6/2/11

L'estranyament dels llocs


Títol: Bécon-les-Bruyères
Autor: Emmanuel Bove
Editorial Minúscula
Barcelona, 2010
Traducció d’Anna Casassas
64 pàgines


Heus ací una curiosa i preciada miniatura. El relat breu amb què Emmanuel Bove va satisfer la revista Europe que li demanava un relat de viatges per a la col·lecció Portraits de la France. Sense eixir de casa (ja que hi vivia), Bove escriu la peça reclamada. El lloc escollit és Bécon-les-Bruyères, una banlieue de les rodalies de París en principi desproveïda d’atraccions monumentals o turístiques. Un lloc vulgar, anodí. Un lloc entre tants. Aquest fou el repte que decidí assumir l’escriptor de raça.
No diré que és fàcil escriure sobre un espai privilegiat per la mirada dels visitants. Dir alguna cosa nova sobre París, sobre Manhattan, sobre Roma: d’això prou en saben els escriptors que s’hi han enfrontat. Més difícil encara, però, em sembla descriure d’una manera plausible el lloc on vius habitualment, el lloc que veus cada dia. Aquest és el repte que es va traçar Emmanuel Bove. Aquest és el repte que hauria d’assumir qualsevol persona que volgués dedicar-se professionalment a l’escriptura.
“Llegir” el nostre lloc natal o vivencial requereix d’un procés previ d’estranyament. Hem de desaprendre a veure les coses òbvies –les cases, els carrers, el mobiliari urbà, les persones amb qui habitualment ens hi topetem- i aprendre a veure-ho tot amb uns ulls nous. Els ulls –necessàriament- d’un estrany. L’estrany que hi ha en nosaltres ha de mobilitzar-se per a reinaugurar un espai que probablement ja no suscita en nosaltres –si no és que professem alguna mena d’estúpid patriotisme local- l’emoció incomparable del descobriment.
Recorde perfectament la primera vegada que vaig veure Venècia. Jo anava a dalt d’un vaporetto i la ciutat va emergir de la llacuna com una estranya planta sensible al primer aire del matí. Jo era molt jove, llavors. És aquesta mena de sensacions a què em referisc. Emmanuel Bove s’endinsa pels carrers de Bécon-les-Bruyères (bruyères vol dir brucs) i ens va parlant d’un lloc que no té res de particular com si es tractara del descobriment d’una ciutat mítica. “El beconenc –diu- estima la seva ciutat amb discreció. En parla poc, igual que un pare seriós d’un fill pallasso”. El fill és del ram de la faràndula, sí, però no l’hem vist maquillar-se acuradament al camerino. HI ha entrat com un home normal i n’ha sortit fet –ni més ni menys- un pallasso. Aquest és el miracle.
Inútil buscar arreu emblemes de cap grandesa. “Sempre sorprén que els edificis públics siguin més modestos que les cases privades. Instintivament, desitjaríem que fos al revés, que el castell més vistós fos la casa de la vila”. Però això serà a París. Açò és Bécon-les-Bruyères. El lloc on paren alguns trens –d’altres no. Cap problema: “No tots els trens de Versalles i de les valls s’aturen a Bécon-les-Bruyères. Els viatgers que hi van tenen la sensació que els beconencs fan tard, quan els veuen a les andanes llegint el diari. Aquesta suposició els produeix una mena de satisfacció. N’hi ha tans que senten això que, durant un segon, sembla que sigui aquest sentiment el que passa per la via”.
En aquest lloc no passen tots els trens, però tampoc s’admet qualsevol veí. “A cada ciutat hi ha gent estranya que sembla que només hi visqui d’una manera provisional, que ve de llocs desconeguts, que ha viscut aventures. Però no n’hi ha cap que visqui a Bécon”.
¿Existeix Bécon-les-Bruyères? Sense cap mena de dubte. Però mereixeria ser un producte estricte de la imaginació d’un escriptor. D’un bon escriptor.

Joan Garí

El Temps, núm. 1390

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada