L'equilibri entre elegància i brutalitat

Títol: Les paraules jutes

Autora: Milena Busquets

Amsterdam

Barcelona, 2022

Trad. de L. Serramià

140 pàgines

 

  Aquest llibre fa companyia.  L'autora s'hi ha aproximat a això que molts escriptors busquen tota la vida i, de vegades, no troben mai: la perfecta conjuminació del que es vol dir i la manera de dir-ho. El resultat és un exercici d'estil enlluernador, gairebé màgic. Quan un lector troba un text així, no pot més que adorar-lo i santificar-lo, com en una festa sacra de les d'abans.

  No sé fins a quin punt l'aparent facilitat amb què escriu Milena Busquets és realment facilitat o la conseqüència d'una baralla terrible amb les paraules.  Ni ho sabré mai, supose. Sí que vull constatar que jo he llegit la traducció al català del volum original, que l'autora va redactar en castellà. Els motius per a l'elecció de l'idioma també se m'escapen, però en català sona molt natural, com un guant, i això és mèrit de la traductora però potser també de quin siga l'idioma amb què pensa Milena. 

  Les paraules justes és un diari, escrit al llarg de l'any 2021.  No hi ha massa referències, però, a l'actualitat d'aquells mesos. Tot just algun apunt molt sentit, com la constatació de la mort d'Oriol Bohigas. Del que parla el llibre en realitat és del que va opinant l'autora sobre les coses que li passen, que són sobretot petites catàstrofes domèstiques (com l'amor), els fills (i l'amor als fills) o, sobretot, l'ofici d'escriure. Es tracta, en aquest darrer cas, d'un conjunt d'observacions molt interessants, fetes contra els tòpics i contra les modes. 

  Una dona que escriu en 2021 i no sent la necessitat de fer cap discurs feminista ni cap diatriba apocalíptica de pa sucat amb oli és un fet extraordinari. Del feminisme se'n riu lleument, de l'apocalipsi potser pensa que està bé, sempre que vaja a joc amb el seu esmalt d'ungles.

  Sí, en efecte: Les paraules justes és una barreja irònica de frivolitat i lucidesa, tot emmetxat en un exercici d'estil captivador. La literatura d'algú a qui li importa un rave l'opinió aliena, i que viu una certa fama amb deseiximent i bon humor. Impagable, en aquest sentit, la descripció dels diferents tipus de lectors que es va trobant quan l'exposen a la signatura pública en Sant Jordi.

   Milena Busquets té alguns clàssic al seu altar particular. Es tracta de noms que fan sospitar d'un extrem bon gust: Proust, Txékhov, els moralistes francesos. Constatació: ningú que haja sigut un lector constant de Proust pot ser una mala persona -ni potser un mal escriptor. Milena n'ha aprés coses essencials (és a dir, paradoxals): "Escriure fent servir el menor nombre de paraules possibles, com Proust". 

  Milena té una alta opinió de l'amor. "O estàs enamorat i et corresponen o estàs sol, no hi ha més categories", confessa. Això no li impedeix adoptar una actitud una mica frívola -quan parla dels seus ex-, amb un cert aire gauche divine -però més divine que gauche, és clar. "Només els rics diuen que estan arruïnats", explica, i u esperaria que això fora el preàmbul a una altra sentència inapel·lable (que jo solc repetir al meu club d'amics de la Vilavella): "Només els rics som ja d'esquerres".

  Es pot ser frívol quan s'escriu un dietari si l'alternativa només pot ser el dramatisme i les catàstrofes ideològiques amb què s'empedra el camí de la mala literatura. Per a Busquets l'única via és l'equilibri entre elegància (cerca de la bellesa, autocontrol, distància amb un mateix) i brutalitat (honestedat, veritat, valor). Diria que en aquest llibre ho ha aconseguit.  Enhorabona.

Joan Garí

  

La diferència entre la civilització i el món

Títol: També això passarà
Autora: Milena Busquets
Ara Llibres
Barcelona, 2015
Trad. de Lurdes Serramià
168 pàgines

Títol: Algun dia aquest dolor et servirà
Autor: Peter Cameron
Sembra Llibres
Carcaixent, 2014
Trad. d'Eduard Castanyo
221 pàgines

 De vegades els escriptors ens preguntem quin és el secret d'un llibre d'èxit. Sovint no volem reconèixer-ho, però a tots els escriptors ens agradaria trobar, ni que fora una vegada, aquesta fórmula inaprehensible que obri les portes -sense fer concessions miserables- a un públic massiu. Naturalment, es pot ben bé estar destinar "a la minoria sempre", com volia Juan Ramón, i no abaratir ni un àpex el propi projecte. En aquest cas, es pot tractar d'una qüestió de principis o simplement d'una manera d'estar al món -una manera que no pot ser de cap altra. Però sempre, en tot autor, hi ha aquest mecanisme un poc automàtic, una barreja d'enveja, de frustració i de vegades de sincera admiració envers aquells elegits per a una glòria instantània, desmenjada a voltes, sempre sorprenent.

