La postdata d'una epístola inexistent

Títol: L’eternitat enamorada
Autor: Josep Igual
Edicions 3i4
València, 2020
315 pàgines

  Josep Igual és un dietarista d’aquesta mena –rara- dotada per a l’aforisme. En realitat, la seua prosa està teixida amb un seguit de frases breus que tendeixen a la sentenciositat, quan no es projecten, sorpresivament, sobre el haiku. El seu és un estil eixut, sincopat, elèctric, amerat d’un lirisme de bon calibre, que brolla de la quotidianitat més estricta: “Llentilles per a dinar. L’honestedat diàfana de les llentilles. L’escalf antiretòric de les llentilles. La solemnitat descalçada de les llentilles. El Barroc desmentit de les llentilles. El franciscanisme amb tènue pebre zen de les llentilles dels pobres”.
  Amb aquest punt de partida literari, doncs, és obvi que els diaris d’Igual desprenen un encís poderós. Amb L’eternitat enamorada, subtitulat Notes d’un diari, 2016-2017, va guanyar l’últim premi Octubre. És agradable retrobar-hi les pautes i el (des)ordre poètic que ja vaig poder copsar en Quaderns deltaics (2009) i L’incert alberg (2016). Josep Igual hi abunda en una cosmovisió molt matèrica: és dietarista és com un jardiner (“La jardineria és la il·lusió de dominar una mica el que no podem dominar de cap manera. Quan falta el jardiner, la naturalesa recupera el que és seu”) i, per a la seua obra, li resulta més estimulant qualsevol saber pràctic que no els artificis retòrics a l’ús: “Saber empeltar. Res més clàssic –i qui sap si perdurable”.
  Un dietari, a més, és també un Llibre dels Morts, i per això aquest es fa eco sovint del decés de gent il·lustre (Leonard Cohen, Fidel Castro), però també d’il·lustres desconeguts. Cap obituari tan impactant, però, com el que l’autor dedica al seu gos, a qui el veterinari ha d’aplicar l’eutanàsia. Com en aquella frase cèlebre, atribuïda a tants (“Com més conec les persones més m’estime el meu gos”), el dietarista concentra tot el seu alè poètic evocant el mamífer que més companyia li ha fet en els últims temps i, d’aquesta manera, immortalitzant-lo.
  L’eternitat enamorada és també la crònica, finalment, de la deambulació atenta de Josep Igual entre Catalunya i València, ell que va nàixer al Maestrat però viu a les Terres de l’Ebre. Tot passant d’un costat a l’altre d’una frontera imaginària va resseguint el ventall de misèries, claudicacions i emergències culturals que constitueix la realitat de la cultura catalana. Sent a l’hora observador i protagonista dels fets, l’autor ens retrata i es retrata en el dia a dia, perfectament conscient que, com diu una de les seues sentències, “L’instant que salva el dia sol donar-se fora de guió”. Una magnífica postdata per a una epístola inexistent...

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-2020

Soliloqui del farer

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Editorial Afers
Catarroja, 2016
309 pàgines

  Josep Igual publica el contingut del quadern que va redactar diàriament durant l’any 2011 i l’enceta amb una cita d’Henri-Frédéric Amiel: “El temps dels grans homes se’n va i ariba l’època del formigueig, de la vida múltiple. Per l’anivellament continu i la divisió del treball, la societat arribarà a ser-ho tot, i l’home no res (…) L’estadística registrarà un progrés creixent i el moralista una decadència gradual; serà el progrés de les coses i la decadència de les ànimes”.
  Això és un dissabte, 1 de gener. Al dia següent, el dietarista se’n va a dinar a ca sa mare, que fa arròs. La “decadència” és això: pensar que el món s’acaba (i s’acaba tothora), que la societat no té guia ni nord, però saber també que mentre hi haja una pauta que dispose l’arròs seguint la gradació immortal sec-melós-caldós la vida humana serà encara possible, i les ànimes confortades…
  M’ha agradat llegir L’incert alberg perquè hi he retrobat un escriptor a qui no se li ha dedicat l’atenció que mereix. Dir això, tractant-se d’un autor en català, té escàs sentit, perquè és una obvietat tan dolorosa com escadussera, però no està de més recordar-ho. Fa anys vaig reclamar una mica de llum sobre Josep Igual, en atenció al seu “bisturí estilístic”. La metàfora continua semblant-me dolça a la boca: Igual té l’aptitud del cirurgià que tallarà on calga tallar, amputarà, drenarà, i no dubtarà a clavar-se ell mateix el ganivet, com el doctor John Thackery (interpretat magistralment per Clive Owen) en The Knick. Al seu text, és líric sovint però de vegades té una acidesa que resol el lirisme en un ullet sardònic. Té talent per a l’aforisme (tot i que li n’he llegit de millors en Twitter) i tocs surrealistes que fan somriure (i no només en la transcripció del seu bigarrat món oníric).
   Quant a l’argument del llibre, és evident que no n’hi ha: passa la vida i amb ella la notació diària del dietarista. El narrador és un tipus que s’aixeca matí (no li agrada tranuitar), observa el fraret del seu higròmetre i escruta el paisatge, agafa l’autobús i té una peripècia social prou variada: troba gent, escolta música (i en fa), llegeix llibres (i n’escriu)... A vegades la nota climàtica del principi del dia (“Claror de pell de codony a primera hora”; “Nuvolades baixes. Ullades de safrà unànime. Assaig tímid de vent a estones”; “Teranyina de núvols baixos i ullades de ressol cru”) podria semblar el més interessant per a un tipus que, com l’antic farer de les Illes Columbretes, escruta el dia sol enmig d’una mar interior –i tot el que ve després ja seria més prescindible.
  Que li falta alguna cosa és evident, si no no escriuria un diari. Potser això que li manca té a veure amb la sensació d’èxit o de fracàs, però això ja està dit: en la cultura catalana són termes molt relatius. Potser la mancança és més íntima. En un moment donat, el diari constata la mort del pare. És un fet biogràfic suficientment contundent com per justificar un llibre. Llavors algú que és poeta s’adona del sentit exacte d’aquells famosos versos de Gil de Biedma, en una peça superba (No volveré a ser joven) que fa així: “Que la vida iba en serio/uno lo empieza a comprender más tarde/-como todos los jóvenes yo vine/a llevarme la vida por delante./ Dejar huella quería/y marcharme entre aplausos/-envejecer, morir, eran tan sólo/las dimensiones del teatro./ Pero ha pasado el tiempo/y la verdad desagradable asoma:/envejecer, morir/es el único argumento de la obra”.
  En aquest moment la vida pren l’exacta dimensió d’un alberg incert. I nosaltres som els seus hostes.

