La riota universal

Títol: Que comenci la festa
Autor: Niccolò Ammaniti
Angle editorial
Barcelona, 2011
344 pàgines

L'espectacle italià, protagonitzat per l'inefable senyor Berlusconi, sembla no voler aturar-se -encara. No cal riure massa alt, però, perquè al País Valencià hem tingut el nostre berlusconiet fins ara mateix. Cap altra cosa era Francisco Camps, un tipus que no buscava xiquetes per endur-se al llit, però era l'única cosa lletja que no feia. I ha hagut de dimitir ell, per cert, no l'hem tirat nosaltres a gorrades de la trona. Ha mort -com Franco- al llit. Diuen que quan els electors donen suport a figures com aquestes és perquè es constitueixen en autèntics espills d'ells mateixos. Els italians i els valencians tenen molts motius per a votar líders corruptes, facinerosos, insolvents i alienats. És com votar a l'oncle bala perduda, al tiet fadrinot que ens du de cap, però ens fa riure tant...
Niccolò Ammaniti només ha hagut d'eixir als carrers de Roma (on va nàixer l'any 1966), respirar fondo, i després posar-se a escriure. Hi ha llibres que retraten un país i un moment anímic dels seus ciutadans sense necessitat d'esmentar cap nom propi massa revelador. Che la festa cominci és un d'aquests llibres. L'argument ens parla d'un ricatxo, constructor de maneres tèrboles, que organitza una fastuosa festa al cor de Roma, al parc de Vil·la Ada (una antiga propietat comunal que ha adquirit a colp de talonari). Hi faran cap els representants més rutilants de l'estrellat del país: escriptors, futbolistes, cirurgians, actrius, figures de la televisió... Ningú vol perdre's la festassa de Sasà Chiatti, que és el nom de l'amfitrió. D'entre tots aquests, destaca l'escriptor Fabrizio Ciba, un triomfador acomplexat i amb mala castanya -una barreja de Francisco Umbral i Arturo Pérez Reverte- que vol escriure "la gran novel·la italiana" que la crítica diu que falta i que acabarà robant a una vella glòria en el fragor del caos en què es converteix l'esdeveniment. El caos és induït: els membres d'una secta satànica hi acudeixen al reclam de sacrificar una cantant acabada de convertir al papisme.
Tot molt delirant, tot molt truculent, tot molt divertit i tot molt malvat. Ammaniti retrata una civilització esgotada i fàtua, un món decandent on els diners i l'apariència són l'única cosa important. Al capdavall, Sasà Chiati, un self-made-man a la italiana, no cal que ens recorde a Berlusconi. De Chiatis hi ha a tot arreu: ¿quants no n'haurem tingut al País Valencià en els anys del boom immobiliari? Tots aquests tipus a dalt dels seus iots, dels seus 4x4, dels seus jets privats, amb els seus polítics de capçalera rient-los les gràcies i legislant-hi a cor què vols, encara esperen el seu Ammaniti. Personalment, vaig provar de retratar les beceroles d'aquest món -coincidint amb el regnat de l'inigualable d'Eduardo Zaplana- en la novel·la La balena blanca i els lectors jutjareu fins a quin punt ho vaig aconseguir.
El luxe desmesurat, l'ambició viscosa, el culte destrellatat a l'apariència: tot això acaba resolent-se sempre, literàriament, en el camp de l'humor més salvatge. Aquests tipus, en definitiva, ens roben i insulten la nostra intel·ligència, però no tenim millor manera de venjar-nos-en que convertir-los en la riota universal. Que és precisament l'única cosa que no suporten. Doncs que es foten.

Joan Garí

El llibre de mai

Títol: La trilogia de la nit
Autor: Elie Wiesel
Editorial Columna
Barcelona, 2009
Traducció de J. Mateu i M. Llopis
345 pàgines