  Acabe de llegir dos llibres que tenen aquest do. Són traduccions, i els seus autors són molt diferents: l'una, Milena Busquets, ens ha ofert amb També això passarà la seua primera novel·la. L'altre, Peter Cameron, és un veterà escriptor de Nova Jersey amb una desena de llibres publicats; amb Algun dia aquest dolor et servirà ha trobat, però, la seua prosa més exitosa.

  Què tenen en comú aquests llibres? El seu èxit. El seu èxit merescut, si se'm permet la subjectivitat. Tant Busquets com Cameron hi han trobat la pedra filosofal. Han bastit narracions d'una peça, molt ben construïdes, amb el llenguatge adient, commovedores i lleugeres alhora. I el públic els ha acompanyat (entre parèntesis: podria ben bé ser que hagueren bastit narracions d'una peça, ben construïdes, amb el llenguatge adient, commovedores i lleugeres alhora i que el públic no se n'haguera donat per al·ludit. Això pot passar -i passa).

  Milena Busquets és la filla d'Esther Tusquets, l'editora desapareguda fa poc. La mort de la mare és un bon esperó per a ordir un relat d'una dona òrfena -còsmicament òrfena-  que busca un lloc en la vida, i té fills i té marits i té amants i té gossos un poc de manera simultània i barrejada, en un caos d'on ha d'eixir la primera guspira genesíaca. 

  "Tu què busques en un tio?" És la pregunta que fa a la narradora una jove desconeguda. I aquesta és la seua resposta: "A mi m'agraden els tios que em fan venir ganes de ser més llesta del que sóc. -I afegeixo en veu baixa: -Normalment em fan venir ganes de ser més tonta".

  Bé, és això precisament: les petites lliçons sobre la vida, les veritats decoroses -i també les indecoroses- d'un llibre escrit per una dona que no és en absolut un "llibre per a dones" (perquè no m'interessen els llibres per a dones, ni per a negres, ni per a mascles, ni per esquimals, ni per a escriptors valencians a punt de fer cinquanta anys -que seria el meu cas més pròxim. M'interessen els bons llibres tout court). Per això aquest llibre parla de les dones però també dels homes i fan que tots dos sexes s'hi vegen reflectits per igual:

  "Hi ha homes que no tenen radar sexual, o que gairebé no el fan servir, només quan el necessiten, i després l'apaguen. I n'hi ha d'altres que el tenen encès permanentment, fins i tot quan dormen, a la cua del supermercat, davant d'una pantalla d'ordinador, a la sala d'espera del dentista, donant voltes embogit, emetent i rebent ones. La civilització subsisteix gràcies als primes, el món gràcies als segons".

  Rien ne va plus!

  

    Un poc de la diferència entre la civilització i el món parla també Algun dia aquest dolor et servirà. El seu protagonista és James Sveck, un adolescent de família rica que acaba de fer divuit anys i viu a Nova York. Salinger és obvi -va de soi- però aquest llibre va un poc més enllà de la pretensió -abrigada per tants- d'igualar -o millorar!- El vigilant en el camp de sègol. Per començar és un llibre que parla de Nova York sense parlar a penes de Nova York. La Ciutat hi és un fastuós decorat, un escenari. En realitat, es tracta d'una visió interior: el Manhattan que hi apareix és poc més que un estat mental. La Ciutat que acull totes les singularitats i totes les estanyeses també acull Svack i la seua particular cosmovisió: "Jo sabia que era gai, però mai havia fet res gai". En realitat, James només voldria abandonar l'urbs i comprar-se una casa a l'Oest Mitjà. Els diners que els seus pares voldrien facilitar-li per a què anara a la universitat preferiria gastar-los en aquest estrany projecte. L'origen dels seus problemes? Ser un tipus enemic de la verborrea habitual: "Per algun motiu penso que només s'hauria de dir una cosa si és interessant o si és imprescindible dir-la". Desproveeix la gent, però, de la verborrea i et miraran com a un ser d'una altra galàxia. I això és el que li passa a James Sveck.

  Algun dia aquest dolor et servirà conté, diguem-ho clar, alguns dels diàlegs més ben construïts de la literatura recent. No és fàcil fer diàlegs. Enfrontar un tipus com James a una psiquiatra, però, pot donar com a resultat una hilarant i profunda peça d'exhibició d'incompatibilitats, com ara:

  "-Sembles preocupat, què penses?
-No res, vaig dir.
Va fer una ganyota que indicava com pensava [la psiquiatra] que era de dolenta aquella resposta.
-De vegades em molesta haver d'expressar els meus pensaments -vaig dir-. Pensava en això.
-I per què és així?
-No ho sé. Senzillament és que són meus. La gent no va pel món compartint la sang o el que sigui. No veig per què sempre s'espera que compartim unes parts tan íntimes de nosaltres.
-La gent dóna sang -va dir.
-Sí, però no constantment. Només una mica, com ara una vegada a l'any.
-Així, dius que només hauries d'explicar els teus pensaments una vegada a l'any?"

And so on.

 

 Moralitat d'aquesta història: hi ha llibres bons que, a més, es converteixen en llibres molt llegits. I hi ha també llibres bons poc llegits i llibres dolents molt llegits. Quan la qualitat, però, es troba a banda i banda del frontó, és un plaer jugar-hi. Enhorabona a Busquets i Cameron. 

Joan Garí