Autobiografia de Madrid

Títol: Madrid

Autor: Andrés Trapiello

Destino

Barcelona, 2020

554 pàgines

 

  Res més lògic, per a un escriptor, que fer la crònica de la ciutat on viu en forma d'autobiografia. Al cap i a la fi, la ciutat és el correlat objectiu del que ens passa a dins, com la mar o com l'oratge. Per això Andrés Trapiello ha emprès la colossal aventura de contar Madrid a partir de les seues pròpies vivències, les d'aquell monyicot que va arribar des de León amb una mà al davant i l'altra al darrere, mentre Franco pudia ja a cadàver i tot estava per fer, però tot era possible.

  El Madrid de Trapiello és un volumàs de més de cinc-centes pàgines on hi ha de tot, des de la fundació fins a la pandèmia. No esperem una postal turística. Trapiello no hi estalvia mossegades de sinceritat: "La incuestionable fealdad de Madrid es parte de su belleza". Des de l'aire li sembla "un corral de cabras" però fa molts anys que viu al mateix carrer, Conde de Xiquena (al rovell de l'ou), i, probablement, ja no sabria viure enlloc més. 

  La capital de Trapiello és la de Galdós, perquè ja no pot ser la de Cervantes. Enamorat del segle XIX (romàntic però no "decimonónico", remarca), el seu món consisteix a conjuminar la distància mental entre el Rastro i El Prado. Francisco Umbral hi va veure una disjuntiva, però el nostre autor no hi creu. Ell, que ha omplit casa amb tota mena de troballes al gran basar popular dels carrers madrilenys, es deleix refutant Umbral o Cela -els seus predecessors immediats-, però en canvi reivindica Baroja i Azorín. I, el que és més important, no s'està de dir que, al Quixot, "li sobren cinc-centes pàgines" (com a tota novel·la llarga, afegiré jo).

  Tots els mantres de Trapiello travessen aquestes pàgines, dels més nobles als més qüestionables. Quan aborda la Guerra Civil (amb un eco del seu Las armas y las letras, que va sentar càtedra),  es manifesta partidari de la Tercera Espanya (ni roja ni blava), oblidant potser que aquesta, existent realment, es va nodrir sobretot de figures republicanes. No hi ha , en efecte, terceristes al bàndol de Franco, que era monolític (amb excepcions posteriors a la contesa, com va ser el cas notable de Dionisio Ridruejo; però Ridruejo va deixar de ser feixista després que s'acabaren els tirs, mentre Chaves Nogales, per exemple, va tindre el valor de manifestar-se demòcrata tout court en plena carnisseria).

  Si he de ser sincer, a una obra monumental com aquesta només li sabria trobar un defecte greu: els comentaris d'actualitat política. No entenc molt bé com Trapiello s'atreveix a criticar la suposada ocultació de les xifres oficials de morts per part del Govern en plena pandèmia i en canvi no faça cap comentari, per exemple, sobre els ja tristament famosos protocols de la Comunitat de Madrid per no derivar els infectats de les residències d'ancians als hospitals (una actuació criminal que només espera la possible sanció penal).

  Trapiello, naturalment, té dret a tindre la ideologia que vulga. Ja va dir Gaspar Llamazares, molt abans de Vox, que a la ciutat de Madrid hi havia, pel cap baix, mig milió d'ultradretans més o menys colèrics, i supose que és difícil escapar a aquest malèvol efluvi. Però dir, com es diu a les pàgines de Madrid, que aquesta ciutat és la suma de tots els espanyols, excepte catalans i bascos (a propòsit precisament d'un text de Josep Pla, tan poc sospitós de trotskista...), em sembla  una deformació ideològica molt poc liberal. Ja se sap, però, que liberal, a Madrid, és tot l'arc ideològic comprés entre la Fundació Francisco Franco i el carrer Ferraz.

  Com a valencià, en fi, no voldria deixar passar una última afirmació del llibre que glosse: "Lo primero que hicieron algunos -escriu Trapiello-, en cuanto se proclamó el estado de las autonomías, fue entronizar campanas que hablaran catalán, valenciano, castúo o vascuence".

   Si el que vol suggerir aquest senyor és que:

A) Català i valencià són dos idiomes diferents [i ho són, clar, com el castellà i l'espanyol...]

B) El "català" i el "valencià" tenen el mateix rang i la mateixa dignitat que el castúo o dialecte extremeny

C) "Català'", "valencià" i "castuo" són llengües inventades per a enterbolir la gloriosa vida constitucional espanyola,

  hauré de concloure que és inconcebible que una personalitat d'una certa cultura es revele, en matèria lingüística, com un perfecte analfabet. 