L'any 1958, Elie Wiesel va publicar a França La nit, el testimoni de la deportació de la seua família a Auschwitz en 1944. Els Wiesel vivien a Siguet, una localitat romanesa que va pertànyer a Hongria. Ell fou l'únic de la família a sobreviure. Quan va voler contar la seua experiència, però, es va trobar amb la indiferència quan no l'hostilitat d'un món -la postguerra europea- que no volia saber gaire -que no volia saber res- de les penalitats viscudes de l'horror supernumerari, de l'atrocitat encara en carn viva. El seu llibre, doncs, va obtenir un eco somort. L'havia escrit originàriament en jíddish, però el va traduir al francés per a obsequiar-lo al món. I el món li va pagar amb una educada indiferència.
Anys després, el llibre es reeditaria. A La nit seguirien L'alba i El dia, que ja no són exercicis memorialístics, sinó novel·les on reprén la seua peripècia vital sota el signe de la ficció. L'alba narra la història d'un membre d'un grup terrorista jueu a la Palestina anterior a la formació de l'Estat d'Israel. El dia, al seu torn, sorprén el mateix personatge a Nova York, on és ja un periodista que prova de fer una vida normal carrejant a sobre la ferida inestroncable del que ha viscut sota el hitlerisme.
Dels tres llibres, és obvi que La nit és el més colpidor. També és el més senzill, narrativament parlant -ja que no moralment. És una història que hem sentit massa vegades, un relat que no sembla aportar res de "nou": l'arribada dels nazis i els gendarmes hongaresos a un poble de majoria jueva, l'obligació de deixar-ho tot i pujar a un vagó de bestiar amb destinació desconeguda, la incredulitat dels vells i l'estupefacció dels joves, l'ingrés en Birkenau, les xemeneies al fons escopint parracs de vida en forma de fum, la rutina del camp, la mort.
Em preguntareu, potser, per què seguir llegint aquesta mena de relats. M'agradaria saber contestar-vos. No ho sé. Hi ha, potser, un aspecte de solidaritat bàsica, i la consideració que, aquests jueus de la Shoah, són els nostres autèntics ancestres. Com a europeus, no podem deixar de mirar-nos en aquest espill convuls. I després, també, la creença que en cap altre lloc es pot assistir al sentit exacte del que significa la memòria (en la vida i en la literatura). D'una manera o altra, la història és ací per a què nosaltres la fem nostra -i procurem que no s'oblide.
Diu Wiesel: "Si en tota la meva vida només hagués pogut escriure un llibre, hauria estat aquest". I per què?, afegeix. "¿Per no tornar-me boig o, al contrari, per tornar-m'hi i poder entendre millor la bogeria, la gran, la terrorífica, la que en altre temps havia fet irrupció en la història i en la consciència d'una humanitat que oscil·la entre el poder del mal i el sofriment de les seves víctimes?". Difícil respondre també a això. En el fons, ell sap que "només els qui han conegut Auschwitz saben el que era. Els altres no ho sabran mai". En una situació així, no es pot callar i, tanmateix, és "impossible" parlar...
El jove i pietós Elie, tan aficionat a la sinagoga, perd de sobte la fe en Déu enmig dels filferros de Birkenau. És difícil haver conegut el doctor Mengele -haver escapat del seu dit selectiu- i seguir creient en la bondat d'un ésser superior. La mare i les germanes ja han mort. El pare i ell són destinats a Buna, un subcamp d'Auschwitz també anomenat Monowitz (el lloc on va estar reclòs Primo Levi, i tants altres). Quant els russos s'hi acosten, són evacuats -primer a peu i després en tren- cap a Buchenwald (el camp de Jorge Semprún, i de tants altres). El pare hi mor de disenteria, al gener del 45. El fill no pot reprimir una intensa sensació de culpa per haver desitjat que aquesta mort acabara produint-se per no haver de sentir-se responsable a tothora del vell. Al final, ja alliberat, Elie es mira en un espill i hi descobreix el cadàver que no l'abandonarà ja mai: ell mateix.
I si aquesta narració vos sembla massa vista, massa vegades contada, llavors busqueu un altre llibre. Hi ha més llibres que llonganisses. I dies també -o això diuen.

Joan Garí

La venjança de la llengua viva

Títol: Això del Català
Autor: Albert Pla
Edicions 62 labutxaca
Barcelona, 2011
262 pàgines