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.693

Un crit enmig del soroll

Títol: Quaderns deltaics
Autor: Josep Igual
Cossetània Edicions
Valls, 2009
172 pàgines

Josep Igual és de Benicarló, però des dels anys 90 viu a Sant Carles de la Ràpita. Com a habitant, doncs, d’aquesta franja enigmàtica que uneix –i separa- el País Valencià de Catalunya podria erigir-se en un observador privilegiat per a auscultar fenòmens societaris molt interessants. Massa sovint, però, habitar en terra de ningú et fa candidat a una col•lecció excessiva de desavantatges. L’escriptor hi pot sentir-se sol, ignorat o observat en la distància, com un estrany animal que s’esforça a comportar-se amb pautes humanes. La seua obra pot patir, també, una injusta postergació, o no assolir la difusió que mereixeria objectivament.
He llegit alguns dels llibres de poemes d’Igual i també els seus dietaris (algun dels quals, a més, he contribuït a editar), i he de dir que em semblen d’una qualitat bastant destacable. Que en aquest país s’ignore o es blasme la qualitat mentre s’encimbella nul•litats pavoroses no té res de particular: això passa a tot arreu. Però els lectors una mica desperts, que cerquen en obrir un llibre alguna cosa més que un enjòlit i tres ensurts, farien bé de fixar-se en els seus títols.
Quaderns deltaics replega anotacions dietarístiques escrites entre els anys 2001 i 2007. Com que l’autor es guanya les garrofes en la premsa, el seu quadern té molt de l’apunt pres a mà alçada davant la realitat irredempta. Ell, però, no es considera “escriptor i periodista” (com ningú es consideraria, precisa, “metge i practicant”). Sap perfectament que l’ofici és únic i, en tot cas, cada un dels plats de la balança serveix per alimentar l’altre. Del periodisme ha tret, sense dubte, la concisió i la brevetat que constitueix el seu programa d’escriptura, tal com ho recull en aquesta anotació: “Em preparo l’orgasme del got d’aigua fresc, després de devorar el cor de la carxofa torrada a la brasa. Minúcia deliciosa i inútil: una constant del meu llibre d’estil”.
No trobarem al seu llibre, en efecte, divagacions laxes i inútils. “Escriure –ens confessa- és poder parlar sense ser interromput. Però no cal abusar del temps dels lectors. El que puguis dir en set pàgines no ho diguis en cent cinquanta”. Aquest programari l’aboca, inequívocament, a fer literatura fragmentària, havent renunciat explícitament a l’”originalitat” (“Cal abandonar la il•lusió de ser originals, com a tard, quan ens ha deixat la primera xicota”) i a les grans ambicions ficcionals.
La condensació discursiva, d’altra banda, afavoreix la tendència a l’aforisme, per al qual l’autor –a diferència de tants altres dietaristes actuals- sembla perfectament dotat (“Som una podridura pretensiosa”).
Un projecte escripturari, en definitiva, que cerca lectors intel•ligents i amants de la literatura pura i dura. Aquesta mena de lectors que siguen capaços de distingir les veus autèntiques enmig de tanta impostura enquadernada, precisament perquè, com rebla Igual, “En aquests dies de tant de soroll, el més discret és cridar”.

El Temps, núm. 1.327