La soledat de l'escriptor de fons

Títol: Diario (1935-1944)
Autor: Mihail Sebastian
Destino
Barcelona, 2003
703 pàgines

Mentre la canícula estival ho va envaint tot, quan el llarg temps aturat comprés entre Sant Joan i les pluges ambígues de setembre propicia les lectures i les relectures que necessita el nostre esperit, és el moment d'anar a la nostra biblioteca i collir amablement aquells volums gruixuts que havíem tot just fullejat en temps més apressats i donar-los ara la seua gloriosa oportunitat. De Mihail Sebastian ja he parlat ací, i m'agradaria haver comunicat fefaentment l'entusiasme que em va despertar la seua obra de ficció. És el seu diari, però, el que ens interrogava al prestatge dels llibres desitjats -dels llibres necessaris. És el seu diari escrit intermitentment entre 1935 i 1944 per un jueu que no feia bandera de la seua diferència, però que patia -i com!- les conseqüències de l'odi despertat contra els de la seua classe en una Europa convulsa.
És molt il·lustratiu començar a llegir aquestes pàgines i trobar-se, de bell antuvi, amb el que sembla un frívol intel·lectual romanés d'ascendència jueva. Un homme à femmes (segons definició pròpia) que col·lecciona amants amb una indolència elegantíssima -tan elegantíssima, almenys, com col·lecciona llibres i músiques. Un escriptor que no oculta l'horror incipient davant les mostres d'antisemitisme ambiental, però sembla voler autoconvéncer-se que tot això no acabarà tan malament com alguns signes s'obstinen a indicar. De l'home que confessa al seu diari que "ací només escric quan em causa plaer" al que es veu obligat a abandonar-lo durant els anys de la guerra per pur cansament vital -per pur fàstic davant la realitat- hi ha un bon tros. Aquest espai és el que converteix Sebastian de l'escriptor frívol per a senyores influenciables i enamoradisses que podria haver estat en un testimoni trasbalsat d'uns anys de ferro.
La seua lucidesa desenganyada li permet deixar constància del rosari de prohibicions amb què es va avassallant els jueus romanesos -des de vetar-los el telèfon a, en el grau màxim, deportar-los-, mentre s'obstina a mantindre l'amistat amb col·legues com Mircea Eliade o Cioran, tots dos llavors fervents partidaris de la Guàrdia de Ferro, la truculenta organització feixista romanesa. A Sebastian portar un diari íntim li pareix "artificiós" i "fals"; tanmateix, és gràcies al seus atinats judicis i observacions que coneixem des de dins com es va desenvolupar el fanatisme i la intolerància a la Romania aliada de Hitler.
Ell podria haver sobreviscut a tot això i convertir-se també -com Eliade, com Cioran- en un intel·lectual de talla europea reconegut universalment. La mala sort, però, va voler que morira poc després d'acabada la guerra. El 29 de maig de 1945, quan anava cap a la Universitat Lliure Democràtica (acabada de fundar per les noves autoritats postfeixistes), un camió el va atropellar. Tenia trenta-set anys. El 7 d'abril del 1935 havia escrit: "Si u renuncia a estar sol tot està perdut". Llavors estava sol, definitivament sol, dissolt en la penombrosa soledat de la mort. S'acabava amb ell un altre més de la noble estirp dels intel·lectuals jueus europeus, aquella raça que el nazifeixisme gairebé va anihilar. Gairebé.

Joan Garí

La lúcida soledat en un temps convuls

Títol: Desde hace dos mil años
Autor: Mihail Sebastian
Editorial Aletheia
València, 2008
Traducció de Joaquín Garrigós
249 pàgines