Albert Pla fou, durant un quart de segle, el gran guru lingüístic del diari Avui. En l’actualitat (des del 2010) és el màxim responsable dels mateixos assumptes al diari Ara, un mitjà nascut en plena crisi econòmica que ha protagonitzat la història d’èxit més estimulant, en relació a l’impacte mediàtic de la llengua catalana, dels últims temps. Amb aquest currículum, és obvi que les seues opinions sobre la matèria que l’ocupa no poden deixar ningú indiferent. Pla sap del que parla i les conviccions que hi modula estan pensades i repensades, lluny de qualsevol efectisme improvisador o tacticisme del curt termini.
Això del català és el resultat de tots aquests anys de reflexionar en veu alta sobre la llengua i de buscar-hi solucions pràctiques a problemes concrets. El llibre du com a subtítol un interrogant que és tota una declaració d’intencions: “Podem fer-ho més fàcil?”. Pla parteix de la constatació que la nostra llengua té dificultats per a imposar un estàndard viable. Com altres autors, aquest creu que Pompeu Fabra hi va fer una feina molt destacada, però que la praxi institucional subsegüent (amb la secció filològica de l’IEC com a vòrtex del problema) ha entrebancat una consolidació efectiva de l’estàndard a partir de “l’ús genuí més estès”.
Albert Pla identifica el conflicte en la voluntat institucional de patrocinar un estàndard “composicional” (únic per a totes les varietats dialectals). Segons ell, això és “d’una ingenuïtat comparable a l’ideal esperantista tan en voga a principis del XX”. Sense poder polític per a imposar una normativa unitària no es pot inculcar un únic estàndard per a tots els parlants del català. Per això Pla advoca per un model d’estàndards autònoms i, més enllà (usant el terme de Carod Rovira), una normativa “postnacionalista”. La qual cosa legitimaria, per exemple, la tasca regionalitzadora de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El que vindria a dir aquest autor, doncs, és que el famós consell de Pompeu Fabra als valencians i als balears a la revista Nostra Parla (1918) s’hauria d’aplicar, també, als propis catalans. Que cada territori, doncs, dispose un estàndard el més acostat possible a la parla real de la gent real. I després, com diria Pompeu Fabra, “sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d'una sola llengua literària”.
Aquesta música –és la meua opinió- no sona malament. Caldria comprovar, en tot cas, què va dient la lletra de la cançó. Pla fa algunes propostes concretes, com acceptar el lo neutre, substituir li ho i li’n per l’hi i n’hi, simplificar l’ús de la dièresi, prescindir de la distinció entre per i per a davant infinitiu o eliminar l’excepció de no apostrofar l’article femení la davant i o u àtona. Algunes d’aquestes propostes (l’hi i n’hi, per/per a) estan pensades per a Catalunya; les altres, per al conjunt de l’idioma.
En realitat, orientar-se cap a la llengua viva sempre és un encert (ja ho era en temps de la Verinosa llengua). El problema, però, és un altre. Al País Valencià, per exemple, moltes empreses ofereixen versions d’impresos i de webs en “català” (estàndard IEC) i en “valencià” (estàndard AVL). Així ho vaig denunciar en un article al diari Levante, sense pràcticament cap eco. No és la normativa el problema, sinó l’univers simbòlic. I contra això, ¿què més podem fer?

Joan Garí

El Temps, núm. 1413

Revolucions, institucions, podridura

Títol: Persona non grata
Autor: Jorge Edwards
Tusquets
Barcelona, 2000
438 pàgines

