Una ullada enrere en la darrera estació

Títol: El refugi de la memòria
Autor: Tony Judt
Editorial La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Miquel Izquierdo
202 pàgines

62 anys és una edat raonable per a bastir un llibre general de memòries? És una edat tan bona com qualsevol altra. És obvi que, quan un escriptor arriba al final de la seua vida, hauria de considerar-se normal que faça un balanç general. Però la memòria no és necessàriament un component més de la vellesa. El memorialisme, vet-ho ací, és una actitud literària. En realitat, sóc dels qui sospiten que "memòria" és el nom de fadrina de la senyora "literatura". Però no divaguem. El cas de Tony Judt, en tot cas, és una mica especial. Judt no era un escriptor literari, sinó un historiador (i dels més brillants, per cert). Quan emprén els escrits que ara es recopil·len amb el títol de El refugi de la memòria, ja es troba postrat en un llit, atacat per aquesta malaltia immisericorde que és l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA). La memòria, llavors, es converteix en l'únic aliat d'un cos que no respon. La memòria es constitueix, així, en l'únic testament viable d'algú l'ofici del qual ha estat ocupar-se del passat.
El refugi de la memòria, doncs, és exactament el balanç d'una vida i d'un compendi de coneixements situat en el punt en què el final d'aquesta vida és un fet previsible i ineluctable. Una alternativa raonable a la desesperació, si la desesperació té alternatives raonables. Algú com Judt, però, que ha indagat amb tanta passió i tant d'encert en les claus de l'existència contemporània, està especialment qualificat per a tornar a reescriure tot això sota els ulls de la seua pròpia i intransferible experiència. L'autor de la monumental Postguerra, així, ja pot ocupar-se d'una mena diferent de postguerra: la viscuda per ell mateix i la seua família al Londres dels anys 40 i 50. La seua mare hi havia nascut, però el pare era un immigrant belga que va arribar a Anglaterra l'any 1935. Eren jueus. Jueus, tanmateix, que havien "desatés" el jíddish, havien refusat "els rituals i les restriccions comunitàries" i maldaven per integrar-se en la societat britànica. Hi havia l'Holocaust, és obvi. Però Judt, que passaria la seua etapa sionista i la seua experiència al quibuts, acabarà atresorant un dens escepticisme al voltant de tot plegat. La literalitat d'això és demoledora: "¿De veritat que no som jueus -es pregunta- per cap altra raó millor que perquè Hitler va tractar d'exterminar els nostres avis?". El record de la Shoah, esgrimit per a defensar la política de l'estat d'Israel, li sembla "un abús forasenyat de la memòria". El judaisme que a ell li agrada, per contra, és el del "qüestionament col·lectiu" i la tendència cap a "veritats que fan nosa". Tot un programa.
És obvi que, amb aquesta targeta de presentació, podem imaginar que Judt no és de la mena de tipus que es deixen entabanar per mistificacions ideològiques. Algú que estudia al King's College i a l'École Normale Supérieure, i que després aprén la llengua txeca per a comprendre millor la dinàmica de l'Europa de l'Est -de què acabarà convertint-se en especialista- no pot ser un indocumentat que emet judicis lleugerament. S'hi pot estar d'acord o no, però cal admirar la cimentació de les seues opinions.
Al final, però, el que emociona més del seu llibre no és la crida a la racionalitat enmig de tota classe de fanatismes, ni la serenitat amb què emprén la darrera singladura. Els tocs d'emoció intensa estan en la rememoració dels paisatges de la infància (especialment a Suïssa, el seu paradís perdut) o de les experiències biogràfiques fonamentals: "Potser la conseqüència més descoratjadora de la meva malaltia -ens confessa- és la consciència que mai no tornaré a pujar a un tren".
El tren de la vida, en efecte, s'acostava a la darrera estació. I el testament es clou amb una crida contra el fanatisme (fins i tot el més nou de tots i el més perillós ara: la creència absoluta en "el mercat") i en favor d'una raonabilitat socialdemòcrata com la que defensava en El món no se'n surt. Quan una vida s'acaba tot un món hi fineix. Amb aquesta, però, hem perdut una intel·ligència extraordinària. Queda la memòria, però. El darrer, el més inexpugnable refugi. L'única eternitat raonable.

