La lògica entre les coses

Títol: Bilbao-New York-Bilbao
Autor: Kirmen Uribe
Edicions 62
Barcelona, 2010
Traducció de Pau Joan Hernàndez
192 pàgines

¿Es pot continuar escrivint novel·les com si encara estiguérem en ple segle XIX i no hagueren existit ni Joyce, ni Proust, ni Musil, ni Mann ni tants d’altres autors transcendentals de la nostra primera centúria? Si fem una ullada a les llibreries i observem el comportament de la gran majoria d’escriptors en llengua catalana, la resposta hauria de ser afirmativa. I tanmateix, és completament innegable que tots –fins i tot la gran majoria d’escriptors en llengua catalana- saben o intueixen que, encara que la història de l’art no és progressista (no se li pot aplicar la noció de progrés), certes conquestes i conclusions estètiques són irreversibles.
¿Qui, avui dia, renunciaria a l’electricitat per dotar sa casa d’alguna mena d’atmosfera suggeridora i enigmàtica? ¿Qui va a Nova York en vaixell si no és per rememorar experiències del passat (potser Josep Pla badant al davant d’un quadern a la coberta de proa)? Podem comportar-nos com si la novel·la de matriu realista encara tinguera sentit, aprofitant que amb tota seguretat el té per a una gran massa de lectors interessats en l’entreteniment, i no en la literatura.
Les raons del triomf d’un autor com Enrique Vila-Matas (en castellà, of course) cal buscar-les en la necessitat de trobar escriptures que ens interroguen des de l’estricta contemporaneïtat, i no es limiten a reproduir models que ja eren obsolets ara fa cent anys. En aquesta onada de convergència de la ficció i la realitat, Vila-Matas excel•leix per la seua capacitat associativa: “¿Cuál es la lógica entre las cosas? Realmente ninguna. Somos nosotros los que buscamos una entre un segmento y otro de vida?” (Dublinesca, pàgina 102).
Aquest és el sistema, mutatis mutandis, que ha permés l’escriptor biscaí Kirmen Uribe construir la seua aclamada novel·la Bilbao-New York-Bilbao. ¿Quina relació hi ha entre Bilbao i Nova York? La que estableix l’escriptor, que fa un viatge en avió i aprofita el lapse transoceànic per contar-nos el cúmul d’històries contingut en aquest llibre. ¿De què va Bilbao-New York-Bilbao? De res en particular. És un contenidor literari que permet Uribe –pels viaranys de l’autoficció- parlar-nos dels seus ancestres immediats, de les petites contalles que conformen tota tradició familiar. Així, per exemple, ens parla dels seus avis. Un d’ells, Liborio, va donar suport a l’alçament franquista; l’altre, Hipólito, és dels qui van haver de fugir quan els “nacionales” van entrar a Ondarroa. Uribe confessa que sent més curiositat per la figura de Liborio –que gairebé no sabia parlar castellà- que per la d’Hipólito, però no som davant d’un altre exercici més o menys complex de “memòria històrica”. En realitat, aquest llibre no és una novel·la, sinó un quadern que replega les operacions necessàries per a construir-la. I s’inspira –segons confessió pròpia- en el moment de la història de la pintura en què apareix el pintor incorporat a l’escena que pinta (com Velázquez en Las meninas).
Jurats prestigiosos han vist en aquesta novel·la un prodigi que jo no he sabut reconéixer. Simplement m’ha semblat un exercici de contemporaneïtat estricta. Que això encara passe per nou potser només retrata com és d’indigent el present literari més avall dels Pirineus.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.357