Per diverses raons, no he llegit encara el Diari (1935-1944) de Mihail Sebastian, repetidament lloat. Ara, però, ha caigut en les meues mans aquest Desde hace dos mil años, que ha posat en circulació entre nosaltres la jove i selecta editorial valenciana Aletheia. ¡Quin descobriment! Feia temps que no xalava tant llegint un llibre, que no fruïa de manera tan intensa davant la intel·ligència i la sensibilitat d'un escriptor fora mida. Crec que som davant d'un llibre que mereixeria ser considerat un clàssic de la literatura jueva d'entreguerres i això és dir molt, perquè de literatura jueva, als anys 20 i 30, n'hi ha molta i molt refotudament bona. Hitler, ja se sap, va destruir un món i, amb ell, un patrimoni artístic que ja no tornarà mai més. Sebastian, en tot cas, va morir atropellat per un tramvia al maig del 1945, és a dir, quan el malson ja havia passat i l'esperava un pervindre de reconeixement i lucidesa. No va poder ser.
L'any 1934, quan publica aquest diari de joventut, Sebastian és un jueu romanés que ha viscut ja episodis fonamentals de la convulsa Romania prebèl·lica. A la universitat, es troba de cara amb la lletja faç de l'antisemitisme, però la seua reacció no és histèrica. Sembla sentir, davant les convulsions de la bèstia, una mena de curiositat intel·lectual: "Me gustaría ser antisemita -escriu- cinco minutos. Sentir en mí a un enemigo al que hay que liquidar". Per les pàgines del seu diari van passant tota classe de personatges. Alguns odien tot allò hebraic de manera instintiva, visceral i irracional. D'altres, els jueus, es divideixen entre els qui voldrien emigrar a Palestina per a contribuir a la creació de l'estat d'Israel i aquells -ell mateix- suaument escèptics. Els seus dubtes psicològics sobre el sionisme protagonitzen un dels episodis més memorables d'aquest llibre: l'encontre amb el viatjant Abraham Sulitzer, que li ensenya joies de la cultura europea traduïdes al jíddish. Sulitzer menysprea l'hebreu, que considera fred i artificial (al contrari que els partidaris del nou Estat) i prefereix l'argot del gueto. Sebastian, que no coneix bé ni el jíddish ni l'hebreu, el deixa parlar. D'alguna manera, l'admira.
Un professor de la universitat, Ghita Blidaru, li recomana que estudie arquitectura. Ho farà, i les reflexions sobre aquesta noble professió liberal jalonaran el seu escrit. Ell només vol tindre tres o quatre amics ben seleccionats, i entre aquests hi ha alguns arquitectes rutilants (com ara Mircea Vieru) i també filòsofs i escriptors en una època en què Romania en va proporcionar una generació brillant i estrambòtica. Entre aquests hi ha Cioran, que hi compareix, com d'altres, amb nom suposat. L'atmosfera de tot plegat és la de "un gran incendi històric que s'aproxima" (en expressió del propi Cioran). Davant l'evident trastorn social i el quotidià "Mort als jueus!", però, Sebastian s'ho pren amb tranquil·litat, gairebé amb cinisme. Segons confessa, "siempre he creído que las únicas derrotas y las únicas victorias decisivas en la vida son las que uno pierde o gana contra sí mismo".
Amb aquesta mentalitat de fons pot admirar sense estupor, gairebé sincerament, el Mircea Vieru que li diu que s'haurien d'eliminar alguns centenars de milers de jueus de Romania (sic). Per a Sebastian, l'antisemitisme és un fenomen "metafísic", una cosa que sura a l'ambient i impregna fins i tot els millors cervells, però que és "disculpable" sempre i quan es tracte d'una "postura intel·lectual" (¡ah si l'anticatalanisme, a Espanya, poguera ser també -i tan sols- una "postura intel·lectual (potser a la manera orteguiana)!).
Com un despert entre adormits, ell ausculta els seus contemporanis, i no es deixa impressionar pels escarafalls generals: "La diferencia entre nosotros reside solamente en que ellos estimulan sus propias fiebres, mientras yo vigilo las mías".
No considera, d'altra banda, que Romania siga realment la seua pàtria (ni molt menys "Israel"). La seua pàtria, en realitat, és el Danubi. El riu, d'alguna manera, l'ha curat de la seua propensió a l'"abstracció". "A mi gusto judaico por las catástrofes íntimas -confessa- , el río le ha opuesto el ejemplo de su real indiferencia. A mis complejidades internas le ha opuesto la simplicidad del paisaje".
Com totes les intel·ligències extremadament lúcides en un temps d'aldarull i violència, Sebastian està sol, sol enmig de l'incendi. Setanta anys després, però, la seua soledat és la nostra companyia, i del gregarisme imbècil i perillós dels seus contemporanis només ha quedat una nota patètica als marges de la gran destrucció.
Busqueu aquest llibre, no pareu fins topetar-lo. No és un llibre bo, ni un llibre amé, ni un llibre curiós, ni un llibre simpàtic. És un llibre imprescindible.