aviat postcorànic) amb què xalen els pinxos en qüestió.
  Això es llegeix en la sura 2: 256, en la traducció de Mikel de Epalza (L'Alcorà, Proa, 2001):

"Que no [hi] hagi coacció en matèria de religió, ni abús de força!"

Però això en la sura 9: 4:

"Perquè Al·là, Déu, estima molt els qui El temen, pietosament!
Quan aquests mesos que heu pactat, de pau sagrada, hagin passat,
mateu tots els qui associen a Al·là, Déu,
altres deïtats, allà on siguin"

  Sembla clar, però, que la jihad és un concepte que es refereix a una "lluita espiritual" interior, un deure religiós de tot musulmà. La "guerra santa", així (el conflicte contra els infidels), no és inevitable, ni cau pel seu propi pes. Però el fanàtic no escolta -no s'escolta. En tot Europa, procedents de tots els països i de tots els estrats socials, una legió de voluntaris -molts, conversos recents- s'allisten en les files del terror, perquè l'atracció de la religió i l'aventura (quin estrany aplec) és un compost de formidable seducció. És la tercera guerra mundial, que ja ha esclatat, i que provoca, en la vacil·lant i pusil·lànime opinió pública occidental, una nostàlgia per aquells vells autòcrates que la "primavera àrab" va agranar. Sí: la vella mòmia de Moammar al-Gaddafi, per exemple, ens feia riure amb les seues pallassades totalitàries, però mantenia en peu això tan aproximat a un país que es deia Líbia. Sort que encara es sosté, ara mateix, el cadàver paranoic de Bouteflika, a Algèria, mentre Al-Sissi ha substituït Mubàrak a Egipte i Baixar al-Àssad resisteix a Síria amb puny de ferro. Aquests homes de pedra picada (fins i tot al-Àssad, que ha passat de facinerós a heroi sense solució de continuïtat) tranquil·litzen Occident però, serà suficient?
  Escriu Montaigne:

"Il advient de là qu’il n’est rien cru si fermement que ce qu’on sait le moins, ni gens si assurés que ceux qui nous content des fables: comme Alchimistes, Pronostiqueurs, Judiciaires, Chiromanciens, Médecins, id genus omne. Auxquels je joindrais volontiers, si j’osais, un tas de gens, interprètes et contrôleurs ordinaires des desseins de Dieu, faisant état de trouver les causes de chaque accident, et de voir dans les secrets de la volonté divine les motifs incompréhensibles de ses oeuvres, et quoique la variété et discordance continuelle des événements les rejette de coin en coin, et d’orient en occident, ils ne laissent de suivre pourtant leur esteuf, et de même crayon peindre le blanc et le noir." (I-XXXII)

[Trad. de Javier Yagüe:  "De ello se sigue que nada se cree con mayor firmeza que lo que se sabe menos, ni hay gentes más seguras de si mismas que las que nos cuentan fábulas, como alquimistas, adivinos, astrólogos, quirománticos, médicos, toda esa ralea; a los cuales, si a tanto llegara mi osadía, añadiría yo de buen grado una caterva de hombres, permanentes intérpretes y fiscalizadores de los designios de Dios, que presumen de averiguar las causas de cada suceso y de ver en los arcanos de la voluntad divina los motivos incomprensibles de sus obras; y aunque la constante variedad y discordancia de los acontecimientos los zarandea de un lado a otro, y de oriente a occidente, no por ello dejan de correr detrás de la pelota y de pintar con el mismo lapicero lo blanco y lo negro"]

 [Trad. de Vicent Alonso: "Se segueix d'això que no hi ha res cregut tan fermament com allò que menys se sap ni gent tan segura com els qui ens conten faules, com ara alquimistes, endevins, astròlegs, quiromàntics, metges, id genus omne. Als quals jo afegiria de seguida, si m'hi atrevira, un munt de gent, intèrprets i vigilants ordinaris dels designis de Déu, que creuen conèixer les raons de cada esdeveniment [i] veure en els secrets de la voluntat divina els motius incomprensibles de les seues obres; i per bé que la varietat i la discordança contínues dels esdeveniments els expulsa d'un lloc cap a un altre, i d'Orient cap a Occident, no deixen de seguir tanmateix el seu joc, ni deixen de pintar el blanc i el negre amb un mateix llapis"]

      Copie aquestes línies en francès modernitzat de l'última versió que ha caigut a les meues mans dels Essais, l'edició bilingüe de Javier Yagüe Bosch en Galaxia Gutenberg. Són 2.393 pàgines en paper bíblia, un totxo impressionant que ve a sumar-se a la recent traducció completa al castellà que va publicar Acantilado (2007) o a la versió catalana editada en tres volums (2006-8) per Vicent Alonso en Proa. Les dues darreres es basaven en el text pòstum dels Essais preparat per Marie de Gournay, mentre que Javier Yagüe ha preferit el manuscrit de Bordeus. D'una manera o altra, el vell senyor de la Muntanya no passa de moda, hi ha la necessitat constant d'actualitzar el seu missatge. L'home que ja va deixar entendre el seu escepticisme respecte a la seua pròpia religió (per la via, principalment, d'ignorar la doctrina cristiana en totes les pàgines que va escriure, cosa que va provocar que aquestes foren inscrites durant dos segles a l'Índex de llibres prohibits), es projecta amb gallardia, des del seu temps convuls, cap a la Il·lustració i, des d'ací, cap a la "mort de Déu" de Nietzsche.
  Això, aquest arbre genealògic de l'escepticisme, es el que es nota en falta dins la tradició àrab moderna. L'Islam necessita un Montaigne, un Voltaire, un Nietzsche i els necessita amb urgència. Són quatre-cents anys imprescindibles i seria una il·lusió pensar que es poden produir instantàniament en una cultura que, cada vegada més, s'enfonsa en foscúries medievals. I, tanmateix, res està escrit -o, dit d'una altra manera, tot es pot reescriure. El destí de brutalitat i horror que dibuixa l'islamisme radical no és irrevocable. Però han de ser ells, els seus protagonistes, els qui se n'adonen...

Joan Garí