Títol: Temps d’estiu
Autor: J.M. Coetzee
Edicions 62
Barcelona, 2010
Traducció de Dolors Udina
244 pàgines
Summertime. Part 3 of scenes from provincial life és la tercera part de les memòries de l’escriptor sudafricà J.M. Coetzee. Unes memòries, tot s’ha de dir, empeltades de ficció, però on ressona, com una pedra llançada dins un pou, alguna cosa punyentment verdadera de la consciència d’aquest autor exigent i ferotgement autocrític. Per a la tercera part de la trilogia Coetzee ha decidit canviar de registre: el llibre pren la forma d’una sèrie d’entrevistes que un suposat biògraf de l’escriptor realitza a les principals dones que van compartir la seua vida als anys 70. Se suposa que l’escriptor ja és mort (va morir a Austràlia, lluny de la Sudàfrica que va aprendre a estimar i a odiar a parts iguals), i les dones l’avaluen amb un realisme precís, no exempt de crueltat, si cal. Són tres personatges: Julia, una dona casada que s’hi embolica amb poc d’entusiasme; la seua cosina Margot, amb qui recorre el Karoo; Adriana, una brasilera que en realitat l’odia, perquè sospita que a qui pretén és a la seua filla; i finalment Sophie, una col·lega universitària, professora de literatura francesa.
Aquest és el paisatge emocional del llibre. El que diuen aquestes dones d’ell se suposa que és sincer, i per això resulta xocant. No queda en molt bon lloc. El retraten com un home solitari, empedreït, incapaç de grans efusions sentimentals. Algú que, parafrasejant un conegut acudit, prefereix la masturbació a fer l’amor, tot i que amb aquesta darrera pràctica es coneix força gent.
Per a completar l’escena, no pot faltar el pare vidu. L’escriptor viu amb ell en una casa atrotinada als afores de Ciutat del Cap. Potser Coetzee no se sent un autèntic sudafricà, però el seu sentiment de pertinença a Ciutat del Cap està fora de tot dubte. Una cosa és ser sudafricà (¿què és, per cert, ser “sudafricà”?) i una altra de molt diferent és ser de Ciutat del Cap. El problema amb els sudafricans balncs que no són estrictament racistes ni feixistes és que tenen aquest sentiment d’estar en aquell lloc –la punta rica d’Àfrica- de manera postissa. Són, exactament, una excrescència colonial. Coetzee, però, no és un defensor abrandat de la causa dels aborígens. Els admira. Els reconeix com els únics “sudafricans” verdaders, però la seua guerra és una altra. Hi té els sentiments ambivalents que ja va explicar en Infantesa. Escenes de la vida a províncies (2006), i que vaig explicar així al seu moment:
“Potser Coetzee no podia identificar-se amb el seu país –i disculpeu si faig un poc de psicoanàlisi de pà amb tomaca- perquè en el fons odiava son pare. Ell li havia proporcionat un cognom afrikaner; el fill, d’altra banda, parla afrikaans sense accent, però es considera anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). Observa amb desconfiança la terrible societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna (“Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare”) i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats (“Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat”).”
De totes les dones que inclou en l’enquesta, només amb una no va tindre res a fer. És Adriana, la brasilera. Però ell, en canvi, quan imagina un futur possible per al seu país, no pot imaginar res de millor que un futur mestís: africans i europeus, negres i blancs inextricablement mesclats. Un futur, exactament, brasiler. I després hi ha aquest comentari de passada sobre un tema recurrent dels seus llibres: la dona que no s’enamora de l’home. Amb tot això, feu-ne si voleu alguna plausible composició psicològica. No estic segur que això siga el que Coetzee pretenia, en realitat, però, ¿se sap mai fefaentment què és el que pretén un escriptor amb el seu llibre?
Joan Garí
