Títol: A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca
Autor: Salvador Vendrell
Onada
Benicarló, 2022
120 pàgines
Ara que estem immersos en l'Any Joan Fuster (trenta anys de la seua mort, cent del seu naixement), tothom vol dir-hi la seua. Ja se sap que el gran intel·lectual era tremendament generós amb el seu temps: el compartia amb tota mena de passavolants. El número 10 del carrer de Sant Josep, a Sueca, va ser el refugi dels qui volien escoltar de llavis del mestre la bona nova, en forma de dicteri, de frase lapidària, de diagnòstic polític, de recomanació literària o d'exabrupte etílic. Són molts els qui en conten anècdotes. Un d'ells, fusterià de primera hora, és Salvador Vendrell.
Vendrell va freqüentar Fuster en aquells anys gloriosos en què la dictadura acabava i la democràcia no acabava de nàixer. Quan tot just era un monyicot de Fortaleny a la recerca d'emocions fortes, va descobrir a ca Fuster els aforismes i el whiskey com un contínuum gnoseològic que obria la porta a un univers de saviesa infinita. A casa Joan Fuster és la crònica d'aquells anys en què tot estava per fer i tot -encara- era possible.
El número 10 de Sant Josep era un laboratori d'idees on Fuster "manava faena" als joves escriptors i/o estudiosos: quins llibres s'havien de llegir, quins llibres s'havien d'escriure. Envoltat de llibres, de caixes d'alcohol i de caixetes de tabac ros, aquell catau era el bar més barat de la rodalia i el que tancava més tard.
He de dir, en aquest sentit, que jo no vaig participat en aquella comunitat catacúmbica. El Fuster que vaig conéixer era un postFuster. A finals dels 80, l'escriptor ja s'havia retirat de la vida pública i passava el temps fora de casa a la facultat de Filologia de la Universitat de València, a l'avinguda de Blasco Ibáñez. Allí el vaig tractar profusament. Va fer de president del tribunal de la meua tesi de llicenciatura (sobre els grafitis del barri del Carme) i després vam coincidir sovint al seu menudíssim despatx del departament de Filologia Catalana (on tots el tenien en un altar però no li feien el menor cas...). Jo hi acudia a consultar-li la matèria d'alguns articles d'investigació. En recorde un, especialment, sobre la ideologia lingüística de Sanchis Guarner. Fuster m'escoltava amb paciència, s'encenia un cigarret i després em feia alguns comentaris i suggeriments sempre neuràlgics. No era el Fuster domèstic de Sueca, el més plenament al seu aire, però em va servir.
Vendrell, per contra, va tindre la sort d'assistir, en primera fila, als actes del Fuster més autèntic. Sovint confessa que era present, a la vora del llegendari tendur, mentre el mestre dialogava amb polítics, artistes i intel·lectuals de renom. Una posició certament privilegiada. D'entre tots els convidats, en destaca un: Ciprià Ciscar. Naturalment, Fuster era ciscarista, a diferència de molts dels seus seguidors. Les raons són molt naturals: Fuster era molt més intel·ligent i pragmàtic que la majoria dels seus followers. Ell va entendre de seguida que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià era revolucionària, el primer estri legal favorable a la llengua des dels Decrets de Nova Planta...
"Molts pocs han llegit un llibre sencer de Fuster, com a molt han intentat llegir Nosaltres, els valencians o els pamflets, de circumstàncies, que va haver d'escriure en un moment determinat", escriu Vendrell com a colofó del seu relat. Com a conclusió, deixa un cert regust amarg a la boca. La crònica de Vendrell és vaga, imprecisa i una mica volàtil. La memòria actua així, és comprensible. El passat se'ns escapa entre els dits però... i el futur?
No sé qui llegeix ara Fuster ni qui el llegirà despús-demà. Corre el perill de convertir-se en la Concha Piquer de la cultura catalana: tothom sap qui és però ningú escolta ja les seues velles cançons...
És massa aviat per tancar Fuster dins el bagul dels records. La santificació que n'han operat alguns -o la demonització d'altres- no ajuda, és clar. Fuster necessita llum i taquígrafs. La seua obra és d'una modernitat esborronadora. N'estarem a l'altura?
Joan Garí
