15/7/08

Entre l'emoció i la raó

Títol: Locucions de la Sibil•la
Autora: Marina Ivànovna Tsvetàieva
Ellago Edicions
Castelló de la Plana, 2008
Traducció de Teresa Camañes i Reyes Garcia Burdeus
101 pàgines


Aquest llibre té una història. En aquell temps jo feia de director de col•lecció per a una editorial valenciana. Figurava que aquells paios volien editar alguns volums d’això que se’n diu “literatura d’idees”, i m’havien encomanat el projecte amb molt bones paraules. El problema, precisament, era que es tractava de gent que es va demostrar incapaç de mantindre la seua paraula: eren mals editors, però grans pirates. La col•lecció va naufragar –la pròpia editorial va estar a punt d’afonar-se i és una llàstima que no ho fera-, alguns autors van quedar amb un pam de nas i jo em vaig prometre que no m’embarcaria en cap altre projecte sense una empresa que em garantira una mínima solvència en matèria infrastructural.
Locucions de la Sibil•la fou un dels llibres que es van quedar empantanats mentre aquella editorial, del nom de la qual em recorde perfectament, anava passant-nos amb cançons, i tot l’edifici es desmoronava com un castell de naips. Em va saber greu llavors, perquè era un llibre molt ben pensat, en la gestació del qual em vaig involucrar molt directament. Es tractava d’espigolar en l’obra completa de Marina Tsvetàieva per a descobrir la gran quantitat d’aforismes que conté. Reyes Garcia Burdeus, professora de rus i especialista en l’obra de Tsvetàieva era la persona adequada per a dur a terme el projecte, amb la inestimable ajuda de Teresa Camañes.
Al final, el llibre l’ha publicat –alguns anys després de la seua concepció- la jove editorial castellonenca Ellago. Cal remarcar que es tracta d’un volum únic, ja que és un aplec d’aforismes que no es troba, en la seua literalitat, en cap altre país fora d’Espanya (Ellago n’ha fet també una versió castellana).
Si no fóra un tòpic massa gros, m’atreviria a dir que la lectura d’aquest llibre no deixarà ningú indiferent. Tsevetàieva era una gran escriptora i el seu alé poètic s’endinsa en abismes de sensibilitat que ací estan només esbossats, i per això colpeixen. L’aforisme, al capdavall, és el punt de contacte entre l’emoció i la raó (“La precisió dels meus sentiments –confessa- fa que la gent els prenga per raonaments”) i per això ens hi emocionem tant els lectors –i els escriptors- que no tenim sensibilitat de poeta.
Tsvetàeiva era de l’estirp de Maiakovski o Pasternak, aquell estol de grans escriptors que no encaixaren en la Revolució. Ella era una “contrarevolucionària” que es referia al seu país amb uns termes perfectament equívocs: “No puc no fugir-ne però tampoc no puc no tornar-hi. D’aquesta manera un rus li parla a Rússia”.
La vida de Marina Tsvetàieva és la pròpia d’uns temps convulsos. Al 1917, el seu marit, Serguéi Iàkovlevitx Efron, es va enrolar en l’Exèrcit blanc. Ella es queda a casa amb les dues filles, Ariadna i Irina. Aquesta darrera morirà de desnutrició a conseqüència de la guerra. L’any 1925 la Marina es trasllada a París, on naix el seu fill Georgui. Hi residirà tretze anys i s’hi courà el seu arrelat antisovietisme. A finals dels anys 30 tornarà a Moscou, per assistir al desmembrament de la seua família: el seu marit és executat, Ariadna és condemnada a dèsset anys d’empresonament i Georgui és destinat a una brigada de detecció de bombes no explosionades, on morirà.
Tsvetàieva es va suïcidar l’any 1941. Tot i que la seua dissort no hi té res a veure, llegint-la sempre m’ha semblat trobar punts de contacte amb una altra dona habitant del silenci, la nordamericana Emily Dickinson (a qui Marina, segons sembla, no va arribar a llegir mai). Hi ha una curiosa relació entre totes dues obres, fins i tot al nivell de les concomitàncies sintàctiques. Separades per un oceà i milers de quilòmetres d’infortuni, totes dues van saber destil•lar la poètica d’una feminitat magmàtica.

El Temps, núm. 1.257

Cap comentari:

Publica un comentari