Vedi New York e poi mouri

 Títol: Els ullastres de Manhattan

Autor: Ponç Pons

Quaderns Crema

Barcelona, 2020

97 pàgines

Després d'un temps, m'han arribat noves de Ponç Pons, el meu estimat -i admirat- corresponsal menorquí. El correu m'ha fet avinent el volum Els ullastres de Manhattan, la peculiar crònica d'un viatge a Nova York que Ponç va fer en 2007. Estrafent un conegut refrany italià, som molts els qui hi pensem com un deure ineludible: "Vedi New York e poi muori". Els meus lectors saben bé que la meua vivència estatunitenca (mot lleig, però pràctic) va tindre lloc en 1990 i està contada en Història d'Amèrica (A contravent, 2011), aquella entranyable barreja de novel·la, dietari i llibre de viatges que em va editar l'amic i ara Molt Honorable expresident de la Generalitat de Catalunya Quim Torra. 

   La peripècia de Ponç Pons m'ha fet rememorar l'aventura americana en el que té de viatge iniciàtic i d'immersió en el fons cultural d'on tots hem begut i bevem. Però som cosmopolites amb arrels: quan som allà, pensem en el que hem deixat ací. Paraula de Pons:

  "Els viatges m'han fet veure llocs preciosos i poètics, però també m'han convertit en un illòman convençut de les bondats i valors de l'estil de vida menorquí.

  Viatjar m'ha ensenyat que som un jo social, que la torre important no és la d'ivori, sinó la de Montaigne, i que els instints i les passions humanes són els mateixos pertot"

  A Nova York, el menorquí aprèn a estimar realment la seua illa i Alaior, el seu poble de 8.000 habitants, s'aixeca de sobte com un tot poderós enfront dels 8 milions habitants de Manhattan, l'altra illa, i les oliveres bordes (ullastres) del país rivalitzen en magnificència amb els gratacels enlluernadors.

  A les nits intranquil·les de la Ciutat, el poeta materialitza un vell projecte: fer el seu propi Canto general de Menorca, una història de la petita illa en vers, que acompanya aquest dietari i ofereix un suggerent contrapunt èpicolíric. Enmig del brogit de l'imperi, retorna la vella divisa que ara es valora com cal: "Viure tranquil, sense presses, de forma humana i natural".

  L'home -el poeta- que diu (rectificant Ortega) "Jo sóc jo i la meva biblioteca", no pot evitar acarar-se, enmig de Manhattan, amb les cinquanta mil referències prèvies al viatge: Hi havia una vegada a Amèrica, de Sergio Leone, Digueu-ne son, de Henry Roth, i l'obra de tots els poetes hispànics que hi han recalat: Rubén Darío, J.R. Jiménez, García Lorca, Luis Cernuda, José Hierro... Sense oblidar-hi el viatge de Blai Bonet, tal com el rememorava jo mateix a Història d'Amèrica:

  "Blai Bonet, com Kafka, no va estar mai a Amèrica. També Kant escrivia guies de viatge de ciutats que no va visitar (i aquestes ciutats, i aquestes guies, són les imprescindibles). Blai Bonet va escriure un llibre que es deia Nova York mentre seguia meditant sobre la mort. El va publicar a l’any següent de la meua tornada. Sempre es torna massa prompte –és a dir, massa tard".

  Llegir Els ullastres de Manhattan és la petita delícia obra d'un poeta que, quan escriu prosa, ho fa amb gust i amb sentit de la frase i del ritme. Una divagació dietarística que acaba justificant i exemplificant aquella sentència de Sant Agustí: "El món és un llibre i qui no viatja només en llegeix una pàgina". 

  D'on la necessitat dels llibres, dels viatges i de les sentències.