En aquesta història de Jorge Edwards hi ha una lliçó per a tots aquells que estimen reconéixer-se en les lliçons. Res més autèntic que el testimoni d'algú enviat com a encarregat de negocis a la Cuba castrista des del Xile d'Allende, en una data tan emblemàtica com l'any 1970. En aquell moment, i després de la pujada al poder de Salvador Allende, Xile acabava de reanudar les relacions diplomàtiques amb Cuba. I Jorge Edwards, membre d'una nissaga familiar dedicada al noble ofici de la diplomàcia, hi fa cap amb el seu bagatge de lliurepensador, d'algú que en realitat considera que ser ambaixador és "una profesión para comemierdas" (sic) i que el que realment vol és ser escriptor. Castro, insospitadament, li proporcionaria la dedicació al seu més secret anhel.
M'interessa Cuba. Diré més: m'apassiona. Alguns malèvols asseguraran que l'origen d'aquesta tirada es troba en el tabac. No és cert: sóc, això és obvi, un addicte entusiasta i constant de les meues marques d'havans predilectes (Cohiba en primeríssim i caríssim lloc, però també Partagàs, Romeo y Julieta i la que he descobert recentment, Sancho Panza; Montecristo, vostés i Edmond Dantès em perdonen, em sembla massa suau per a un paladar avesat a sabors amb molta més fortalesa). Tanmateix, l'origen de l'interés per l'experiència política cubana es troba en la meua adolescència. A setze anys, jo era un revolucionari de batxillerat en col·legi de capellans. Amb tot en contra, lluitava per defensar els patrons insurgents típics de l'època, que incloïen en lloc destacat un altar amb ciris per a la figura d'Ernesto che Guevara. Vaig llegir-me les obres completes del che per a descobrir-hi un tipus amb connats literaris molt interessants, i una ideologia fascinadora que apel·lava a la revolució permanent i universal. El somni per a un monyicot amb acne i ulleres gruixudes que ja ha descobert que el món està, substancialment, mal fet. Però vaig anar més enllà. Durant un estiu, em vaig tancar a la meua habitació escrivint un dens tractat sobre les semblances entre la figura de Guevara, en relació a Castro, i la de José Antonio Primo de Rivera, en relació a Franco. Hi creia haver descobert una mística paral·lela del líder jove, sacrificat per l'ambició d'un capitost totalitari que s'havia aprofitat d'una aureola i una bagatge intel·lectual que no li corresponia. De tota allò em va quedar, amb el pas del temps, una malfiança cap a les praxis totalitàries, siguen esgrimides en nom de la dreta o de l'esquerra. Per això comprenc bé Edwards.
Supose que és tràgic haver de condemnar Castro i la seua "dictadura militar socialitzant" quan al teu propi país un sinistre personatge anomenat Pinochet està mostrant ja la poteta per sota la porta. Edwards, però, no sap encara res de Pinochet. Només coneix l'experiència de Cuba, un sistema en què la vigilància policial és sorda i constant i on els seus amics escriptors són marginats i discriminats si no demostren la lleialtat requerida envers el règim. Un sistema, per cert, que sembla definit extemporàniament en una vella frase de Pío Baroja que Edwards cita tot fent-li l'ullet al lector: "En España lo que se paga no es el trabajo, sino la sumisión".
És una època, els anys 70, en què molts intel·lectuals europeus ja començaven a posar objeccions al castrisme, sobretot després que Fidel aplaudira la invasió de Txecoslovàquia. Vist ara mateix, en el moment exacte en què el fracàs de l'economia centralitzada i estatalitzada està forçant Raúl Castro a introduir elements afavoridors de la iniciativa privada, sembla que mig segle de revolució no ha proporcionat res més que una immensa i resignada indiferència en la població cubana. Alguns defensors del sistema, que encara pastoregen el seu entusiasme de fora estant, farien bé a viure una temporada amb les condicions de la gent del país. És un consell.
Potser és cert, com en l'acudit de l'Europa de l'Est, que el camí més llarg cap al capitalisme és el socialisme. Però és trist contemplar tantes il·lusions decebudes, tanta energia inútil, tants somnis incomplerts. Les revolucions que esdevenen institucionals deixen de ser revolucions i passen a ser... institucions. I si no hi ha democràcia pel mig, la institució es podreix. Aquesta és la lliçó, per a qui vulga reconéixer-se en les lliçons.

Joan Garí

Una ullada enrere en la darrera estació

Títol: El refugi de la memòria
Autor: Tony Judt
Editorial La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Miquel Izquierdo
202 pàgines

