Desitjar un diàleg impossible

Títol: Per tenir casa cal guanyar la guerra
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa
Barcelona, 2018
291 pàgines

  «He nascut mentre la meitat del país intentava matar l’altra meitat». Amb aquesta cruel premissa inicial comença, com aquell qui diu, la història del poeta Joan Margarit contada per ell mateix, una autobiografia o unes memòries, o un conjunt de records que comprenen la infància i la primera joventut.
  Margarit, des de la vellesa, emprèn la seua rememoració amb un objectiu molt clar: vol acarar-se només amb els records «que hagin quedat dins la ment» i esbrinar què tenen a veure aquestes imatges amb la construcció dels seus poemes. D’alguna manera, el poeta està convençut que el país trist i llòbrec que és la seua pàtria antiga -la guerra, la postguerra- explica de manera necessària els versos que ha infantat després, com qui trau aigua d’un pou inextingible.
  Per dur a terme aquesta operació, les primeres figures que hi apareixen són el pare i la mare. El primer, «algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida»; la segona, estimant el fill «fins al límit sense haver sabut fer-m’ho comprendre». La covardia intel·lectual, la manca d’aptituds per expressar afecte: el fill encara es rebel·la contra els seus progenitors, es pregunta per què ells i no uns altres. D’on sinó d’aquí -i de la guerra i de la postguerra- ha de nàixer necessàriament  el desinterès del noi que és Margarit envers el proïsme, la desconfiança cap al grup?
  El poeta, llavors, comença el dolorós itinerari. La família va canviant d’ubicació, usualment per la professió del pare, que és arquitecte -com ho serà el fill. A Sanaüja el petit Joan beu del paisatge primigeni, sap de l’autoritat i aprèn a témer-la. A Rubí interioritza com de perillós pot ser eixir de casa per anar a l’escola. A Girona descobreix la soledat, que serà el seu combustible més íntim. Després, amb el temps, vindrà el territori màgic del Turó Park a Barcelona i, més enllà, la descoberta de les Illes Canàries com un paradís possible.
  Els records, llavors, van informant aquests topònims, com la carn que s’acobla a un esquelet. A Rubí hi havia el belar de les cabres a l’escorxador, quan els traspassen el coll amb un punxó; la mare l’hi envia a comprar sang (per fer sang amb ceba), però l’»estremidora queixa» dels animals es grava al cervell de l’infant impressionable, i no desapareixerà mai. A Barcelona s’inicia com a lector: Karl May, J.F. Cooper, Jules Verne, Stevenson, Zane Gray, Dickens... Va a un institut batejat com a Ausiàs March, però cap professor, al seu si, li parla mai d’aquesta figura enigmàtica. A Santa Cruz de Tenerife, finalment, un professor li descobreix Machado i, com un corol·lari lògic, s’enamora d’una companya de classe i això provoca l’escriptura -febril, secreta- del seu primer poema.
  Després l’ancià que, vora el foc -els ancians sempre són a la vora terrible d’un foc-, reflexiona sobre tot això fa el seu diagnòstic: enyorança. «Perquè enyorar -mastega Margarit- significa desitjar un diàleg impossible. Per a la nostàlgia cal que hi hagi coses a dir-se amb l’objecte d’aquest sentiment». Si la primera infància es recorda bàsicament com un lloc, el pas del temps propicia un diàleg entre el nen que un dia es convertirà, per al vell, en «un interlocutor impossible però desitjable».
  I els pares, és clar, no deixen de convertir-se en el penya-segat on mor tot intent d’escriptura autobiogràfica. Els de Margarit, tot i passar el tràngol de la guerra -o precisament per això-, no estan polititzats. El tiet Lluís sí: ha conservat l’esperit anarquista i la sang calenta propícia per al desordre amorós. Però al pare li deu, almenys una cosa: la professió. El fill serà arquitecte i, un dia, s’especialitzarà en Càlcul d’Estructures, perquè s’adona que això pot ser útil a l’altra gran passió de la seua vida, fer versos. També la poesia és una estructura que necessita una matemàtica precisa, un percentatge de passió, un altre de vivència estricta, un altre de busseig en l’ànima profunda del passat. El qui ha perdut una guerra, ja en té el cinquanta per cent; l’altre cinquanta és el talent en estat pur: Margarit al cent per cent.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-12-2018