Autor: Rafael Sánchez Ferlosio
Random House
Basrcelona, 2017
398 pàgines
Rafael Sánchez Ferlosio passa per ser el millor prosista contemporani en llengua espanyola (i no seré jo qui ho desmentisca). Ara que Random House ve publicant les seues obres completes, el crític Ignacio Echevarría n’ha preparat una selecció de textos sota el títol de Páginas escogidas, amb la intenció d’acostar a un públic més ampli els penetrants assajos de l’autor. Com Josep Palàcios –un altre prosista formidable-, Ferlosio ha acabat sent un model d’intel·lectual per a l’època de la fi dels intel·lectuals: suggerint sense destorb una plètora d’idees des de la seua confortable talaia domèstica, un refugi moral inexpugnable.
Páginas escogidas abarca des de les primigènies i mítiques narracions dels anys 50 (Industrias y andanzas de Alfanhuí, El Jarama) fins tota la panòplia d’assajos de curta o mitjana extensió, allà on el geni sintàctic de Ferlosio té difícil competència. Si alguna cosa demostra l’autor de Babel contra Babel és que tot autèntic assagista és, en realitat, un narrador. És en la creació del relat narratiu on el practicant de la prosa d’idees demostra ser un escriptor, i no un mer segregador de textos acadèmics o semblant (el que ara passa per assaig entre els inacauts i els amics del confusionisme interessat).
Totes les etapes d’aquest esquerp pensador estan representades al llibre: de l’interés per la parla a l’estudi sistemàtic de la llengua. La seua “prosa hipotàctica” –períodes llargs, informats per una erudició de molt bona llei- ofereix un model eficaç del punt exacte en què les idees s’aparten de la ideologia –i s’hi oposen. Les primeres amoblen la vida intel·lectual; la segona no és sinó un paquet d’idees mal descongelades, aptes per als curts de mires o per als ineptes.
De tota manera, d’entre tots els textos ferlosians, jo sempre em quedaré amb els “pecios”, que és la seua manera d’anomenar els aforismes. Així defineix, per exemple, la españolez: “Uno de los rasgos característicos de la españolez es el de que los españoles nunca oyen nada que les merezca decir: “Es falso”, sino tan sólo cosas de las que decir: “Es total, absoluta y rotundamente falso”.” I el meu favorit: “Lo más sospechoso de las soluciones es que se las encuentra siempre que se quiere”.
Ell mateix, en una pruïja d’insubornabilitat moral, ens demana que desconfiem dels autors d’aquesta mena de frases, que s’autoeximeixen “de tener que dar razón de sí”. Però, no és aquesta fortalesa sintàctica i semàntica allò que ens les fa inevitablement i fatalment atractives?
Joan Garí
Publicat en Ara, 17-2-2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada