Desitjar un diàleg impossible

Títol: Per tenir casa cal guanyar la guerra
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa
Barcelona, 2018
291 pàgines

  «He nascut mentre la meitat del país intentava matar l’altra meitat». Amb aquesta cruel premissa inicial comença, com aquell qui diu, la història del poeta Joan Margarit contada per ell mateix, una autobiografia o unes memòries, o un conjunt de records que comprenen la infància i la primera joventut.
  Margarit, des de la vellesa, emprèn la seua rememoració amb un objectiu molt clar: vol acarar-se només amb els records «que hagin quedat dins la ment» i esbrinar què tenen a veure aquestes imatges amb la construcció dels seus poemes. D’alguna manera, el poeta està convençut que el país trist i llòbrec que és la seua pàtria antiga -la guerra, la postguerra- explica de manera necessària els versos que ha infantat després, com qui trau aigua d’un pou inextingible.
  Per dur a terme aquesta operació, les primeres figures que hi apareixen són el pare i la mare. El primer, «algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida»; la segona, estimant el fill «fins al límit sense haver sabut fer-m’ho comprendre». La covardia intel·lectual, la manca d’aptituds per expressar afecte: el fill encara es rebel·la contra els seus progenitors, es pregunta per què ells i no uns altres. D’on sinó d’aquí -i de la guerra i de la postguerra- ha de nàixer necessàriament  el desinterès del noi que és Margarit envers el proïsme, la desconfiança cap al grup?
  El poeta, llavors, comença el dolorós itinerari. La família va canviant d’ubicació, usualment per la professió del pare, que és arquitecte -com ho serà el fill. A Sanaüja el petit Joan beu del paisatge primigeni, sap de l’autoritat i aprèn a témer-la. A Rubí interioritza com de perillós pot ser eixir de casa per anar a l’escola. A Girona descobreix la soledat, que serà el seu combustible més íntim. Després, amb el temps, vindrà el territori màgic del Turó Park a Barcelona i, més enllà, la descoberta de les Illes Canàries com un paradís possible.
  Els records, llavors, van informant aquests topònims, com la carn que s’acobla a un esquelet. A Rubí hi havia el belar de les cabres a l’escorxador, quan els traspassen el coll amb un punxó; la mare l’hi envia a comprar sang (per fer sang amb ceba), però l’»estremidora queixa» dels animals es grava al cervell de l’infant impressionable, i no desapareixerà mai. A Barcelona s’inicia com a lector: Karl May, J.F. Cooper, Jules Verne, Stevenson, Zane Gray, Dickens... Va a un institut batejat com a Ausiàs March, però cap professor, al seu si, li parla mai d’aquesta figura enigmàtica. A Santa Cruz de Tenerife, finalment, un professor li descobreix Machado i, com un corol·lari lògic, s’enamora d’una companya de classe i això provoca l’escriptura -febril, secreta- del seu primer poema.
  Després l’ancià que, vora el foc -els ancians sempre són a la vora terrible d’un foc-, reflexiona sobre tot això fa el seu diagnòstic: enyorança. «Perquè enyorar -mastega Margarit- significa desitjar un diàleg impossible. Per a la nostàlgia cal que hi hagi coses a dir-se amb l’objecte d’aquest sentiment». Si la primera infància es recorda bàsicament com un lloc, el pas del temps propicia un diàleg entre el nen que un dia es convertirà, per al vell, en «un interlocutor impossible però desitjable».
  I els pares, és clar, no deixen de convertir-se en el penya-segat on mor tot intent d’escriptura autobiogràfica. Els de Margarit, tot i passar el tràngol de la guerra -o precisament per això-, no estan polititzats. El tiet Lluís sí: ha conservat l’esperit anarquista i la sang calenta propícia per al desordre amorós. Però al pare li deu, almenys una cosa: la professió. El fill serà arquitecte i, un dia, s’especialitzarà en Càlcul d’Estructures, perquè s’adona que això pot ser útil a l’altra gran passió de la seua vida, fer versos. També la poesia és una estructura que necessita una matemàtica precisa, un percentatge de passió, un altre de vivència estricta, un altre de busseig en l’ànima profunda del passat. El qui ha perdut una guerra, ja en té el cinquanta per cent; l’altre cinquanta és el talent en estat pur: Margarit al cent per cent.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-12-2018

