L'instant etern

Títol: Memòria de la llum
Autor: Carles Duarte
Editorial 3i4
Paterna, 2016
111 pàgines

  Un dels poemes d’aquest llibre es diu Mediterrània (“la nostra pàtria antiga”, com voldria Màrius Torres). En el primer dels seus fragments el poeta, després d’explicar-nos com “respira el món en el batec del mar”, assegura que voldria “collir la nit”, vestir “la pell d’estels” i, finalment, convertir cada gest efímer en un “instant etern”.
  Fixem-nos en aquest oxímoron. El panteisme de l’autor s’hi calca bé, com un tatuatge sobre la pell. Desconec qui és el primer que va crear aquest incitant compost verbal, però el vaig caçar amb plaer en Le Côté de Guermantes, el tercer llibre de À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. El narrador hi feia una llarga visita al saló de la senyora de Villeparisis. El temps narratiu, de sobte, es detenia, en una formidable amplificació narrativa. Els personatges, després, assistien a la representació de l’òpera Fedra i llavors tot –el moment congelat- era com un instant éternel…
  Amb posterioritat a Proust autors d’àmbits molt diferents (de Howard Nemerov a Enric Sòria) han usat aquest concepte per als seus artefactes poètics. Ara Carles Duarte hi torna convençut que res al nostre voltant té sentit si no hi podem aprehendre miques d’alguna cosa que ens transcendeix. Per això cal la referència al “Déu que ens ha somiat” (com en un poema d’Espriu) o als mots substantius d’una natura tant incitant com reveladora.
  El meu bon amic Robert Archer explica, a la introducció d’aquest llibre, que cal parar molta a atenció a la selecció lèxica de Duarte. Els seus són mots elementals (pell, mirada, veu, silenci, llavis, ulls, batec, sorra, set…) que l’autor de The Pervasive Image relaciona amb l’explosió semàntica que va suposar la llengua de Ramon Llull.
   En realitat, quan es vol capturar una imatge del món que no siga fugissera, es necessita amarrar la realitat amb un vocabulari selecte. Tot allò que no hi siga substantiu podrà resultar prescindible, és el fet: no cabrà en l’arca de Noè. Per això Carles Duarte, que vol salvar el món, sap que primer necessita definir-lo. Després, llegir-lo en veu alta. I així, tot el que no siga retòrica, serà futur estricte:

“Pressentir la sang sota la pell,
La saba dins les branques,
Rere l’escorça, grisa i càlida,
Bevent-se a poc a poc
Des de l’arrel
La terra”

  És així talment, amb tota l’energia màgicament concentrada en un sol punt: com en un instant etern.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-1-2016

Poemes de la frontera

Títol: Alba del vespre i altres poemes
Autor: Carles Duarte
Editorial 3i4
Paterna, 2015
116 pàgines

Títol: Matí de la mort
Autor: Jordi Llavina
Editorial 3i4
Paterna, 2015
80 pàgines

  L'editorial 3i4 m'envia gentilment dos llibres de versos, un de Carles Duarte i un altre de Jordi Llavina. Són poetes que estime, que m'agrada llegir amb el punt de voluptat que s'esmerça amb els bruixots que saben extraure la música fetillera de les paraules. Es tracta, notablement, de volums que continuen d'alguna manera l'obra anterior d'aquests dos autors.

  Vaig llegir Alba del vespre, de Carles Duarte, al seu moment, i en vaig parlar en aquest Ofici. Ara Duarte ha recuperat aquell text, l'ha ampliat amb noves composicions i 3i4 l'ha editat bellament amb il·lustracions de l'artista valenciana Aurora Valero. Són unes composicions policromes amb un ús vigorós de la tinta negra, un expressionisme sensual i fins i tot tendre, perfectament acoblades amb aquesta espècie de panteisme sense déus de Carles Duarte. L'amic i al seu torn també poeta Jaume Pérez Muntaner explica en la introducció el sentit de l'expressió "Alba del vespre" amb unes paraules del propi Duarte que fan referència a la denominació tradicional de la tardor al País Valencià i les Illes Balears:

"Associo primavera d'hivern a una altra expressió fonamental en la meva experiència del paisatge i en la meva obra literària, alba del vespre, l'hora foscant que ens parla d'un cel ja sense Sol que espera que hi vagin emergint lentament les estrelles, rere el llençol de la llum que s'allunya del vespre. Potser a la primavera d'hivern i a l'alba del vespre és quan la llum esdevé més subtilment l'essència de la mirada"