Joan Garí

La malaltia del present

Títol: El món no se'n surt
Autor: Tony Judt
Edicions La Magrana
Barcelona, 2010
Traducció de Miquel Izquierdo
190 pàgines

Oportunament ens arriba aquest llibre, pocs mesos després de la mort del seu autor per culpa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica. És (juntament amb les seues memòries, la publicació de les quals també anuncia La Magrana) el testament de Tony Judt, historiador lloat per la seua singular lucidesa. Perquè el món, és clar, no se'n surt, ni de la crisi econòmica, ni de la crisi de valors, ni de la ranera obscena del capitalisme, però tots estem paralitzats perquè tampoc no s'albira una alternativa en l'horitzó. Judt ho té molt clar: l'única alternativa viable és tornar al model socialdemòcrata. No podem deixar que els neoliberals que han provocat la crisi vinguen ara, amb la seua espantosa diligència cínica, a explicar-nos com ens n'hem de lliurar. Condorcet ja va retratar íntimament aquests tipus en referir-se al fet que "la llibertat, als ulls d'una nació àvida, no serà cap altra cosa que la condició necessària per assegurar operacions financeres". Com en la sàtira rusiñoliana de L'auca del senyor Esteve, l'única llibertat que interessa els "liberals" és la llibertat d'aranzels -i encara gràcies.
És curiós com Judt identifica els orígens de la malesa del present en dos moments històrics molt determinats: els anys 60 i els anys 80. És difícil no estar d'acord a retratar el thatcherisme i el reaganisme -a l'ensems a tots dos costats de l'Atlàntic- com la punta de llança d'un moviment letal que, amb la seua desregulació dels mercats financers i la seua insistència que "no existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies" (Margaret Thatcher dixit), va posar fermament les bases d'allò que l'any 2007 esclataria en una espiral que encara no ha trobat la seua fi. La visió pejorativa dels anys 60, en canvi, em sembla un tòpic en què s'ha caigut massa reiteradament en els darrers anys, i amb massa facilitat. Per a Judt els 60 són sinònims de la fallida del concepte d'autoritat, i de la seua substitució per un caos abusiu que es va endur per davant la possibilitat de consolidar les conquestes del benestar de la postguerra. Com el protagonista de Pastoral americana, de Philip Roth (novel·la de què parlaré més endavant en aquest Ofici), Judt ha mirat al seu voltant i només ha vist una generació presa per unes ànsies incomprensibles de capgirar-ho tot, de subvertir-ho tot i -sovint- de destruir-ho tot. I és obvi que als 60 es van cometre excessos imperdonables, i s'assajaren relats simplement delirants (com el que denunciava l'amic Ferran Sáez en el seu magnífic assaig Els bons salvatges), però també seria injust no rescatar els impulsos generosos de canvi que van esventar una societat on la rivalitat capitalisme/comunisme havia fet nàixer l'Estat del benestar, però no havien estat capaços de substituir la lògica militarista i economicista per un model de vida simplement a l'altura de les més nobles aspiracions de la Humanitat.
Quan Judt vindica el model socialdemòcrata clàssic i afirma que "Ens falta un relat moral", jo crec que aquest relat podria ben bé conjuminar les aspiracions igualitaristes dels socialistes de postguerra amb els anhels d'un nou horitzó vital que es van aixecar en els anys en què es podia creure en la possibilitat d'eliminar el racisme (Luther King), d'acabar amb les guerres (Vietnam), de no considerar cap lògica política com una llosa granítica i definitiva (Dubcek). Ja sabem com va acabar tot això. Però la culpa del final del somni no és mai de qui somia. I la solució per a què els somnis no s'esclafen contra la realitat no pot ser extirpar la capacitat de somiar.
Benvinguda la proposta de Judt per a guarir la malaltia del present. Ell sabia ben bé de què anava tot això de les malalties. Els alifacs morals, però, són de vegades els més difícils de diagnosticar, els més difícils de tractar, els més difícils de contrarestar. ¿I no és el propi Judt el qui acaba el seu llibre fent l'ullet alhora a Marx i a John Lennon (i disculpeu la boutade, ben bé seixantina)?: "Fins ara, els filòsofs -com bé sap tothom- només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió és canviar-lo". Doncs endavant les atxes.

Joan Garí