Joan Fuster i la seua posteritat

Títol: Figura d’assaig
Autor: Joan Fuster
Comanegra
Barcelona, 2021
487 pàgines

  Aquest any celebrem els 100 anys del naixement de Joan Fuster i el 30 aniversari de la seua mort. Fuster va morir d'un infart i, tal com es va dir de Humphrey Bogart, de 50.000 wiskys.  És oportú, doncs, que l'editorial Comanegra haja volgut avançar-se a la commemoració d’aquesta efemèride amb l'edició d'un complet volum amb textos de diferents assajos de l’autor, a càrrec d’Antoni Martí Monterde.
  Si hi ha un assagista emblemàtic a la literatura catalana contemporània és precisament Joan Fuster. El gènere ja existia, però l’escriptor de Sueca el va dotar de la seua essència característica, de les formes i la disposició definitives. De llavors ençà, tots en som hereus, els qui fan o fem dietaris, assajos a la manera de Montaigne, (auto)biografies, articles de premsa o crítica literària. En conservem el “Informe autobiogràfic” (la primera peça del recull de Comanegra) que va proporcionar a Josep Pla perquè aquest l’afusellara sense contemplacions per a bastir un dels més cèlebres dels seus “Homenots”. Allí explica Fuster que la font original de la seua escriptura va ser Eugeni d’Ors. Va descobrir Xènius en una vella edició del Glosari furtat (sic) a Lo Rat Penat. Aquells textos enlluernadors li van obrir els ulls. Després de certs temptejos com a poeta (un gran poeta, per cert, a pesar que després abominara dels “versets” de la seua joventut), es va dedicar per complet a la literatura d’idees. I d’ací, al Panteó.
  El vell gènere fundat per Montaigne va assolir, en mans de l’autor de Diccionari per a ociosos, uns graus d’excel·lència inèdits en la nostra cultura. Fuster en va provar amb èxit tots els subgèneres: l’aforisme, l’article de premsa, la divagació erudita, el dietari...
  Diari 1952-1960 és precisament una de les claus de volta de la seua obra. Una peça monumental que, paradoxalment, establia els contorns de les seues limitacions. Si Gabriel Ferrater va deixar dit de Josep Pla que “la seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor a nivell europeu”, no sé què pensaria del dietari de Fuster. El Diari va ser esporgat de tota “intimitat” amb aquesta taxativa frase: “Dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò”. Els motius d’aquesta prevenció estan explicats al meu llibre L’única passió noble (que és, per cert, una frase de Fuster). Vaig tindre la sort de tractar-lo en vida: em consta que era, sense pal·liatius, una de les intel·ligències més preclares que haja conegut mai.
  D’una manera o altra, però, Fuster es va convertir en un creador i ideòleg indefugible. Els avatars polítics al País Valencià van contribuir a exalçar la seua figura, que era exactament tot el contrari al que aspiraven els seus nombrosos enemics polítics. La posteritat, en tot cas, té les seues pròpies lleis. No contribueix al consens postmortem tant el que Antoni Martí anomena “l’articulació antifusteriana del camp editorial i acadèmic a Catalunya” com el fet, una mica patètic, que la memòria del gegant haja sigut monopolitzada al País Valencià per una petita colla d’autoproclamats hereus que rendibilitzen –reservat el dret d’admissió- la seua memòria.
  Trenta anys després, la figura de l’homenot de Sueca no fa més que créixer. Com el seu gran amic Josep Pla, va bastir un model literari en perfecta consonància amb el tipus de vida que va triar. Un escriptor engagée que, desenganyat de tots els compromisos, va acabar els seus dies en solitari a la casa on va nàixer, la seua torre –el seu mas- particular.
  Llegir-lo ara, simplement, és el major homenatge que li podríem fer.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-4-2022