Diu que Joyce i els escriptors "locals"

Títol: En la ciudad sumergida
Autor: José Carlos Llop
Editorial RBA
Barcelona, 331 pàgines

José Carlos Llop és un autor mallorquí en llengua espanyola, de qui he llegit algunes obres dietarítiques no exemptes d'interés (recorde gratament, per exemple, La escafandra). Com a novel·lista, a més, sembla que ha fet forat a França, on el públic li ha dispensat l'acollida que potser s'esperava al seu propi país (sol passar). Amb aquestes credencials, és obvi que Llop cercarà la mena de camaraderia bastida a part iguals per l'admiració i una complexa comunió literària amb un autor també mallorquí que és referència inexcusable: Llorenç Villalonga. I, en efecte, l'autor de Mort de dama (una obra que sempre m'ha agradat més que la massa afectada Bearn) compareix sovint en aquest llibre.
¿Què és, en essència, En la ciudad sumergida? Un llibre polièdric, dens, difícil de definir. Es ven -si hem de fer cas de la nota de contraportada- com un retrat de la Palma dels anys 60 i 70, quan la joventut de l'autor bastia el canemàs del que ara exaspera la memòria. La literatura no és res més que això: viure i després contar-ho. Llop es posa mans a l'obra. Comença parlant dels seus pares i dels seus avis, comme il faut. Ell procedeix d'una família de l'alta burgesia castellanitzada de l'illa. Això provoca que contemple els escriptors "locals" (com si hi hagués escriptors -fins i tot els que s'han projectat en l'universal- que no hagen estat, abans que res, "escriptors locals"!) amb una indissimulada sensació de superioritat, com un àguila entre gallines. En la seua lectura de la tradició literària illenca -on al capdavall s'insereix- suggereix, sense atrevir-se a defensar-ho obertament, que el canvi de llengua del castellà al català en Miquel dels Sant Oliver o Llorenç Villalonga no afegeix res d'essencial a la seua literatura (com si això de la llengua materna fora una collonada inventada pels "nacionalistes").
Tot i això, no diria que aquest és el típic producte d'un esnob sense consciència. M'agrada i m'interessa la defensa que fa dels xuetes, sobre els quals sempre ha hagut, a les Balears, un pesat mantell de silenci. L'any 1980 va ser escollit batle de Palma Ramon Aguiló, un socialista xueta. Llop diu honorar-se amb l'amistat d'Aguiló. Els xuetes s'assemblen més als sefardites que als askenazis i no hauríem d'oblidar la recent polèmica aixecada a Israel quan el Tribunal Suprem ha obligat uns pares jueus ultraortodoxos a què els seus fills compartisquen aula amb els sefardites, que segons els askenazis no abracen la Torah amb prou convicció. Les imatges de cent mil ultres sionistes omplint els carrers d'indignació contra el seu sistema judicial -una maror de barrets negres- són difícils d'oblidar. La intolerància té mil rostres: aquest n'és un.
En una Mallorca on tothom "vol ser botifarra" (deformació de "botifler", per cert), Llop està ben orgullós de ser burgés. És, com potser sempre va voler ser Villalonga, un francés nascut a Mallorca. Però Villalonga fou Yeats i Llop preferiria ser Joyce (quan, en realitat, caldria aspirar a una solució intermèdia: ni quedar-s'hi totalment ni anar-se'n definitivament). Em sembla, però, que no és un assumpte que haja resolt a plena satisfacció. Al capdavall, quan es refereix al País Valencià utilitza repetidament l'expressió "Levante" (sic), però qualsevol dels seus conciutadans li explicaria molt gustosament que el "Llevant" de les Balears és... Sardenya (o, vist des d'una perspectiva paneuropea, Terra Santa).
Llop, fet i fet, no em sembla un autor desorientat. Em sembla un autor que sap perfectament el que vol però té una certa mala consciència. La seua Palma s'assembla molt no a una ciutat que ja no existeix, sinó a una ciutat que no ha existit mai (fora de la ploma de l'autor). El llibre es llegeix bé, tret d'alguns passatges excessivament farragosos. A Villalonga li hauria interessat.

Joan Garí