Literatura i cinema

Títol: Taràntula
Autor: Thierry Jonquet
Bromera, 2011
Traducció de Laura Pla
155 pàgines

Les relacions entre la literatura i el cinema han despertat molta passió bibliogràfica. Recorde que, fa anys, solia afirmar-se d'una manera molt certa l'axioma segons el qual no es podia fer una bona pel·lícula adaptada si no era partint d'una novel·la mediocre. Els partidaris d'aquesta veritat revelada solien citar el cas de Tristana, el modest relat de Benito Pérez Galdós que Buñuel va sublimar en el film del mateix nom. En realitat, el propi Buñuel va fornir contraexemples eficaços de l'axioma, com ara la desgavellada però molt suggerent adaptació que va fer de Cims borrascosos. La història del cinema ve plena d'adaptacions bones, mitjanes o roïnes de narracions al seu torn bones, mitjanes o roïnes, sense que semble caracteritzar-s'hi cap llei inapel·lable.
Quan Pedro Almodóvar va llegir per primera vegada la novel·la Taràntula, de Thierry Jonquet, supose que va començar de seguida a fabular com integrar aquella esborronadora història dins el seu món. Advertiré d'entrada que no sóc cap fan del cinema del multipremiat director manxec. Hi reconec, òbviament un talent excepcional i una capacitat innata per a generar imatges impactants, però el seu univers mental em deixa bastant indiferent. Tanmateix, La piel que habito, el film en què acaba d'adaptar la novel·la de Jonquet, m'ha agradat i m'ha inquietat a parts iguals. És un Almodóvar es estat quasi pur, al temps que respecta les línies mestres de la història original. Potser aquesta és l'única relació fructífera entre cinema i literatura: allà on la literalitat de les històries es transforma en un itinerari visual fidel i alhora traïdor, en un joc d'ambigüitats capaç de suscitar l'obra d'art.
El relat original de Thierry Jonquet enganxa pel seu estil sec, tallant, d'una precisió acerada. La trama és ben coneguda: el cirurgià Richard Lafargue manté a casa una presonera molt especial (Ève), a qui lliura ritualment a tota mena de clients sexuals. El misteri entorn d'aquesta dona es resoldrà al final, quan el relat farà convergir les tres trames simultànies que hi avancen: la de Richard i Ève, la d'Alex (un delinquüent que s'oculta per haver assassinat un policia) i la de Vincent (un jovenàs que va violar la filla de Richard, i a qui aquest reclou al soterrani de casa).
A poc a poc tot va encaixant, i les tres línies de la trama prenen un sentit unitari que sorprén tant els lectors de la novel·la com els espectadors de la pel·lícula. En aquesta darrera s'han operat alguns canvis, òbviament, com ara el fet que l'Alex siga el fill de la majordoma de la casa de Richard, un paper que no està en la novel·la i que sembla creat ex professo per Almodóvar per a fer comparèixer-hi a una de les seues actrius fetitxe, Marisa Paredes. Precisament l'elecció dels actors protagonistes és un dels actius fonamentals del film, amb un sobri i madur Antonio Banderas i una sensual i deliciosament ambígua Elena Anaya.
No diré res més de l'argument, perquè el misteri que s'hi atresora forma part del plaer que no se li pot robar al lector/espectador. Almodóvar ha aconseguit fer una pel·lícula seua canviant tot el que calia canviar (començant pel final, radicalment diferent al de la novel·la). Alhora, però, qualsevol lector de Jonquet podrà restar raonablement satisfet. Cinema, literatura: dues branques del mateix procés -ubèrrim, inacabable- de (auto)coneixement.

Joan Garí