Sense Gueràssim

Títol: Una història avorrida
Autor: Anton Txékhov
Editorial Minúscula
Barcelona, 2011
Traducció d’Àngels Llòria
113 pàgines

Una història avorrida és un conte d’Anton Txékhov amb el sabor, la consistència i la intemporalitat de la millor literatura de tots els temps. És, en efecte, això que se’n diu un clàssic. A Thomas Mann li semblava un relat sense parangó possible. És difícil no estar-hi d’acord.
La trama és simple, fins i tot podríem dir que ens resulta estranyament familiar quan la llegim per primera vegada. Nikolai Stepanòvitx, un vell professor de la facultat de medicina, veu acostar-se els seus últims dies enmig d’un procés d’estranyament però també de sorprenent indiferència per part seua. Li agradaria pensar que s’ha convertit en més savi amb la suma dels anys, però ha de constatar que no és així. Les classes a la facultat –abans tan estimulants- li suposen una tortura. I aquell “consell excel·lent” que el reptava des del fons de les edats (Coneix-te a tu mateix) no li ha servit de res, puix que venia sense instruccions d’ús.
Gira la ullada cap a la família i tampoc troba motius de satisfacció. La dona ha envellit al seu costat i només ha aprés –suprema ensenyança- a anomenar el seu sou “el nostre sou” (sic). La filla, Liza, té un pretendent que a ell no li agrada. És tutor, al seu torn, d’una noia apassionada pel teatre, Kàtia. Ella li demana ajuda, consell i orientació en la vida constantment, però ell és incapaç d’aportar-li res positiu en aquest camp. No li queda ningú més. Els col·legues de la universitat no li aporten res i els estudiants… N’hi ha massa tallats amb el mateix patró: quan suspenen sempre es defensen adduint que “han estudiat aquesta asignatura amb diligència i se la saben a la perfecció. Han suspès a causa d’algun malentès inexplicable”. I tanmateix Nikolai arriba als seus últims dies creient “que la ciència és el més important, el més vell i necessari de la vida; que sempre ha estat i serà la més gran manifestació de l’amor i que només gràcies a ella l’home serà capaç de vèncer la natura i a si mateix”.
En el fons, Nikolai Stepanòvitx està convençut que tot continuarà igual quan ell desaparega i que la seua fama no li estalviarà ingressar al regne de la soledat més absoluta. En això, invariablement, ens recorda al protagonista de La mort d’Ivan Ilitx, el gran conte de Lev Tolstoi (en català en l’edició de la Universitat Pompeu Fabra i l’editorial Destino) aparegut només tres anys abans d’Una història avorrida. La magistralitat del relat tolstoià raïa precisament en relatar la mort del seu heroi com una notícia sense importància o que només n’assolia per al propi interessat. Com Nikolai Stepanòvitx, Ivan Ilitx se sent ofegat i incomprés fins i tot per la seua família. Només un criat, Gueràssim, li serveix d’ajuda i consol. Nikolai Stepanòvitx ni tan sols té un Gueràssim. Es nega, però, a convertir-se en un amargat ni tan sols a les portes del no-res. “Si un jove científic o escriptor –assegura- comença la seva activitat queixant-se amb amargor dels científics i escriptors, significa que ja està esgotat i no serveix per a l’ofici”. I després afegirà: “Sóc vell, porto trenta anys de servei i no noto que la joventut tingui menys nivell, ni falta d’ideals, ni trobo que ara les coses siguin pitjors que abans”.
Així és, en efecte: ell se n’anirà i tot seguirà el seu curs, indiferent i exacte. I això serà tot.

Joan Garí