10/6/08

De la bellesa a través del son


Títol: La casa de les belles adormides
Autor: Yasunari Kawabata
Viena Edicions
Barcelona, 2008
124 pàgines
Traducció de S. Ruiz i A. Mas-Griera


En termes eròtics, és difícil no pensar que la cultura oriental ens passa al davant –i ens hi ha passat sempre. El seu refinament, la seua subtilitat i una visió desprejudiciada confronten amb la nostra maldestra ansietat sexual de la mateixa manera que la gastronomia es diferencia del canibalisme. La lectura de dos llibres recents m’ha reafirmat en aquesta pensada, ni que siga un poc tòpica (però els tòpics sustentats en proves rotundes deixen de ser-ho).
Dos autors japonesos em van fornir sengles vesprades de plaer mentre la primavera, tot al voltant meu, obrava el seus efectes. Es pot ben bé seure a llegir un llibre i deixar que el món es confabule en una turbulència promíscua, un poc com un asceta ple de secrets anhels contemplaria una batalla mentre acabava d’afilar, amb un somriure, la seua pròpia espasa.
Els autors a què faig referència són Junichiro Tanizaki i Yasunari Kawabata. Són escriptors pràcticament de la mateixa generació (el primer va nàixer el 1886 a Tòquio; el segon, el 1899 a Osaka). Són escriptors ben considerats dins i fora del seu país. Són escriptors coneguts a Occident en tots dos casos per sengles novel•les breus, de temàtica eròtica. Es tracta de La clau (1956), de Tanizaki i de La casa de les belles adormides (1961), de Kawabata.
En La clau (que ha publicat entre nosaltres Edicions 62) un home madur, casat amb una esposa tradicional, troba un sistema d’estimular la seua insatisfactòria vida matrimonial. Inicia l’escriptura d’un diari, que ompli de confessions íntimes; alhora, convenç la dona per a què faça el mateix. Tots dos es vigilen i es llegeixen l’un a l’altre, d’amagat.
L’home troba, a més, un curiós sistema per a sadollar les seues apetències secretes: estimula el consum d’alcohol en la seua dona. Producte de l’embriaguesa rutinària, aquesta es col•lapsa en un desmai matemàtic, que l’home aprofita per a despullar-la i sotmetre-la a les seues fantasies. La dona, que n’és mig conscient, utilitza la circumstància per a abandonar-s’hi sense complex de culpa. Tots dos n’extrauen un gran plaer, tot i que la història, amb la intervenció de tercers, prendrà giragonses inesperades i serà la dona la qui n’eixirà guanyant.
Kawabata, al seu torn, és més simbòlic que Tanizaki i el seu estil és més depurat, cadenciós i delicat, ple de matisos d’una bellesa escèptica. La casa de les belles adormides (servida per Viena amb la seua estètica acurada) sembla una continuació –tot i constituir un univers clarament diferenciat- de les ensomniacions de Tanizaki. Els homes madurs, però, són ara clarament ancians decrèpits, que acudeixen a una estranya casa, situada a la vora d’un penyasegat on rompen les onades. En aquesta casa els esperen jovenetes verges profundament adormides. El contracte estipula que hi podran passar la nit, però no podran mantindre-hi cap mena de relació. Eguchi, el protagonista, hi passa quatre nits successives, fins que una tràgica circumstància interromp bruscament el relat en un sentit insospitat. Aquelles jovenetes sumides en un son inabastable, com autòmates de carn mòrbida, li semblen Budes secrets. Al caliu de la seua escalfor inanimada Eguchi recorda tota la seua vida, les dones que ha conegut, les que ha fet feliç i les que l’han omplert d’una vivacitat coratjosa. Als seus seixanta-set anys no li importaria morir en braços d’una d’aquestes belles ignorants, que són com emanacions del seu propi anhel de bellesa i perfecció.
És agradable llegir obres com aquestes, que parlen de l’amor i del desig en tant que formes delicades del desengany i la irreversibilitat de la vida viscuda. Els japonesos ho saben bé. Però compte: com diu Mishima, un pas més enllà només hi ha el nihilisme moral més absolut.

El Temps, núm. 1.252

Cap comentari:

Publica un comentari