  M'agrada molt aquest concepte, aquesta frontera on poder exercitar "l'essència de la mirada", que és el que hauria de ser l'autèntica professió d'un artista. I és curiós tot això, perquè el llibre de Jordi Llavina, Matí de la mort, també és una experiència fronterera. Com explica el seu propi autor en un epíleg final, el poemari es refereix a la mort però en realitat parla de la vida, i d'aquell ampli terreny que la cara i la creu de la nostra existència tenen en comú: "el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l'angoixa, els animals, el desencant, la música, l'esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l'absència, l'eufòria, el desfici, els indrets, l'amor, la malenconia, la llum, la fosca..." Si Duarte trobava el seu jo profund en un sensualisme naturalista, on empeltava la lliçó dels clàssics, Llavina és él cronista dels avatars familiars, dels petits daltabaixos autobiogràfics.
  El llibre de Jordi Llavina és més auster que el de Carles Duarte des del punt de vista editorial, però d'una gran riquesa expressiva. També conté il·lustracions, un parell de dibuixos encisadorament naïfs de Marta Espinach Llavina, i aquesta prodigiosa mà d'Andreu Alfaro sostenint una ploma a la portada que és la divisa icònica de la bella i clàssica col·lecció de poesia de 3i4 (jo he sentit l'inenarrable plaer d'observar Alfaro mentre em feia un retrat -que ara guarde com un tresor- sense alçar ni per un sol moment la ploma del paper). En realitat, Matí de la mort culmina la trilogia que va començar amb Vetlla i va seguir amb Contrada. I ho fa reunint, d'alguna manera, elements dels dos textos anteriors: la narrativitat i la predilecció pel sonet com a mètode d'intensificació expressiva.
  Tinc el convenciment que tots els poetes haurien d'escriure obligatòriament versos rimats i mesurats en una etapa inicial, com els guerrers medievals s'exercitaven amb espases de major pes de l'habitual. Després, als combatents, el versicle els semblaria un instrument dúctil i lleuger, un arma indefinidament apropiada per a la mà. Jo sóc, però, un mal lector de poesia, un tipus infectat pels mals habituals de la prosa, així que els meus consells deuen tindre un valor relatiu.
  Llegir de tant en tant poetes tan imprescindibles com Duarte o Llavina em reconcilia amb la part de mi que va ser o hauria pogut ser lírica, i això és un favor que sempre els tindré en compte. El deute amb la bellesa no acabem de pagar-lo mai, i és el dèficit que acaba fent-nos irrevocablement humans.

Joan Garí

Escrit a les parets de l'aire

Títol: Alba del vespre
Autor: Carles Duarte
Edicions 3i4
València, 2013
45 pàgines

  La lluna de gener -la lluna vella- és l'adequada per a podar certs arbres. La figuera que tenia la família al camí La Cossa, per exemple. Vaig gaudir molt amb aquella figuera. Era un arbre robust, gairebé centenari, i feia les millors figues del terme. Ara que ja no hi és, forma part d'una memòria -la meua memòria. Al gener la tallàvem mon pare i jo. Amb la lluna vella, la saba està arrupida, i el xerrac podia escometre-la sense dany. Hi llevàvem rames i brancam. Ens asseguràvem que l'arbre estiguera en disposició de fer fruits sucosos i generosos, com aquell -segurament- amb què Eva va temptar Adam, en certa mitologia imprescindible (una poma? No m'ho crec).
  He recordat la nostra vella figuera, i els matins hivernals amb la presència oculta de la lluna vella, en llegir el nou poemari de Carles Duarte. "Lluna de gener" és precisament el títol d'una de les seues composicions. La lluna es vessa en la mar "com un volcà emergint". I després, unes pàgines més enllà, el poeta sent "el corrent de saba dins dels troncs/ que el vent inclina" ("Els arbres"). Lluna, mar, arbre. Afegim-hi vent, fang, pedra. Duarte, sí, parla de vivències que són molt meues, que són de tots nosaltres.
  Ha estat emocionant llegir aquest poemari (3i4 segueix encertant la línia lírica, com en la magistral Vetlla, de Jordi Llavina, llegit en un llarg viatge de tornada de Barcelona, l'Euromed convertit en un vehicle metafísic, els versos desgranant-se com un fabulós collar de perles). M'he retrobat amb el llenguatge depurat d'un autor essencial, que ha llegit i s'ha sabut inundar del millor de la poesia catalana contemporània (Espriu, Vinyoli), que ha reduït el seu món a uns pocs vectors essencials a partir de l'ensenyament dels clàssics. Aristòtil: "El que la vellesa és en relació amb la vida, ho és també el vespre pel que fa al dia. Es pot dir, doncs, que el vespre és la vellesa del dia o, com Empèdocles, que la vellesa és "el vespre de la vida" o "el crepuscle de la vida"" (Poètica).
  Tota poètica és un memento mori, però també un memento vivere. A partir de certa edat, és normal que un poeta -un poeta imprescindible, com sense dubte és Carles Duarte- vulga despullar fins a l'essencial la seua escriptura, per a atendre-hi només els batecs del que hi ha d'autèntic dins qualsevol jo. El "jo menor" dins el "jo major" -o, dit d'una altra manera, l'individu enfront de l'absolut.
  En la poesia de Duarte, l'absolut està materialitzat en la mar. S'acosta el mar era precisament el títol dels seus versos reunits, a què ja em vaig referir ací. Pocs poetes actuals han dut a terme un esforç tan gran de depuració estilística, per a fer-hi confluir només els símbols essencials.
  El vent, la mar, l'argila, els astres, el silenci. Em recorde a mi mateix, a dalt de la nostra figuera, sentint la brisa suau del matí, contemplant el Mediterrani -aquest oceà domèstic, interior-, submergit dins un autèntic arbre genealògic.
  I la lliçó final, impertèrrita:

"L'univers no és enllà de nosaltres;
ens construeix,
el construïm,
el nostre cos, com el foc, el transforma"

  Paraula de poeta.

