La soledat de l'escriptor de fons

Títol: Diario (1935-1944)
Autor: Mihail Sebastian
Destino
Barcelona, 2003
703 pàgines

Mentre la canícula estival ho va envaint tot, quan el llarg temps aturat comprés entre Sant Joan i les pluges ambígues de setembre propicia les lectures i les relectures que necessita el nostre esperit, és el moment d'anar a la nostra biblioteca i collir amablement aquells volums gruixuts que havíem tot just fullejat en temps més apressats i donar-los ara la seua gloriosa oportunitat. De Mihail Sebastian ja he parlat ací, i m'agradaria haver comunicat fefaentment l'entusiasme que em va despertar la seua obra de ficció. És el seu diari, però, el que ens interrogava al prestatge dels llibres desitjats -dels llibres necessaris. És el seu diari escrit intermitentment entre 1935 i 1944 per un jueu que no feia bandera de la seua diferència, però que patia -i com!- les conseqüències de l'odi despertat contra els de la seua classe en una Europa convulsa.
És molt il·lustratiu començar a llegir aquestes pàgines i trobar-se, de bell antuvi, amb el que sembla un frívol intel·lectual romanés d'ascendència jueva. Un homme à femmes (segons definició pròpia) que col·lecciona amants amb una indolència elegantíssima -tan elegantíssima, almenys, com col·lecciona llibres i músiques. Un escriptor que no oculta l'horror incipient davant les mostres d'antisemitisme ambiental, però sembla voler autoconvéncer-se que tot això no acabarà tan malament com alguns signes s'obstinen a indicar. De l'home que confessa al seu diari que "ací només escric quan em causa plaer" al que es veu obligat a abandonar-lo durant els anys de la guerra per pur cansament vital -per pur fàstic davant la realitat- hi ha un bon tros. Aquest espai és el que converteix Sebastian de l'escriptor frívol per a senyores influenciables i enamoradisses que podria haver estat en un testimoni trasbalsat d'uns anys de ferro.
La seua lucidesa desenganyada li permet deixar constància del rosari de prohibicions amb què es va avassallant els jueus romanesos -des de vetar-los el telèfon a, en el grau màxim, deportar-los-, mentre s'obstina a mantindre l'amistat amb col·legues com Mircea Eliade o Cioran, tots dos llavors fervents partidaris de la Guàrdia de Ferro, la truculenta organització feixista romanesa. A Sebastian portar un diari íntim li pareix "artificiós" i "fals"; tanmateix, és gràcies al seus atinats judicis i observacions que coneixem des de dins com es va desenvolupar el fanatisme i la intolerància a la Romania aliada de Hitler.
Ell podria haver sobreviscut a tot això i convertir-se també -com Eliade, com Cioran- en un intel·lectual de talla europea reconegut universalment. La mala sort, però, va voler que morira poc després d'acabada la guerra. El 29 de maig de 1945, quan anava cap a la Universitat Lliure Democràtica (acabada de fundar per les noves autoritats postfeixistes), un camió el va atropellar. Tenia trenta-set anys. El 7 d'abril del 1935 havia escrit: "Si u renuncia a estar sol tot està perdut". Llavors estava sol, definitivament sol, dissolt en la penombrosa soledat de la mort. S'acabava amb ell un altre més de la noble estirp dels intel·lectuals jueus europeus, aquella raça que el nazifeixisme gairebé va anihilar. Gairebé.

Joan Garí