Títol: Indignació
Autor: Philip Roth
Edicions La Magrana, 2009
Traducció de Xàvier Pàmies
191 pàgines
El que ens fascina de Roth, diguem-ho clar, és aquesta capacitat d'empatia amb les nostres pròpies preocupacions realitzada matemàticament, any rere any, amb un estil suculent i sense defallir mai, com és propi dels escriptors de raça. Ara retorna amb aquest llibre que tracta de l'estupidesa innata de la massa, i sobre l'estupidesa crèdula de la massa americana en primer lloc. Hi són alguns dels seus temes de sempre: la vida universitària de l'Amèrica provinciana, la vivència contradictòria del sexe, l'encaix de la comunitat jueva al gran gresol nordamericà.
El protagonista d'Indignació es passa tota la novel·la obsedit per no haver d'anar a la guerra de Corea, però és allà precisament on sucumbirà, com un destí ferotgement inexorable. Els culpables? La clericalla governant a Winesburg, una universitat tancada i retrògrada que només va canviar, a la força, amb els aldarulls del 1969, segons ens diu el propi Roth a l'epíleg. Mentrestant, però, li fan la vida impossible a Marcus Messner, un jove jueu que vol mantenir-se agnòstic en un context -els anys 50- tan semblant a l'actual, si bé es mira. Ja se sap que la majoria absolutíssima dels habitants dels Estats Units són creients fervents en alguna religió, cosa que els fa mirar als incrèduls com si foren estranyes aus sense niu. És impagable, en aquest context, el diàleg entre Marcus i el seu degà, en què el primer li etziba fragments literals i punxeguts de "Per què no sóc cristià" de Bertrand Russell davant la commiseració altiva, i un poc espantada, del segon.
El personatge femení, Olivia Hutton, aquesta "noia rara que va molt calenta", segons la defineix un personatge i que perpetra al jove Marcus una mamada antològica, queda com una altra de les singulars heroines de Roth. Una llàstima que ens quedem sense saber si Olivia, que desapareix de sobte al final de la novel·la, s'ha suïcidat -com tem Marcus- o és rea d'algun altre destí desconegut.
La lliçó de Marcus és que prefereix ser expulsat del campus -i obligat a enrolar-se, doncs, a l'exèrcit que es dessagna en la cruel terra coreana- abans que no haver de renunciar a uns principis als quals creu que té dret, com si no creure en déus, angelets i altres galindaines infantils fora, més que un pecat, un crim de lesa humanitat.
La humanitat real, però, consisteix precisament a no creure en himnes, ni en fantasmagòriques al·legories, sinó en un destí no brutal, dictat per la raó i per la pròpia mesura. Tota una lliçó de lucidesa... ¿enmig del desert?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada