Contra la pàtria burgesa

Títol: El llop estepari
Autor: Herman Hesse
Editorial Labutxaca
Barcelona, 2010
Traducció de Margarida Sugranyes
218 pàgines

La reedició per part de Labutxaca d'aquest títol mític ens permet rellegir-lo ara, quan fa temps que ha passat el furor que va despertar (sobretot a partir dels anys 50). Der Steppenwolf, en efecte, es va publicar originàriament l'any 1927, en plena efervescència avantguardista. Hesse hi va projectar el seu idealisme antiburgés i hi va traçar una profunda reflexió sobre la personalitat humana i l'adequació d'aquesta a la realitat. El protagonista n'és Harry Haller, un solitari que viu amb les formes d'un burgés, però a qui la peripècia a què el sotmet el narrador arrossega cap a experiències cada vegades més fora del comú.
El símbol clau del llibre és el de l'espill. Com en un d'aquests estris es llegeix Harry en el tractat "El llop estepari", que ens ofereix el recurs del llibre dins del llibre. Des que un desconegut li'l va fer a mans, la vida de Harry està subjecta a experiències cada vegada més al·lucinants. Coneix, per exemple, l'Hermine, i, a través d'aquesta, en Pablo i la Maria. Dins aquest triangle es mouran les seues emocions. Ells li ensenyaran a menysprear al concepció burgesa de la vida: "Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d'ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món mai no podrà ser una pàtria".
Situat en aquest tràngol, Harry només pot lliurar-se a la condició de llop estepari com una qualitat dins seu, però també exterior a ell. Hi cau com en un fatalisme, i n'està alhora espantat i resignat. Ha d'alliberar-se'n necessàriament per accedir a una nova realitat on poder viure en consonància amb la seua ànima. Pablo li ensenya com fer-ho mirant-se al mirall, però el vidre acabarà fatalment fet miques.
No m'estranya que als anys 60 es fes una lectura entusiasta i generosa d'aquest llibre. Al capdavall, el seu clam antiburgés, la seua recerca d'una "altra vida", el flirteig dels personatges amb les drogues o amb l'amor lliure casaven molt bé amb l'esperit de la dècada meravellosa. Avui, però, en què dels anys 60 es fa una caricatura degradant, com si només hi hagués hagut un estúpid individualisme psiquedèlic, aquesta lectura podria revertir-se. De sobte, El llop estepari corre el perill de convertir-se en un manual d'ingenuïtats truculentes, quan no un compendi de bajanades antisocials. Això seria ben injust, perquè menysprearia valors evidents del volum, com ara el diàleg amb els clàssics (de Goethe al Mozart surrealista aparegut en somnis al final de la narració, tot passant sense dubte pel Nietzsche de "Tot el que és profund s'estima la màscara") o
la recerca d'una vida no sotmesa als convencionalismes racionals que han provocat la primera guerra mundial i estan covant la segona.
Fet i fet, llegir ara El llop estepari és un exercici en què la nostra curiositat n'ix acuradament sadollada. No és la novel·leta ingènua que alguns ens voldrien fer creure però tampoc un catecisme que calga entonar a la llum de les veles. És un llibre honest, vet-ho ací. I això, conforme va el món, és un valor difícil de passar per alt.

Joan Garí