Joan Garí

Hoste de totes les elegàncies

Títol: S'acosta el mar. Poesia 1984-2009
Autor: Carles Duarte
Editorial 3i4
València, 2010
748 pàgines

  De vegades els llibres arriben a casa i es resolen ocupant un lloc, encara clausurats, als prestatges de la teua biblioteca. Vindrà el seu moment. Jauran silenciosos, de vegades -com és el cas- amb les pàgines segellades, tot esperant l'obrecartes que els desvirgarà. Els volums de poesia de 3i4, en efecte, venen proveïts amb una tènue menbrana que s'ha de penetrar amb un objecte tallant per a poder oficiar la lectura. Aquesta mínima violència és necessària per a propiciar la il·luminació. I la il·luminació arriba, quin dubte hi cap.
  S'acosta el mar és el títol de la lírica reunida de Carles Duarte.El seu moment s'esdevé ara quan he conegut el seu autor. Es pot fruir perfectament d'un llibre sense saber res de qui l'ha escrit, però si tens la sort de conéixer el qui el firma això et pot enriquir el procés de lectura. Amb el Carles la primera impressió és com un eco d'uns versos seus:

Quan tries un vestit,
expliques com voldries
que els altres et veiessin.
(De Tríptic hebreu)

  Aquest senyor impecable amb el seu corbatí, hoste de totes les elegàncies -per fora i per dins-, és el responsable d'alguns dels versos més delicats de la literatura catalana recent. I és que Carles Duarte és un poeta sòlid, amb un fons cultural de primer ordre i una dicció precisa, sòbria i distingida. Llegir la totalitat de la seua producció fins el 2009 ens llança un feix de llum que permet copsar el sentit d'una producció bategant. El poeta ha rellegit els textos sagrats i n'ha escrit notes la marge. Aquests textos sagrats són indistintament religiosos o profans. I són sagrats perquè el poeta sap llegir-hi l'alè profètic a l'ensems que l'alè líric. Poesia i profecia venen a ser la mateixa cosa. I per això Déu és un home -un poeta- sol.
  El que més estimulant em sembla d'aquests versos ordenats és el diàleg que Carles Duarte estableix amb els autors de l'antiguitat. En el Tríptic hebreu el diàleg s'entaula amb la Bíblia, en El silenci amb les Ennèades de Plotí, en Els immortals amb Les metamorfosis d'Ovidi. En altres ocasions, com en Ha-Cohen, la conversació-transmutació lírica té lloc amb Flavi Josep, és a dir, Iosef ben Mattitiahu ha-Cohen, l'historiador jueu paradigma insospitat de l'escriptor de tots els temps:

Vencedor i vençut:
a Judea eres traïdor;
a Roma, un estranger.

  Cap lloc com la Mar Morta més indicat per a reflexionar agudament, vora aquesta aigua "densa i amarga/ igual que una llàgrima/ que cou als ulls/ i fa surar els cossos", sobre la condició de l'exiliat, del traïdor i del testimoni del seu temps. Però Duarte no és només un cercador de correspondències poètiques amb el temps passat. La seua lírica s'eleva com una meditació al voltant d'uns pocs símbols -la mar, el vent, els ulls, els llavis...- que li pemeten reflexionar sobre la vida humana com només un poeta ho pot fer. Potser la vida total de la Humanitat no és més que una meditació de la Bíblia. Al Llibre està tot. L'ombra de Déu i la llum de l'ésser humà. I, més enllà, les raons dels cansament del món, com en aquest poema bellíssim intitulat "El món" que fa de frontispici en El somni:

El món està cansat aquesta tarda.

Respira en cada onada,
com un llençol immens
que mou el vent,
com una pell estesa,
com una ombra.

Et busco en les mirades
que s'obren als meus ulls,
en les mans que m'acullen,
en uns mots que retrobo,
dins el mapa de l'aire,
en els llavis del temps.

(...)

 Hi ha en la poesia de Carles Duarte una mica -com en el mirall espriuà- de l'esperit de la millor poesia de tots els temps. S'hi convoca Shakespeare, March, Pessoa o el propi Déu a una conversa inacabable a vora mar, amb el tacte brusc de la sal arran de llavis. Faríem bé de sumar-nos en aquest suau col·lotge. Com passa amb el propi mar, aquests versos m'acullen i jo els acull al meu torn. El miracle s'ha esdevingut una altra vegada. I potser, com deia Plotí, "Hi ha sempre homes i cavalls, però no són pas els mateixos". Talment els poemes.

Joan Garí