La vida abans de la mort

Títol: Confesiones
Autor: Henry Marsh
Salamandra
Barcelona, 2018
Trad. de Patricia Antón
299 pàgines

  Molts vam conèixer Henry Marsh quan va publicar el volum Sobretot no facis mal. Jo mateix en vaig parlar en aquest periòdic. En aquelles pàgines el cèlebre neurocirurgià britànic es retratava com un “desactivador d’explosius” i, amb una prosa de gran calibre poètic, explicava a qui volguera sentir-lo que operar un aneurisma és una escaramussa bèl·lica que posa dramàticament la vida del pacient a les mans del metge. Això fa que aquest haja de ser humil, meticulós i humà. El consell d’Hipòcrates hi ve especialment indicat però, com jo remarcava en la crítica d’aquell primer volum de memòries, no és una advertència que haja de ser aliena a les altres professions. En realitat, tots tenim la vida dels altres en les nostres mans i per això, com diria Stanislaw Jercy Lec (el meu aforista de capçalera), ja convé que ens les rentem sovint...
  Els qui van fruir amb la lectura del primer llibre de Marsh han de llegir aquest segon obligatòriament. Ara el metge s’ha jubilat i ha abandonat el camp de mines. En aquest sentit, ens conta alguns detalls del seu nou estat que semblen naturals, com ara que es dedica a l’ebenisteria o que sempre té a mà un kit per al bon suïcidi, no siga cas que...
  Confesiones, però (i llàstima que no tinga també una versió en català), no està dedicat a la vida jubilar, sinó que se submergeix de nou en les anècdotes d’una llarga biografia professional, que inclou etapes de pur altruisme a Nepal o a Ucraïna i que desgrana, amb aquesta prosa precisa i tallant que de vegades tenen els millors científics, tot un itinerari obrint cervells i lluitant contra les deficiències d’un sistema de salut on de vegades tot es fa més difícil del que hauria de ser.
  De nou Marsh no es fa la menor il·lusió sobre què és la vida: “El meu coneixement de la neurociència –explica- fa que em veja privat del consol de creure en alguna classe de vida després de la mort i en la restitució del que haja perdut a mesura que el meu cervell s’encongeix amb l’edat. Sé que alguns neurocirurgians creuen en l’ànima i en la vida després de la mort, però això em sembla la mateixa classe de dissonància cognitiva que l’esperança d’un moribund en què va a seguir vivint”.
  Només algú que ha tingut tractes tan íntims amb els cervells aliens està en condicions de fer un resum vital que potser semble pessimista però que en realitat és profundament motivador: “He après que furgar dins el cervell no revela res sobre la vida, a part de la consternació que u acaba experimentant davant la seua fragilitat”. I això és tot.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-6-2019

El luxe de ser humà

Títol: Sobretot no facis mal
Autor: Henry Marsh

Salamandra
Barcelona, 2016
Trad. de Jordi Cussà
317 pàgines

  Els llibres de memòries serveixen, fonamentalment, perquè la vida de cada ésser humà concret no semble inútil. Com cada persona és única, el seu testimoni és primordial –únic també. No cal abordar la pròpia vida amb ambició literària –tot i que s’agraeix-, és prou amb una alfabetització bàsica. A no ser que es crega en el magnífic conte de fades de la vida ultraterrena (o fins i tot així), resumir les ensenyances atresorades en una biografia, explicar el detall del pas dels anys, deixar testimoni que s’ha viscut és el petit luxe que tots ens hauríem de poder permetre.
  Sobretot no facis mal és el compendi manual que Henry Marsh, prestigiós neurocirurgià de l’Hospital St. George de Londres, ha volgut llegar en arribar a una edat prudencial, aquell petit pujol des d’on per fi es veu en perspectiva tot el camí fet. No és més important Henry Marsh que qualsevol dels seus pacients, a efectes de memòria. Però Marsh té el privilegi d’obrir cervells i, ara que s’ha posat a contar-ho, ho ha fet amb un bon estil d’escriptura, claredat sintàctica i estratègia compositiva. Obrir cervells? Sí, una mica la visió de Déu, d’un déu artesà, poc pretensiós, perfectament conscient de la gosadia: “El fluid cefaloraquidi circula, tan nítid com si fos cristall líquid, pels filaments de l’aracnoide, brillant i llampegant com plata fosa sota la llum del microscopi. A través d’aques teixit, puc veure la superfícia suau i groguenca del cervell en si, cisellada amb diminuts vasos sanguinis vermells (les arterioles) que formen un brancatge preciós, com els afluents d’un riu vistos des de l’espai. Tot de venes lluents de color lila fosc circulen entre els dos lòbuls, davallant cap a l’artèria cerebral central on trobaré l’aneurisma”.
  Ah, els poetes! Farien bé de llegir aquest llibre. Diu Ian McEwan –gens sospitós d’incompetència literària- que “la neurociència ha trobat el seu Boswell en Henry Marsh”. Però no és ben bé així. Marsh no és un Boswell: és un Samuel Johnson. La vida de Samuel Johnson, de James Boswell, és considerada unànimement el cim de les biografies en llengua anglesa. Boswell, com Eckermann, aborda la vida d’un altre –el sorrut, malparlat i genial Doctor Johnson-, s’hi subordina. Marsh parla d’ell mateix, de l’home que, amb un bisturí a la mà, exerceix el poder suprem sobre pacients indefensos absolutament conscient d’una constatació terrible: “L’èxit i el fracàs sovint no queden en mans del metge”. El llibre, així, busseja per tot l’anecdotari d’un home privilegiat, que només procura fer bé el seu treball –aquesta mena d’herois- i ho fa, això sí, amb una profunda humanitat. “Humanitat” és un terme fàcil de definir: aquella qualitat sovint més dolorosament rara en la raça pròpiament humana.
  Molts descobreixen que són hòmens i dones quan els diagnostiquen una malaltia devastadora. Aquí intervé Marsh. Sobretot no facis mal (el consell d’Hipòcrates) hauria de ser, en realitat, no un lema per a metges, sinó la consigna estricta –la mínima moralia- de tota professió. Dels metges, però també dels jutges, dels polítics, dels periodistes o dels escriptors (sobretot d’aquests darrers…).
  Josep Maria Espinàs solia repetir una frase memorable (i cite de memòria): “El metge soterra els errors, l’advocat els tanca a la presó i l’escriptor els publica”. Si la teua professió, però, és la de “desactivador d’explosius” (a això és el que més s’assembla, segons el doctor Marsh, operar un aneurisma), si una altra vida en depèn, faràs bé de ser humil, de ser meticulós i sobretot, profundament humà. Aquest luxe.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-10-2016