  Dit tot això, ara m'agradaria explicar -precisament perquè jo si que sóc de veritat liberal i estic alfabetitzat mínimament- que he gaudit llegint sencer Madrid. Com a obra literària, és magnífica. Punt final.

 

Joan Garí

  

 

   

Literatura i relacions socials

Títol: Troppo vero
Autor: Andrés Trapiello
Editorial Pre-textos
València, 2009
793 pàgines

He tornat, després d'alguns anys d'abstèmia, als diaris de Trapiello. El vaig seguir durant uns anys, fins que la disjuntiva fou massa clara: mentre llegia un dels seus volums auals de 500, 600 o 700 pàgines havia d'abandonar altres lectures que igualment m'abellien. O havia de deixar, ras i curt, la vida entre parèntesis. És un esforç massa herculi el que ens demana Trapiello -semblant i condigne, segurament, al mateix que anima la seua diabòlica escriptura.
El que no esperava, en enfrontar-me a aquest Troppo vero, és trobar-me amb les anotacions d'un any especialment significatiu per a mi, el 2002. En aquell any és quan vaig redactar el meu darrer dietari publicat, Senyals de fum. Vaig forçar-me a anotar els pensaments quotidians amb l'objectiu de bastir un quadern sense cap forat al llarg dels 365 dies de l'any. Un tipus com Trapiello pot perfectament riure's d'un propòsit com aquest, puix que el resultat en va ser un volum de gruix morigerat, i no els monstres dissuasius habituals a casa seua.
La sensació que es trau de la lectura dels quaderns del lleonés és sempre un poc ambígua. Hi ha, això sí, l'habilitat i l'amenitat narrativa, la ironia i el sarcasme que no menysprea la crueltat -necessària o no-, la curiositat de tafanejar en els múltiples encontres de l'escriptor amb personalitats de la vida cultural espanyola. Perquè Trapiello, encara que es considera un solitari i un marginat, no es perd festa, inauguració o presentació on puga clavar el cap. Gràcies a això els seus diaris són entretinguts i van conformant una galeria de retrats del nostre temps amb una vàlua objectivament remarcable.
Les coincidències de Troppo vero amb Senyals de fum són certes, però fan referència més als temes que al tractament i al to, com d'altra banda és obvi. S'ocupa, per exemple, de la mort de Camilo J. Cela, però aprofitant per a dedicar-li un afusellament retrospectiu. A mi Cela sempre em va fer gràcia: era un trapatroles excessiu, milhòmens estentori i addicte a alguns dels tòpics carpetovetònics que se suposa havia de combatre. Però com a escriptor em mereix un respecte. A Trapiello no. És clar que, a Trapiello, quasi cap escriptor li mereix cap respecte. Només cal veure el que diu, en aquest mateix volum, d'Octavio Paz, de García Màrquez ("el Blasco Ibáñez contemporáneo") o de Rimbaud. Això per no fer referència a les seus opinions sobre art. Per a ell, qualsevol cosa que provinga del segle XX no pot ser sinó una ruïna pretenciosa. Ell és un home del segle XIX, o així es predica. El dia que coneix Miquel Barceló, però, encara li perdona la vida... perquè es confessa lector dels seus llibres! També es lleva el barret davant autors com Arcadi Espada. Es fa eco -com jo mateix- dels seus Diarios. El defineix com un "polemista professional", però de seguida se'n penedeix, perquè l'expressió li recorda "esos tiradores a sueldo que viajan con el maletín de los silenciadores y las miras telescópicas". Sobre Espada he escrit al llarg dels anys alguns comentaris elogiosos en El País -el meu periòdic i el seu, in illo tempore-, però ara se'm fa molt estret de travessar la seua admiració activa per l'España Grande. I tanmateix és un tipus amb qui no m'importaria compartir un dia una sobretaula, posat que em deixara fumar-me un cohiba 'robusto' sense replicar (amb tot açò de la febre anti-tabac no se sap mai).
Diu Trapiello que "la literatura, llevada a sus últimas consecuencias, impide las relaciones sociales". Sembla l'excusa perfecta per a qui sap que la seua maledicència li ha generat tants enemics com admiradors (tots dos incondicionals). Un fons de veritat, però, ja n'hi ha. En cert moment de la vida de qualsevol escriptor autèntic, cal triar entre ser simpàtic o fer bé la teua faena. Trapiello no ho ha dubtat un sol moment. Només per això ja mereix un reconeixement, ni que siga per a què deixe de queixar-se.

Joan Garí