Hoste de totes les elegàncies

Títol: S'acosta el mar. Poesia 1984-2009
Autor: Carles Duarte
Editorial 3i4
València, 2010
748 pàgines

  De vegades els llibres arriben a casa i es resolen ocupant un lloc, encara clausurats, als prestatges de la teua biblioteca. Vindrà el seu moment. Jauran silenciosos, de vegades -com és el cas- amb les pàgines segellades, tot esperant l'obrecartes que els desvirgarà. Els volums de poesia de 3i4, en efecte, venen proveïts amb una tènue menbrana que s'ha de penetrar amb un objecte tallant per a poder oficiar la lectura. Aquesta mínima violència és necessària per a propiciar la il·luminació. I la il·luminació arriba, quin dubte hi cap.
  S'acosta el mar és el títol de la lírica reunida de Carles Duarte.El seu moment s'esdevé ara quan he conegut el seu autor. Es pot fruir perfectament d'un llibre sense saber res de qui l'ha escrit, però si tens la sort de conéixer el qui el firma això et pot enriquir el procés de lectura. Amb el Carles la primera impressió és com un eco d'uns versos seus:

Quan tries un vestit,
expliques com voldries
que els altres et veiessin.
(De Tríptic hebreu)

  Aquest senyor impecable amb el seu corbatí, hoste de totes les elegàncies -per fora i per dins-, és el responsable d'alguns dels versos més delicats de la literatura catalana recent. I és que Carles Duarte és un poeta sòlid, amb un fons cultural de primer ordre i una dicció precisa, sòbria i distingida. Llegir la totalitat de la seua producció fins el 2009 ens llança un feix de llum que permet copsar el sentit d'una producció bategant. El poeta ha rellegit els textos sagrats i n'ha escrit notes la marge. Aquests textos sagrats són indistintament religiosos o profans. I són sagrats perquè el poeta sap llegir-hi l'alè profètic a l'ensems que l'alè líric. Poesia i profecia venen a ser la mateixa cosa. I per això Déu és un home -un poeta- sol.
  El que més estimulant em sembla d'aquests versos ordenats és el diàleg que Carles Duarte estableix amb els autors de l'antiguitat. En el Tríptic hebreu el diàleg s'entaula amb la Bíblia, en El silenci amb les Ennèades de Plotí, en Els immortals amb Les metamorfosis d'Ovidi. En altres ocasions, com en Ha-Cohen, la conversació-transmutació lírica té lloc amb Flavi Josep, és a dir, Iosef ben Mattitiahu ha-Cohen, l'historiador jueu paradigma insospitat de l'escriptor de tots els temps:

Vencedor i vençut:
a Judea eres traïdor;
a Roma, un estranger.

  Cap lloc com la Mar Morta més indicat per a reflexionar agudament, vora aquesta aigua "densa i amarga/ igual que una llàgrima/ que cou als ulls/ i fa surar els cossos", sobre la condició de l'exiliat, del traïdor i del testimoni del seu temps. Però Duarte no és només un cercador de correspondències poètiques amb el temps passat. La seua lírica s'eleva com una meditació al voltant d'uns pocs símbols -la mar, el vent, els ulls, els llavis...- que li pemeten reflexionar sobre la vida humana com només un poeta ho pot fer. Potser la vida total de la Humanitat no és més que una meditació de la Bíblia. Al Llibre està tot. L'ombra de Déu i la llum de l'ésser humà. I, més enllà, les raons dels cansament del món, com en aquest poema bellíssim intitulat "El món" que fa de frontispici en El somni:

El món està cansat aquesta tarda.

Respira en cada onada,
com un llençol immens
que mou el vent,
com una pell estesa,
com una ombra.

Et busco en les mirades
que s'obren als meus ulls,
en les mans que m'acullen,
en uns mots que retrobo,
dins el mapa de l'aire,
en els llavis del temps.

(...)

 Hi ha en la poesia de Carles Duarte una mica -com en el mirall espriuà- de l'esperit de la millor poesia de tots els temps. S'hi convoca Shakespeare, March, Pessoa o el propi Déu a una conversa inacabable a vora mar, amb el tacte brusc de la sal arran de llavis. Faríem bé de sumar-nos en aquest suau col·lotge. Com passa amb el propi mar, aquests versos m'acullen i jo els acull al meu torn. El miracle s'ha esdevingut una altra vegada. I potser, com deia Plotí, "Hi ha sempre homes i cavalls, però no són pas els mateixos". Talment els poemes.

Joan Garí