La poesia imitant la vida

Títol: Casa de Misericòrdia
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa, 2007
95 pàgines

El poeta, si tot va bé, ha de ser un transformador. Exactament, un d’aquests estris que enllacen un aparell electrònic amb l’endoll i que permeten, per inducció, transformar un sistema de corrent variable en un altre sistema de diferent intensitat i tensió, però de la mateixa freqüència. El poeta –el bon poeta- és, ni més ni menys, un convertidor. Agafa, pura, la matèria del món exterior -la substància sòlida de la intempèrie- i la paeix, la metabolitza i l’ofereix als lectors manufacturada amb línies curtes, a vegades rimades, a vegades no. És una funció simple, però imprescindible. És tan simple –és tan imprescindible- que, anant bé, no ens hem d’adonar que aquesta operació es produeix. Tot ha de semblar natural, lògic i invisible. Si el poeta pateix en l’operació, ens ha d’estalviar les llàgrimes. Si entra en un estat d’eufòria o de depressió, l’estri ha de convertir-ho tot igualment en paraules corrents –paraules de diccionari.
Diu Joan Margarit: “Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra”. El seu autor hi ha introduït por, malentesos i tristeses, i en canvi a nosaltres ens arriba tot en forma d’informació ordenada, neutra. Aquest ordre, per descomptat, és completament il•lusori. És per això que, quan obrim Casa de Misericòrdia, el llibre de Margarit que ha merescut tots els premis, l’enlluernament de la desolació ens obliga a tancar els ulls de bell antuvi. És després, quan comprenem que només són paraules, que endevinem la intensitat i la tensió amb què han estat forjades. I el nostre ànim s’adapta –s’il•lumina- davant un món que parla tot just dels temes que sempre ha tractat la gran lírica: el temps com a destructor, l’amor com a vivència irreversible del passat, la infància com a l’únic alfabet que permet desxifrar l’adultesa.
Casa de Misericòrdia és un llibre bell perquè és senzill –és a dir, perquè no pot deixar de ser cruel. Hi ha certes coses que es diuen amb metàfores que no es podrien dir directament, perquè la metàfora sintonitza amb la freqüència exacta que ens permet ser-ne receptius. Per això el poeta diu que agafa sovint un tren nocturn, o que circula per autopistes que no porten enlloc, o que tota la mar li sembla formada per una aigua estancada. Aquestes emocions estan vives des del moment que no han estat endollades directament al corrent elèctric. Una connexió directa les destruiria, les transformaria en inútils i perilloses per al lector. ¿Quin lector no ha perdut un fill, no s’ha trobat sol sovint o no ha tastat la fugacitat de l’amor? Només el poeta agafa aquesta matèria bruta –com un xiquet manipula el fang xipollejant en un toll- i la projecta com una música que ens sorprendrà en la mesura que perdure en nosaltres una mica de l’infant que fórem.
Els romàntics pensaven que la vida ha d’imitar la poesia. Margarit creu –i creu bé- que és justament al contrari. La poesia, per a ser vàlida, ha de buscar inspiració en la vida, agafar-ne parracs i tallar-hi un vestit nou, l’uniforme d’una emoció exclusiva.
Al capdavall, la ploma es mulla en la tinta de la desolació i el seu esperó, la memòria, és una capsa enterrada en un lloc oblidat –de què l’única clau és la pròpia poesia. Amb aquests patrons es pot cosir bons poemes si i només si el poeta ha destil•lat la seua tristesa fins fer-ne un licor agradable a molts paladars diferents. És per això que Casa de Misericòrdia és un gran llibre. Perquè verbalitza la pèrdua personal i nosaltres hi llegim la pèrdua col•lectiva. Perquè permet a l’home trist bategar, finalment, dins la humanitat trista.

El Temps, núm. 1.275