Papa, jo vull ser torero

Títol: El català de la Manxa
Autor: Santiago Rusiñol
L’Avenç
Barcelona, 2014
214 pàgines

  Al final del seu cicle novel·lístic, Santiago Rusiñol va abundar –durant la seua estada als jardins d’Aranjuez- en un tema molt estimat pels modernistes: la figura de l’individu que prova de canviar, sense èxit, un model social d’acreditades arrels locals. En el fons, amb aquesta frase podríem definir quasi tota la narrativa del nostre Art Nouveau. El paradigma en què es van basar els seus autors era Un enemic del poble d’Ibsen. I l’argumentari subsegüent –l’artista o semblant enfrontant-se fins al més estrepitós dels fracassos a una societat filistea- omplia d’una amarga satisfacció una generació de renovadors radicals que va xocar sovint contra el mur de les convencions burgeses.
  En El català de la Manxa (1914) un ciutadà de Catalunya, sense nom, es refugia en un poble manxec, Cantalafuente, després de participar en les revoltes de la Setmana Tràgica. Allí ja hi vivia un connacional, viatjant de comerç, que s’hi havia establert casant-se amb la filla del propietari d’un cafè. La diferència entre “el cafeter” i el català innominat, però, és que el segon està posseït per “la ideia”. En adonar-se de l’endarreriment del camp manxec, del sopor en què viuen els habitants de Cantalafuente, es decideix a canviar les coses.
  Per començar, lloga el molí al terratinent del lloc, don Juan Antonio Ruiz y Pérez de Castrovido. Però cada habitant del poble a qui aborda té la mateixa actitud: tots li donen la raó, tots es defineixen com a liberals i demòcrates, però ningú està disposat a moure un dit per provocar una nova situació.
  En aquest context, el català porta el seu fill a escola i diu al mestre: “No vull que sàpiga res que no sigui ben comprovat. Que no hagi passat pel gresol de l’anàlisi i de la ciència, i l’experimentació”. El que hi deien escola, però, només és “un tancat modest perquè els guardessin els infants mentre els pares llauraven”. Curiosament, torna a representar-s’hi aquella escena de L’auca del senyor Esteve en què el pare del protagonista de l’obra portava el seu fill a estudi i pretenia que només hi aprengués les quatre regles bàsiques, perquè amb això hi havia prou per a formar un bon botiguer. No sabem quin cas hi va fer el mestre de El català de la Manxa, però el resultat es va fer ràpidament visible: el xicot va crèixer i va voler ser… torero.
  Potser començant una tradició que acaba sarcàsticament en el cantant Albert Pla, Rusiñol es deleix en la paradoxa del fill del revolucionari que, rebutjant la senda traçada pel pare, abraça les arts més tradicionals. Cadascú té la seua forma de rebel·lar-se… El primer dia a la plaça, però, se salda amb l’animal escapant-se i provocant la destrossa de la migrada biblioteca que el català havia pogut fundar al casino del poble, la Lira Agrícola. Tot fa presagiar un funest final. I aquest, ineluctablement, es produeix. Mor el fill, mor el cafeter i el català de la Manxa, davant les seues tombes, constata el seu fracàs.
  Potser en el fons el que ens vol donar a entendre Rusiñol és que tan estrambòtica és l’actitud del fundador de La Puntual (L’auca del senyor Esteve) com la del revolucionari quixotesc (El català de la Manxa). Per això el fill del senyor Esteve serà escultor i el del català anònim, torero. En el primer cas, però, es produïa un pacte entre pare i fill, i aquest darrer reconeixia que podia dedicar-se a l’art perquè el progenitor pagava. En l’obra que ens ocupa, en canvi,  el fracàs és total i absolut, un indici clar del futur que, segons Rusiñol, tenen les idees excessivament renovadores. O, com afirma de manera contextualment molt oportuna la nota de contraportada del llibre, potser som al davant de “una reflexió sobre la temptació regeneracionista de Catalunya envers Espanya”.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-6-2014