Joan Garí

Pes camí de sa vida

Títol: Camp de Bard
Autor: Ponç Pons
Editorial Proa
Barcelona, 2015
140 pàgines

  "Sa Figuera Verda és el meu Walden, el meu shelter from the storm. Un espai de terra verge, silenciosa, salvatge, plena d'ullastres i ocells. Hi tenc una petita cabana de llenya i una ràdio de piles on escolt música clàssica. Cada capvespre hi vaig en bicicleta i m'hi pas llargues hores de lectures, passejos i reflexions que necessit plasmar en notes, gravar en versos, esbossar en apunts. No hi ha electricitat. Quan es fa fosc, escric a la llum d'espelmes envoltat del ca i els moixos. De nit, solem sortir junts defora a contemplar el cel. Visc obert al misteri i la transcendència. El meu somni és convertir cada paraula en art".
  Amb aquesta declararació d'intencions -thoreauniana i dylaniana- Ponç Pons explicita la seu ars poetica.  En algú altre, podria passar per una proclama pretensiosa. Després de llegir els seus versos, però, s'arriba fàcilment a la conclusió que els poemes aconseguits a Sa Figuera Verda són perfectament adequats al sistema de vida que s'hi esmerça.
  Camp de Bard és el nou poemari de Ponç Pons. Ha estat premi Miquel de Palol 2015 però no crec que aquest siga un motiu de pes per a llegir-lo. Avui, qualsevol idiota va amb un premi sota el braç (i qui no en té cap és que és doblement idiota). Camp de Bard, però, és molt més que un llibre premiat. És un aplec de versos amb diferents inspiracions i mètriques, amb un sentit comú: la recerca de la Veritat, és a dir, de la Bellesa.
  No és estrany que Pons recree, en algunes de les seus composicions, passatges i personatges evangèlics. Escriure als marges de la Bíblia és una pretensió que hem tingut molts. Res més raonable, si ho pensem bé: Com diu Emmanuel Carrère en Le Royaume (la història de la seua estranya conversió i posterior desconversió al catolicisme) "el fragment de versicle [bíblic] en aparença més banal amaga més riqueses que Homer, Shakespeare i Proust junts". Per això Pons retorna una vega i una altra als evangelis. Fa parlar als protagonistes de la vida de Jesús, el fill d'un déu que voldria haver sigut "un simple fuster per formar una família" i deixar els seus assumptes "en mans dels apòstols". L'home a qui el poeta, en "Variacions Gòlgota" (el resultat d'escoltar Glen Gould mentre es llegeix la vida del Crist) etziba:  "Eres l'ombra d'un somni./ No cal que ressuscitis".
  Però Camp de Bard és molt més que tot això, encara. Hi ha diàlegs amb pintors diversos (De Kooning, Van Gogh, Rothko...), amb els poetes predilectes (Emily Dickinson, Clarice Linspector, el menorquí Albert Camus, i els "hermètics italians": Ungaretti, Quasimodo, Montale), amb els clàssics que dieun coses que ressonen en la consciència del poeta, com ara la famosa sentència de Lucreci: "Religio peperit scelerosa atque impia facta" ("La religió ha parit empreses pèrfides i impies").
  Deixe per al final, això sí, algunes petites joies que he convertit de seguida en predilectes. La "Carta de Nadal a mon pare", en primer lloc, escrita en un menorquí límpid i brillant, allà on el fill que ha patit ja el decés del seu estimat progenitor ("el món era alegre i segur/ perquè em daves la mà pes camí de sa vida") només pot rememorar la seua figura amb nostàlgia i desitjar-li el més bell dels destins, amb un somriure: "Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris". I encara, en segon lloc, aquest "Lara" dedicat a Julie Christie, que ha mobilitzat en el més íntim el cinèfil que sóc (i el perdudament enamorat, també, de la musa del Doctor Givago).
  Sóc un mal lector de versos. En lligc massa pocs -mea culpa. Però llibres com aquest Camp de Bard, escrit sota l'ombra d'una figuera, en una cabana solitària, a la llum d'unes salvífiques espelmes, em reconcilien amb l'esperit de la poesia global, aquell que, sense cap mena de dubte, s'ha posat sobre el cap de Ponç Pons i li dicta versicles memorablement meravellosos. Per sempre més.

Joan Garí

 
 

In versu veritas

Títol: El rastre blau de les formigues
Autor: Ponç Pons
Quaderns Crema
Barcelona, 2014
207 pàgines

  Quan un creador es troba en aquesta precisa edat en què ja li ha passat la dèria de ser “el centre del món”, potser, amb gran sort, s’esdevinga que en endavant les seues pretensions es circumscriuran a “restar-ne un poc al marge”. Això és el que li ha passat a Ponç Pons (Menorca, 1956). Vorejant la seixantena, aquest poeta ha volgut oferir-nos un vademècum literari atresorant la saviesa de tota la vida viscuda. I ho ha fet en forma d’aforisme, que és una manera acreditada de condensar els conceptes fonamentals amb brevetat i substància. Al capdavall, som fills de la nostra civilització i no en podem fugir: els japonesos fan haikus i hi reïxen però els poetes occidentals que ho intenten naufraguen gairebé sense excepció quan s’enfronten a un motle que els és profundament aliè. En canvi, m’agradaria llegir els llibres dels aforistes nipons: no crec que hi estiguen dotats.
  Pons, que sap tot això i sap més coses, s’ha adonat que Menorca podria ser Ítaca però un Ulisses poeta i aforista no necessitaria el gran viatge. Com diria Joan Guasp, un altre autor balear addicte a la literatura sapiencial, un Ulisses així no necessitaria viatjar, perquè ja viuria al paradís més pròxim.
  Amb aquesta filosofia ha encetat Ponç Pons la singladura seca de El rastre blau de les formigues. I voldria dir ara, per a què no hi haguera cap dubte, que aquest em sembla un dels llibres més importants que s’han publicat en català als darrers anys. No sóc partidari dels elogis buits, ni de les lloances sistemàtiques: vaig passar un mes d’agost deliciós sentint-me acompanyat per la riquesa conceptual i la bellesa formal d’aquest grapat d’aforismes. Vaig comulgar, així mateix, amb la filosofia vital de Pons. El seu panteisme -la recerca d’un Déu natural i sense intermediaris-, les lliçons d’estil preses del paisatge (sense oblidar que “El millor paisatge per escriure sempre és l’interior”), la seua profunda convicció que “escriure és també una forma de llegir”, la manera activa i desacomplexada d’entendre l’escriptura (“Un llibre també depén de la qualitat del lector”): tot ajuda a conformar l’esperit d’un escriptor profundament imbricat amb el seu ofici i el seu territori.
  Menorca, en aquesta cosmovisió, és com el Walden de Thoreau però a la inversa: tot ací està rodejat d’aigua i el poeta pot sentir-se illòman amb totes les conseqüències epistemològiques. La lectura d’alguns autors estimats (Jean Giono, certs filòsofs, els gran poetes de tots els temps) va convencent l’autor que la veritat es troba a la seua cabana de fusta en Sa Figuera Verda, on l’única companyia és la dels animals i les plantes. En aquesta soledat ascètica, res no importa: ni les enveges del món literari, ni les critiques ni res que no siga escriviure i practicar la filosovida.
  Al capdavall, Menorca només té set-cents quilòmetres quadrats: no s’hi pot anar molt lluny però –com demostra Pons- s’hi pot anar molt endins. Aquesta és la lliçó primordial d’aquest llibre. El seu autor voldria capgirar el tòpic i poder tindre llibres, escriure arbres i plantar fills. El seu lema: In versu veritas. I tota la resta no és ni tan sols literatura.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.587