Amor francés, fredor japonesa, final belga

Ni d'Eva ni d'Adam
Amélie Nothomb
Empúries, 2009
Traducció de Ferran Ràfols
188 pàgines

Després de molt de temps, torne al món d'Amélie Nothomb. Diuen els mai ben ponderats textos de contracoberta que Ni d'Eva ni d'Adam és un dels seus millors llibres. Dir això d'una autora que escriu compulsivament i només publica la cinquena part del que redacta és dir molt. Sent una gran tendresa pels escriptors prolífics, potser perquè tinc por que jo mateix no en siga un d'ells. La tendresa, en aquest cas, seria una plausible estratègia per al conreu de l'autoestima. La proliferació només és una cortina de fum.
En el fons, els autors que escrivim amb totes les nostres forces tenim una especial prevenció davant l'horror vacui. "Horror vacui" és una fórmula que serveix per a tot: per al mur curull de grafitis, per a les obres completes dels autors empordanesos, per als fills de puta que només estimen la voràgine (això ho entendrà Pérez Reverte), per al món, per al dimoni i per a la carn. Especialment per a la carn.
Nothomb és una escriptora a tomba oberta. S'assseu vora el seu passat japonés (!ah, qui haguera tingut una granja a Tòquio!) i comença a llargar indolentment. Els bucles de la seua memòria es van succeint com granets d'arròs agafats amb palets. És una història inacabable, però, si agrada als lectors, què n'hem de fer, nosaltres? En Ni d'Eva ni d'Adam és interessant la forma en què parla de l'amor. Segons creu aquesta autora de barret alt, l'amor és una cerimònia un poc absurda que, en tot cas, ha d'evitar ser verbalitzada. Ací s'emparella amb un japonés -Rinri- com un element més de la seua curiositat pel país on va passar la primera infància. Paradoxalment, Rinri resulta més bé un amant a la francesa, mentre ella s'amera de la fredor nipona. Al final, tot es resoldrà a la manera belga (però no contaré el final).
Diu Nothomb, per cert, que els francesos inventaren l'amor. No, carinyo, l'amor és un invent dels trobadors occitans. Però això no li ho tindrem en compte.
Una cosa que sura en aquest llibre és la sensació que l'autora/narradora no pot respondre a l'estereotip d'amant francesa (que és potser el que voldria Rinri) perquè resulta que és belga. Quina cosa és ser belga això no ho podem saber (sospite que ni els propis belgues ho saben). Potser siga alguna mena d'esquizofrènia permanent que s'evacue, al remat, mimetitzant-se en la fredor japonesa.
És curiós, en tot cas, com la protagonista guarda la seua sensualitat per a dedicar-la...als mosquits! Li tenen tal querència, que ella es deixa penetrar a gust: "La sang em feia pessigolles de plaer: hi ha una voluptat, darrere les fiblades". I és que "ser amant de mil insectes nipons tenia conseqüències". Aquesta estranya desviació libidinal descriu molt bé la seua literatura. Supose que hi rau també el fonament de l'estrany entusiasme que desperta en milers de lectors. Els lectors/lectors no busquen la precisió, ni tan sols la bellesa. Als lectors/lectors (lectors al quadrat, potser) els agrada, sobretot, l'excentricitat. I Nothomb els la suministra empaquetada al buit, dins recipients higiènics i pràctics. I fa bé, clar.