L'amor amb màcula

Títol: El carrer de baix

Autor: Vicent Flor

Edicions 62

331 pàgines

Barcelona, 2022

 

 Una primera novel·la sempre és una criatura privilegiada. Com un primer fill, probablement. Quantes fotos teniu del segon, si en teniu més d'un (de fills)? Doncs això. La novel·la, a més, com és ficció, sempre fa més goig. Ja podem publicar tota mena de llibres que, fins que no abordem la nostra primera narració fictícia, seguirem sent, d'alguna manera, verges. I la societat ens mirarà amb la commiseració amb què es mira els outsiders. Però quan l'abordem, paradoxalment, no podrem evitar abocar-hi tot de material autobiogràfic. Són les lleis de la frontera, em tem.

  Vicent Flor, conegut per les seues monografies sociològiques, ha escrit la seua primera faula llarga. Parla d'un editor que té un fill adoptat, viu a València (on ha nascut) però troba un refugi anímic més definitiu a la Vall de Gallinera (Marina Alta). El fill adoptiu és drogoaddicte i festeja amb la delinqüència. La cosa acabarà com acabarà, però el narrador (aquesta màscara més o menys impertorbable de l'autor) no pot evitar deixar d'estimar-lo. Aquesta contradicció, aquesta lluita ferotge entre el destí del fill i l'amor del pare és un dels actius fonamentals de la novel·la.

  El carrer de baix, fet i fet, és una història tendra i commovedora sobre el sentiment de paternitat. I després té altres subtemes, com ara la peripècia d'aquests urbanites que han necessitat desbrafar el seu esperit buscant aixopluc en la ruralitat desfermada.

  Tots els qui hem entrat per primera vegada en la vall de Gallinera (jo ho vaig fer fa molts anys, i encara la duc a la meua memòria retiniana) hem experimentat la sensació de pau i de relax que explica molt bé el narrador d'aquesta història. Al seu bell mig, Carles Font (el protagonista), té la sort de trobar-se amb un amic, l'excapellà Joan, que serà el seu Naphta (o el seu Settembrini, depén). A mi m'ha recordat el personatge de Sòcrates Miró -que era, això sí, ben real- de la meua novel·la El balneari, que jugava a ser un eco de La muntanya màgica.

  Jo no sé fer novel·les a partir de la ficció absoluta. Les tres que he publicat (On dormen les estrelles, La balena blanca i El balneari) tenien totes un canemàs real que no és que no oculte, sinó que he procurat potenciar. Soc un novel·lista sense imaginació, vet-ho ací, així que els consells que hi puc donar són molt limitats. Vicent Flor, al seu torn, sabrà què hi ha de real en el seu relat. De moment -i això és el que interessa- ha demostrat que sap ordir una trama novel·lística, amb un llenguatge pausat i reflexiu, simple però eficaç. Sense grans ambicions literàries, però provocant en el lector la il·lusió de passar pàgina. Sense aquesta il·lusió, un llibre -i més una novel·la- cau inexorablement de les mans. No és el cas de El carrer de baix.

  La primera novel·la és com la primera relació sexual: a l'implicat li pot semblar que tot ha sigut un poc desastrós, però el que ha ocorregut ja és irreversible i establirà un abans i un després.  El que passe d'ara endavant portarà sempre l'aroma d'aquest primer intent. L'amor amb màcula és l'autèntic amor.

Joan Garí

 

 

Violència, reacció, identitat

Títol: Noves glòries a Espanya
Autor: Vicent Flor
Editorial Afers
Catarroja, 2011
379 pàgines

Qualsevol que haja observat la història del País Valencià en els darrers quaranta anys haurà tingut el privilegi d’assistir a la disputa entre dues concepcions antagòniques d’entendre el seu passat i el seu futur: la “catalanista” i l’”anticatalanista”. Ambdues es reclamaven valencianistes (és a dir, arrelades al seu propi territori), però mentre els primers exigien per a la llengua i la cultura valenciana un estatus de dignitat i supremacia nacional, els altres no hi sentien el menor interés, puix que per a ells l’autèntica llengua i l’autèntica cultura nacional era l’espanyola. No és gens difícil calcular quina de les dues visions és l’autènticament “valencianista” i, tanmateix, són els anticatalanistes els qui han acabat imposant el seu imaginari i, en conseqüència, han instaurat el que en aquest llibre s’anomena “paradoxa de l’autoctonia”. Segons aquesta figura els valencianistes catalanistes són considerats “estrangers” i, en canvi, els espanyolistes són verament “els nostres”… I així anem.
Per a desentranyar aquest i altres contrasentits –i també per a desentranyar-se- és que el sociòleg Vicent Flor ha escrit el seu llibre. Ell fou un blaver en la seua joventut però, observant la ironia i el mètode de què fa gala al llarg del volum, s’entén que és també una persona intel·ligent. Era qüestió de temps que abjurara del seu passat, doncs, i que ho fera amb totes les conseqüències (i no com altres conversos tipus Carles Recio, que fou primer blaver, després es féu catalanista i finalment tornà a esdevenir blaver sense deixar de ser mai, en el fons, la mateixa cosa: un pobre pallasso).
És difícil en poques línies condensar tots els suggeriments i totes les dades contingudes en aquest llibre. L’autor es sumergeix als anys 60 per a recordar que de la reacció a El País Valenciano i Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962), naix l’anticatalanisme contemporani. No creu Flor que aquest siga un “muntatge de la dreta” per a perjudicar l’esquerra en la Transició, com s’ha dit repetidament. Segons ho veu, tant blaverisme com fusterianisme són dos essencialismes, però el primer és un moviment amb greus dèficits democràtics que es pot definir estrictament com un antivalencianisme. El seu victimisme (típic de tots els moviments xenòfobs), el seu perfil d’”ideologia sentimental” (interessant oxímoron en la línia de “plenitud buida”), el seu “síndrome de desemparament après” (una manera de vehicular l’autoodi) el caracteritzen com un discurs visceral alié al racionalisme. Un discurs que, paradoxalment, ha esdevingut “la narració hegemònica de la identitat valenciana”.
Lluitar-hi? Els partits parlamentaris valencians han preferit no fer-ho (el PSPV però també el BNV, en efecte). El blaverisme va eixir victoriós del camp de batalla i es va diluir en el PP, ara imperant. ¿Les conseqüències? “La llengua de València, ja no sols és un idioma de segona divisió: ara també és minoritari entre els cinc milions de persones que habitem el País Valencià. I el blaverisme hi ha tingut a veure. I tant!”.
Aquest és el paràgraf que clou Noves glòries a Espanya. I, tanmateix, no s’acaba de llegir un text com aquest amb una sensació amarga ni pessimista. Es pot aprendre molt de la història del blaverisme. Continua sent, d’alguna manera, el compendi d’allò que no volem per al nostre país. Una malaltia ara ja perfectament diagnosticada que només espera la pertinent vacuna.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.425