El portaveu de la memòria

Títol: Fils du brouillard
Autor: Georges Moustaki i Siegfried Meir
Editions de Fallois, 2000
119 pàgines

Trobe aquest llibre per casualitat i em pose a llegir-lo de seguida atret per un tema que m'interessa -la literatura de l'Holocaust- i també pel reclam de la personalitat d'un dels seus autors, Georges Moustaki. Resulta ser un volum ple de curiositats. Per començar, Moustaki només hi és un portaveu: la història que en realitat es conta -la principal història- és la del seu amic Siegfried Meir. Són dos jueus coetanis, l'un nascut a Alexandria i l'altre a Francfort, l'any 1934, amb un dia de diferència. El major és Moustaki, que no s'està de recordar-li sorneguerament la circumstància al més menut: "Tu verras demain quand tu auras mon âge", li fa al seu companyó, amb un capcineig admonitori. Per què el llibre, però? Perquè Siegfried Meir, nascut a Francfort un dia abans que Moustaki té una història espantosa per contar i mai no s'ha atrevit a fer-ho. El pare fou alemany i la mare romanesa. Tots van ser deportats a Auschwitz quan Romania va ser envaïda per les tropes de Hitler. Hi va morir tota la seua família, però Siegfried va restar viu. Amagat entre els barracots de les dones primer i després tètric habitant de la sala on els bessons esperaven torn per als experiments de Mengele, Siegfrid burla la mort perquè el seu físic i el seu alemany patern cauen en gràcia als SS. "Je me sentais privilégié. Comme un petit roi", confessa. Però no degué ser un tràngol tan senzill. De fet, mig segle després de l'experiència, es veu totalment incapaç de comunicar personalment la seua història i ho ha de fer en forma d'una llarga confessió a Moustaki. Després d'Auschwitz l'esperava un any a Mauthausen, on tot es torna a repetir: els alemanys el respecten (excepte un SS que el perseguia amb la intenció de violar-lo) i ell s'aprofita de la situació. Té la sort afegida, a més, de conèixer-hi un espanyol, Saturnino Navazo, que en endavant li farà de pare adoptiu.
Mentre tot això s'esdevé a la convulsa i malalta Europa, Moustaki desenvolupa una infància i una adolescència benigna a Alexandria, estudiant al Lycée Français. Molts anys després, Georges i Siegfried es coneixeran com a dos joves cantants debutants i la comunió d'interessos i de personalitats els converteix en amics inseparables. Però hauran de passar molts anys fins que Meir s'atrevisca a contar la seua experiència concentracionària, la transcendència de la qual convenç Moustaki que ha de ser publicada. D'aquí naix Fils du brouillard, és a dir, Fill de la boira (el títol és una referència als Nibelungs). Una història commovedora, emotiva, que no deixa el lector indiferent, perquè no es pot assistir a confessions com la següent sense un bri d'identificació: "Je me sens toujours pas intégré dans la vie normale. Les camps de concentration m'ont rendu prématurément blasé, m'ont fait perdre tout sentiment violent de peur, d'amour ou de joie". L'home que parla així, l'home que encara ara no pot parlar en alemany sense pensar en tot el que va passar entre aquella filferrada, o que milita en un ateisme virulent perquè no pot creure en cap Déu de llavors ençà, l'home que ens revela aquests sentiments és l'Home del seu temps, i escoltar la seua història és un deure que tenim tots els seus contemporanis.
Crec que l'impacte d'aquest llibre és la seua senzillesa i, a més, el paral·lelisme que s'estableix entre l'experiència de Moustaki i la de Meir, separats per un dia... i per una vivència incommensurable. Llegint aquestes pàgines, m'he enrecordat del meu amic Agapito Martín, també supervivent de Mauthausen, a qui vaig tractar fa anys i vaig portar un dia a l'institut on jo feia classes per a què explicara la seua peripècia al·lucinant. Aquella jornada fou memorable perquè al saló d'actes de l'institut (que ara cau a trossos producte de l'aluminosi, per cert, però crec que les paraules d'Agapito van acabar corroent l'estructura de l'edifici) es va instaurar un silenci religiós i dos centenars de xavals van escoltar entre la incredulitat i el respecte sumarials com aquell homenet emocionat va construir la seua supervivència rècia entre assassins i assassinats. Ara que Agapito -i tants com Agapito- ja no és entre nosaltres, haurem de custodiar la seua memòria. I és això el que Siegfried Meir, sospite, ha acabat entenent.

Joan Garí