Autor: David Miró
Onada
Benicarló, 2018
157 pàgines
Fins i tot un vell masclista com jo (i permeteu-me la generositat de la hipèrbole, tant en matèria de substantius com d’adjectius) ha de reconéixer l’oportunitat d’un llibre com La Germandat. Les dones del món, alçades a l’uníson, demanen ja treure totes les faves de l’olla i això, com és de justícia, ha de ser celebrat.
S’ha dit i repetit –i, a pesar d’això, no deixa de ser rigorosament cert- que l´única de les revoltes ideològiques que torbaren i destorbaren el segle XX destinada a triomfar és la del feminisme. Les dones s’han cansat de ser contemplades com el sexe dèbil i han passat a exhibir la seua musculatura. Han reclamat que els homes deixen de decidir per elles. La primera decisió va marcar ruta: a l’alba de la humanitat, a les fogueres al voltant de les quals s’arraïmaven els sàpiens, es prengué el primer acord tàcit que va decidir el futur de les femelles. Com aquestes parien les cries humanes, es quedarien a les coves cuidant-les i, de passada, fent el dinar. Des d’ací fins a la bretxa salarial i la violència de gènere actual hi ha una paràbola com la de Kubrick en el proemi de 2001: A Space Odyssey. Només és que l’os ja ha tocat terra i això ha tingut conseqüències.
David Miró planteja el seu llibre com el dietari fictici d’un vell malalt terminal que confessa al seu fill l’existència d’un antic complot per evitar que les dones prenguen consciència del seu poder i vulguen exercir-lo. “La lluita de classes és una cortina de fum. La veritable lluita és la de gèneres”, explica el protagonista. Aquest rampell de sinceritat reescriu una idea especialment estimada per alguns sectors del feminisme (i que obsedeix el gran escriptor i malèvol ciutadà Arcadi Espada): que les dones són, en realitat, una classe social.
Emparat per aquesta motxilla marxiana, el gènere femení autoconscient ha anat superant tots els paranys que els ha disposat el patriarcat. Miró fa referència a algunes d’aquestes trampes perfectes, com ara l’Operació Margie (l’elecció de Margaret Thatcher per fer creure les dones que una de les seues havia arribat al capdamunt del poder a Gran Bretanya) o el “fals feminisme” d’un moviment com Femen, que caricaturitza la reivindicació de gènere exhibint cossos perfectes amb les mamelles a l’aire.
La Germandat, diu el vell patriarca del llibre, funciona “a l’estil d’Al-Qaeda” i no té més missió que impedir l’empoderament femení. El propòsit, òbviament, sembla singularment i clarament inútil. Les dones mereixen la seua oportunitat. Si el món, regit pels homes, ha resultat un lloc ple de soroll i fúria, potser elles en facen un de millor. I els qui sospitem que, en realitat, no hi haurà tanta diferència (perquè el poder sempre restarà igual, independentment del sexe de qui l’exercisca, es diga Margaret Thatcher, Indira Gandhi o Soraya Sáenz de Santamaría...), podem ben bé passar sense ser escoltats.
Miró ha escrit un llibre amb un acusat to didàctic (de vegades, i per això mateix, amb matisos inadvertidament naïfs), una redacció pulcra i clara i un mètode narratiu que dosifica la informació per afavorir la lectura d’aquells que hi necessiten alguna mena d’enjòlit. Com que és evident que el segle XXI serà de les dones, aquest podria ser el manual que ens recordara que, en la seua lluita, no tot van ser flors i violes. Una vasta conspiració, bastida amb semen i feromones, ha intentat ocultar, tergiversar o impedir l’accés de les fèmines al ple domini de la terra. La Germandat serviria, en aquest sentit, com a testament col·lectiu d’una masculinitat irredempta.
Joan Garí
Publicat en Ara, 24-3-2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada