Autor: Quim Torra
Proa
Barcelona, 2018
360 pàgines
Vaig conéixer Quim Torra ara fa deu anys. En aquell temps l’al·ludit havia fundat una editorial independent a Barcelona –Acontravent- i es dedicava a reeditar clàssics del periodisme dels anys 30 juntament amb el bo i millor de l’assaig contemporani en català. L’ideari de l’empresa era molt clar, però els resultats comercials van ser més bé discrets. Torra s’hi ha referit ara als “llibres invendibles” que va voler editar en aquells anys. I un d’aquests, caldrà dir-ho, va ser la meua Història d’Amèrica, que va acceptar acollir al seu segell amb entusiasme.
El Quim Torra que jo vaig tractar era un home pulcre, de modals britànics, amb aquell aire de savi despistat de què el dotaven alhora la miòpia i i una certa probitat i mesura gestuals. Era difícil reconéixer-hi, en els esdeveniments que van propiciar el seu accés a la presidència de la Generalitat de Catalunya, el “xenòfob”, “racista” i “supremacista” amb què va ser definit pels seus enemics polítics.
En realitat, per entendre Torra cal haver llegit sencers els seus llibres, i saber molt bé de què parlem quan parlem de Twitter. Com sol passar amb els tímids molt sovint, és obvi que l’ara Molt Honorable es va deixar portar per la facilitat aparent i una mica impune que propicien les xarxes socials. Va caure-hi, supose, en una parany molt ben parat. En realitat, la seua idiosincràsia es revela molt millor als volums que ha dedicat al voltant –sobretot- del periodisme català anterior a la Guerra Civil. Aleshores escriure als diaris propiciava l’alegre conjunció de la literatura i l’actualitat, en una proporció que avui dia ens podria semblar insòlita.
En Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Proa, 2010), el nostre autor aplica a l'assaig els mecanismes de l'autoficció i es va inventant successius documents suposadament obra d'autors de l'època: una carta de Lluís Capdevila a Just Cabot, una obra de teatre d'Àngel Ferran i la suposada autobiografia de Paco Madrid. Capdevila, Ferran, Madrid: tres autors de "segona fila" que tanmateix al seu temps foren estrelles indubtables en un firmament que no es nodria només dels noms mítics que han arribat fins a nosaltres, sinó que necessitava, alimentava i admetia una gernació d'activistes en absolut negligibles.
La "carta" de Capdevila a Cabot està resolta amb molt bona tensió estilística. El seu contingut, a més, és d'extraordinari interés, perquè recupera un món literari alternatiu al de la Institució de les Lletres catalanes i les tertúlies de l'Ateneu. Capdevila és més del Bar del Centro i prefereix, a les capelletes literàries, l'ambient prostibulari i popular. Com a dramaturg, a més, va aconseguir, "que el català regnés al Paral·lel en lloc de Lerroux". S'enorgulleix d'haver escrit en L'esquella de la torratxa o La campana, i mai en La publicitat o La Veu de Catalunya. La recuperació de la seua veu, ni que siga impostada, és un dels grans actius d'aquest llibre: no debades l'autor es considera "un especialista en l'exhumació de restes escrites de periodistes oblidats".
L'operació es continua amb Àngel Ferran i, especialment, amb Paco Madrid, un fosc escriptor en castellà -fill de murcians i seduït inicialment pel lerrouxisme- especialitzat en el Districte Vè, més conegut amb l'apel·latiu que ell mateix va propiciar amb gran èxit: el Barri Xino.
Aquella Catalunya impossible és la que ens pot fer entendre algunes claus del pensament polític més arrelat de Quim Torra. Siga com siga, el que acaba de publicar ara és un dietari titulat El quadern suís, ambientat en l’any i mig que va residir al país helvètic, a sou d’una multinacional de les assegurances.
El Torra dietarista és una extensió lògica del Torra persona: seriós, confiable, fins i tot una mica avorrit. Suïssa li escau bé, tot i el seu acusat escepticisme pel que fa a la faena que realitza quotidianament a Waldelberg. D’alguna manera, experimenta la síndrome de l’impostor: no es creu realment capacitat per al lloc que ocupa, i tem que, en algun moment, els seus dèficits seran revelats amb deshonor.
Com que no connecta amb l’esperit del seu treball, la seua existència es bifurca: en horari laboral és un treballador metòdic; després, Suïssa li obri les portes. Es dedica a indagar tots els misteris del seu país d’acollida, i a resseguir la petja dels catalans que hi van passar. Contra la visió escèptica de Josep Pla (“En general, aquests països (civilitzats, ordenats...) són fets essencialment per a persones una mica bullides, discretes i lleugerament evaporades”), s’aplica a descobrir en els passavolants i els suïssos pròpiament dits motius que desbaraten aquella frase de Harry Lime en El tercer home: “Recorda el que va dir no sé qui: a Itàlia, en trenta anys de dominació dels Borja, hi va haver guerres, matances, assassinats... però també Miquel Àngel, Leonardo i el Renaixement. A Suïssa, pel contrari, tingueren cinc-cents anys d’amor, democràcia i pau. I quin n’és el resultat? El rellotge de cucut!”
No cal dir que Torra troba arguments per admirar la Confederació. No només perquè és “el laboratori de llengües més fascinant d’Europa” (i, com a tal, una lliçó permanent per a Espanya), sinó per la munió de grans hòmens i fets rellevants que espigola en la seua història. No és precisament la Suïssa de les grans corporacions financeres el que el motiva, sinó la llar de Robert Walser, Johanna Spyri, Peter Stamm o Heinrich Pestalozzi (i encara de Rodoreda, Gassol, Bertrana, Cambó, Coromines o Xammar). El volien fer vendre assegurances, però el que Torra volia era badar admirant la literatura, l’art, l’alpinisme, la bogeria. La cosa, òbviament, havia d’acabar malament.
I el final arriba inexorable, com sol ser habitual. Els americans compren Waldelberg i Quim Torra, al capdavall, és despatxat. Llavors té un detall kafkià de bona llei. Anota al seu diari: “Avui m’han acomiadat. A la tarda, amb els nens, hem anat a jugar amb els trineus”.
La resta de la història ja és coneguda: tornarà a Barcelona, es farà editor, es fartarà de perdre-hi diners i, un bon dia, els esdeveniments polítics al seu país propiciaren que es convertisca en el 131è president de la Generalitat de Catalunya. El vertigen del càrrec, propiciarà un nou dietari de què fruïrem en el futur?
Joan Garí
Publicat en Posdata, 28-7-2018
