El país al seu espill

Títol: De mar estant
Autors: Tono Fornes, Juan Gargallo
Editorial Tàndem
València, 2007
304 pàgines

Amb retard -espere que no imperdonable- vull parlar-vos d'un llibre molt especial. Es tracta del volum que resumeix moltes singladures de Tono Fornes i Juan Gargallo -ambdós deniers d'adopció- al llarg de la costa del País Valencià. El llibre es titula, a la manera planiana, De mar estant i no cal que m'esforce a remarcar que es tracta d'una de les aproximacions més singulars a la visió del nostre país que s'ha fet en les darreres dècades. Jo mateix, que estic ara embarcat en la redacció d'un llibre de viatges al llarg de la geografia valenciana, m'he emocionat i he gaudit una cosa de no dir en les pàgines d'un text que s'obri amb dues invocacions perfectament definitòries. L'una és d'Èsquil, i fa així: "No vull que mai pugues dir que tens un amic més fidel que la mar". L'altra és de Josep Pla, que ens fa aquesta confessió: "De vegades sospito que el que representa per algunes persones l'esperit de la música, per a mi ho representa el mar". La música de la fidelitat incorruptible, en efecte, amera la narració d'un llarg viatge que comença al delta de l'Ebre i acaba a la Mar Menor. Entremig, la navegació -ara a rínxol de costa, ara a mar obert- ens transporta de nord a sud per tots aquells indrets de la nostra geografia que mereixen un comentari. Literatura i navegació es fonen així en un únic esperit, potser per confirmar aquell adagi que Plutarc posava en boca de Pompeu: "Navigare necesse, vivere non necesse" (Cal navegar, no cal viure). Difícil destacar, en aquest recorregut, fites aïllades. I tanmateix n'hi ha, i a bastament. Hi ha passatges inoblidables, com la descripció de la vida marina a les illes Columbretes i l'evocació consegüent de l'arxiduc Lluís Salvador, que va ser el primer a descobrir la meravella insular. Aquesta desembarcament exaltat es tornarà a reproduir al sud del país, a l'illa de Tabarca, on els viatgers espien els grafitis gravats a les figues paleres (sic) de camí al cementeri marí on els Parodi, Sevasco, Chacopino o Marcenaro de les làpides revelen l'origen dels primitius pobladors de l'antiga Illa Plana. La Nova Tabarca els sembla la Stromboli de Rossellini, "però sense Ingrid Bergman" (ai las!). En una singladura tan dilatada, hi ha temps, òbviament, per a la reflexió. El llibre en conté alguna molt atinada, com ara la referència a aquells escassos autors que, tan en la literatura espanyola com en la catalana, han establit un "diàleg amb la mar". Escrivint en castellà -però valencià fins la medula-, hi destaca clarament Blasco Ibáñez. Per a l'autor de Flor de Mayo el millor del nostre passat sempre té alguna cosa a veure amb la mar: mentre els llauradors que descriu són sorruts i venjatius, els marins gaudeixen d'un esperit lliure (i entre parèntesis: Rita Barberà, que vol aterrar el barri mariner del Cabanyal, no pot ser hereva més que del primer grup). A la literatura catalana, al seu torn, destaca amb nom propi Josep Pla, que ha descrit la mar com ningú, però també Baltasar Porcel. Una altra reflexió de viatge que ha adquirit justa fama és la lectura del poema "Veles e vents" d'Ausiàs Marc. Si el meu amic Robert Archer (màxim especialista mundial en Marc -poca broma!) va conjecturar que la primera estrofa de la composició es referiria a una ruta entre Gandia i València, Fornes i Gargallo demostren convincentment que la definició dels vents favorables i desfavorables només pot al·ludir a una travessia de Sicília a València: el xaloc i el llevant li són favorables, el mestral i el ponent el destorben:

"Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn".

I si m'he de quedar, finalment, amb una experiència que els envege sanament, potser la d'eixir una matinada del port de Dénia, a bord de la barca de ròssec Lola Soriano, i poder contar les meravelles que ixen a la superfície per obra d'aquesta fabulosa arada submarina:

“El peix, rar a aquestes fondàries quasi abissals, és molt poc aprofitable: quatre fures d’espantats ulls exhorbitats i ventre inflat, uns pocs crancs escarlata de potents i agressives pinces, una dotzena de lluços de bona mida, uns pocs bacallans i algunes moixes –espècie de tauró raquític, llarguerut i desdentat, que una vegada despullat de la coriàcia pell i passat per la flama és saborosíssim (…) La resta, el rebuig, constitueix la col·lecció més rica, exòtica i monstruosa de formes i dimensions que puga imaginar-se: selacis de pell escatosa i ulls fluorescents, petits peixos amb llargíssimes mandíbules i estirades antenes de reclam, cefalòpodes minats de pigues –roges, grogues, violetes, carmesines- , sabres flàccids de color de plata i de boca desmesurada, excèntrics titulots, minúsculs tauronets color de cendra d’ivori anomenats negrets, quimeres d’ull verd, peixos trípode i d’altres criatures encara, pròpies totes del disseny d’un demiürg ebri i delirant”.

I si encara no esteu convençuts que heu d'aconseguir com siga aquest llibre i llegir-lo, ja no puc fer definitivament res més.

Joan Garí