Un llibre és amor o no és res

Títol: Hi ha un país on la boira

Autora: Gemma Gorga

Tushita edicions

2021

296 pàgines

 

  "Certes persones establim amb els llibres una relació eròtica que requereix uns preliminars i que ens impedeix entrar de dret al contingut sense fer-li violència. Quin plaer retardar la trobada amb la primera pàgina, sabent que hi és, que, fidel, ens espera i que no fugirà. Però abans cal esmolar l'atenció amb aquestes minúcies que tant signifiquen. Com una preparació, una propedèutica amorosa".

  Aquestes paraules de Gemma Gorga en Hi ha un país on la boira expliquen molt bé  els motius pels quals s'estima un llibre. Els qui llegim molt, els practicants de la sagrada promiscuïtat de la literatura, sabem bé que perquè un llibre t'arribe a l'ànima te n'has d'enamorar. De seguida o a poc a poc. Amb una primera lectura, o en escomeses posteriors. Des de la primera pàgina o quan portes molta estona dubtant de si el temps invertit en aquell flirteig realment paga la pena. Un llibre és amor -Eros- o no és res. I amb els anys, amb la saviesa, l'escepticisme i els desenganys, aquest colp d'efecte a primera vista segueix sent tan meravellosament necessari i desconcertant com sempre.

  No coneixia Gemma Gorga, ni crec que ella em conega, a mi. Tot i ser escriptors de la mateixa generació, vivim separats per una mateixa llengua. Nadem en les aigües amniòtiques de la mateixa literatura, però, com en els submarins, algú ha tancat una porta de ferro movent una manovella circular que impedeix, en una catàstrofe, que l'aigua hi penetre. Però, com no hi ha mai aquesta mena de catàstrofes, el que no hi pot penetrar és la vida, el coneixement i la paraula.

  Hi ha un país on la boira  és la crònica d'una estada a San Francisco. San Francisco és la ciutat de Vertigo, probablement la més depurada de les pel·lícules d'Alfred Hitchcock. Gorga fa cap a Misión Dolores, l'edifici més antic de la zona, un dels pocs que van resistir el cèlebre terratrèmol del 1906. Però Misión Dolores és, sobretot, el lloc on Madeleine (Kim Novak) diposita un ram de flors a la tomba de Carlota Valdés, sense saber-se observada pels ulls escrutadors de Scottie (James Stewart). 

  Els qui sentim la passió dels llibres solem també cremar en la de les pel·lícules. Per això comprenc Gorga: en la meua odissea americana jo també em vaig delir per visitar els escenaris dels meus films predilectes. Però l'autora fa més que això. Converteix el seu viatge en un recorregut minuciós per totes les llibreries disponibles, que a San Francisco en són moltes i extremadament generoses.

  Sota l'advocació d'un joc de paraules profitós d'Enric Iborra (Carpe librum!)  i tenint sempre al cap la vella reflexió de Bohumil Hrabal, segons la qual els llibres ens expliquen alguna cosa de nosaltres mateixos que encara desconeixíem, Gemma Gorga s'hi aplica a escenificar un tòpic de la pintura occidental: l'Anunciació. Una dona, al quadre, crea en si "un espai buit que serà omplert per la paraula fecundant". I encara: "Durant la lectura acollim, i les mans obertes que sostenen el llibre tradueixen visualment aquest gest de disponibilitat i d'obertura".

  Literatura, cinema, pintura (i, encara, fotografia). Un país on la boira és la demostració que per a viatjar no cal eixir de casa, però, posats a fer-ho, és la nostra mirada la que ho determinarà tot. Hi ha qui fa la volta al món i no ha comprés ni comprendrà mai res sota cap mena de circumstància. Crec que, d'això, en diuen turisme...

Joan Garí