La vida en un grapat d'aforismes

Títol: Màximes i mals pensaments
Autor: Santiago Rusiñol
L’Avenç
Barcelona, 2013
84 pàgines

  Emblema del Modernisme i de la seua fascinadora propensió per a aunar diferents activitats artístiques, Santiago Rusiñol és dels autors que millor exemplifica aquesta voluntat proteïforme. L’home que estrenava amb èxit els seus textos teatrals i les pintures del qual assoleixen a hores d’ara preus superlatius aplegava també, als marges de la seua intensa trajectòria, petites anotacions aforístiques. Rusiñol les va publicar amb el títol de Màximes i mals pensaments. Josep Pla va saber veure que “aquest llibre de màximes resumeix en realitat quaranta anys de la vida de Rusiñol” i va afegir: “És l’esquema del seu escepticisme”.
  En realitat, tots els escriptors haurien d’actuar igual. Encara que s’hagen dedicat a cimentar la seua obra amb novel·les de mil pàgines, haurien de ser capaços de resumir la seua visió de la vida i la seua aportació a la literatura en unes poques sentències. No per facilitar-li res al lector, sinó purament per posar-se a prova en el repte suprem de condensar i destil·lar, d’encabir un món al cap d’una agulla.
  L’aforisme, en realitat, és la clau de volta de la prosa i de la literatura d’idees, un poc com l’haiku en la literatura japonesa o l’ària en l’òpera. Res no ensenya tant sobre l’aportació d’un autor que la seua capacitat per a sintetitzar un estat mental en un període breu. Rusiñol surt ben parat, en aquesta prova. Els seus aforismes tenen enginy i profunditat, la cara i la creu de la bondat del gènere. Fins i tot els temes que tracta i la manera de fer-ho l’emparenten amb la veta ubèrrima dels grans moralistes del passat, que són uns tipus que usaven perruques blanques, escrivien en francès i habitaven els convulsos segles XVII i XVIII: La Rochefoucauld, Pascal, La Bruyère, Chamfort, Joubert. Tots ells fustigaren la moral dels seus coetanis, la seua vanitat boja, la il·lusió del progrès, la feblesa del cor humà. Rusiñol ve a sumar-s’hi i, a més, força també el gust de la paradoxa, un altre dels estandards del gènere: “Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la”; “Les millors cartes d’amor són fetes pels que no estan enamorats”.
  A aquesta ironia de doble tall Rusiñol afegeix algunes preocupacions pròpies, com ara una persistent misogínia: “L’home que s’enamora d’una dona que té més anys que ell és un arqueòleg”; “Perquè la dona es pogués defensar, la Mare Naturalesa, previsora en totes les coses, li ha posat ungles a la llengua”. També reflexiona sovint sobre qüestions estilístiques (“L’escriptor que cuida massa l’estil és que té poques coses a dir, i aquell que no el cuida gens més valdria que no les digués”) o s’ocupa de desemmascarar certes veritats establertes: “Si fos cert que viatjar ensenya, els revisors de bitllets serien els homes més savis”.
  Deixa per al final, però, la sentència potser més demolidora, una autèntica càrrega de profunditat contra l’ofici d’aforista: “I, per fi, el que escriu un llibre de pensaments ha tingut un mal pensament d’escriure’ls, perquè tots aquests pensaments poden escriure’s a la inversa”.  És curiosa aquesta al·lusió, perquè ja Umberto Eco hi va identificar un dels paranys més habituals dels creadors de frases apodíctiques. Eco va anomenar «aforismes canceritzables» aquelles sentències bipolaritzades que, capgirades, serven sospitosament un sentit. Joan Fuster, conscient del problema, va decidir treure’n profit així: «L’heterodòxia és sempre soledat. O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia». Que és també la manera més elegant de resumir la pròpia aportació de Rusiñol.
                                                                                                                                               Joan Garí


Publicat en Ara, 8-3-2014