62 anys és una edat raonable per a bastir un llibre general de memòries? És una edat tan bona com qualsevol altra. És obvi que, quan un escriptor arriba al final de la seua vida, hauria de considerar-se normal que faça un balanç general. Però la memòria no és necessàriament un component més de la vellesa. El memorialisme, vet-ho ací, és una actitud literària. En realitat, sóc dels qui sospiten que "memòria" és el nom de fadrina de la senyora "literatura". Però no divaguem. El cas de Tony Judt, en tot cas, és una mica especial. Judt no era un escriptor literari, sinó un historiador (i dels més brillants, per cert). Quan emprén els escrits que ara es recopil·len amb el títol de El refugi de la memòria, ja es troba postrat en un llit, atacat per aquesta malaltia immisericorde que és l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA). La memòria, llavors, es converteix en l'únic aliat d'un cos que no respon. La memòria es constitueix, així, en l'únic testament viable d'algú l'ofici del qual ha estat ocupar-se del passat.
El refugi de la memòria, doncs, és exactament el balanç d'una vida i d'un compendi de coneixements situat en el punt en què el final d'aquesta vida és un fet previsible i ineluctable. Una alternativa raonable a la desesperació, si la desesperació té alternatives raonables. Algú com Judt, però, que ha indagat amb tanta passió i tant d'encert en les claus de l'existència contemporània, està especialment qualificat per a tornar a reescriure tot això sota els ulls de la seua pròpia i intransferible experiència. L'autor de la monumental Postguerra, així, ja pot ocupar-se d'una mena diferent de postguerra: la viscuda per ell mateix i la seua família al Londres dels anys 40 i 50. La seua mare hi havia nascut, però el pare era un immigrant belga que va arribar a Anglaterra l'any 1935. Eren jueus. Jueus, tanmateix, que havien "desatés" el jíddish, havien refusat "els rituals i les restriccions comunitàries" i maldaven per integrar-se en la societat britànica. Hi havia l'Holocaust, és obvi. Però Judt, que passaria la seua etapa sionista i la seua experiència al quibuts, acabarà atresorant un dens escepticisme al voltant de tot plegat. La literalitat d'això és demoledora: "¿De veritat que no som jueus -es pregunta- per cap altra raó millor que perquè Hitler va tractar d'exterminar els nostres avis?". El record de la Shoah, esgrimit per a defensar la política de l'estat d'Israel, li sembla "un abús forasenyat de la memòria". El judaisme que a ell li agrada, per contra, és el del "qüestionament col·lectiu" i la tendència cap a "veritats que fan nosa". Tot un programa.
És obvi que, amb aquesta targeta de presentació, podem imaginar que Judt no és de la mena de tipus que es deixen entabanar per mistificacions ideològiques. Algú que estudia al King's College i a l'École Normale Supérieure, i que després aprén la llengua txeca per a comprendre millor la dinàmica de l'Europa de l'Est -de què acabarà convertint-se en especialista- no pot ser un indocumentat que emet judicis lleugerament. S'hi pot estar d'acord o no, però cal admirar la cimentació de les seues opinions.
Al final, però, el que emociona més del seu llibre no és la crida a la racionalitat enmig de tota classe de fanatismes, ni la serenitat amb què emprén la darrera singladura. Els tocs d'emoció intensa estan en la rememoració dels paisatges de la infància (especialment a Suïssa, el seu paradís perdut) o de les experiències biogràfiques fonamentals: "Potser la conseqüència més descoratjadora de la meva malaltia -ens confessa- és la consciència que mai no tornaré a pujar a un tren".
El tren de la vida, en efecte, s'acostava a la darrera estació. I el testament es clou amb una crida contra el fanatisme (fins i tot el més nou de tots i el més perillós ara: la creència absoluta en "el mercat") i en favor d'una raonabilitat socialdemòcrata com la que defensava en El món no se'n surt. Quan una vida s'acaba tot un món hi fineix. Amb aquesta, però, hem perdut una intel·ligència extraordinària. Queda la memòria, però. El darrer, el més inexpugnable refugi. L'única eternitat raonable.

Joan Garí

El llibre que m'ha fet a mi

Títol: Història d'Amèrica
Autor: Joan Garí
Editorial A contravent
Barcelona, 2011
184 pàgines

"No és gens fàcil trobar un llibre que ens haja alliçonat tant com el llibre que nosaltres fem". Sí, el vell Nietzsche, col·locat de frontispici en un meu vell dietari -Les hores fecundes-, feia la seua funció. I ara haurà de tornar a fer-la, perquè res més pertinent, en un espai que parla de llibres, que acudir a parlar-hi del meu propi títol. Caldrà tirar mà, també, del venerable Michel de Montaigne? Doncs endavant: "Tant he fet jo el meu llibre com el meu llibre m'ha fet a mi". Així és, amics: els volums que escrivim i que lliurem a la impremta com es lliura un vaixellet de paper al corrent impetuós d'una aigua imparable, no són simples aplecs de papers. Un llibre com aquest de què vinc a parlar-vos avui és un salconduit, i també un descodificador candent de la vida viscuda. El llibre es diu Història d'Amèrica, i parla de tot el que hi vaig aprendre ja fa més de vint anys.
L'any 1990, en efecte, jo era un jovenàs acabat de llicenciar que per fi veia acomplert el vell somni de viatjar al país de les pel·lícules d'Elia Kazan i de les cançons de Bob Dylan. Els Estats Units: Amèrica! En el propi llibre i també en el vídeo que teniu ací al costat explique quan i com vaig covar el meu somni americà. Quan vaig arribar-hi, jo anava podrit de cultura de masses, però llavors vaig descobrir Thoreau, Nathaniel Hawthorne, Melville i Walt Whitman. Amèrica em va acollir i em va ensenyar. El viatge et proporciona algunes lliçons insubstituïbles que les arrels soles no poden atorgar.
¿A quina mena de gent li pot interessar aquest llibre? A la gent transformable (no a la immutable). A la gent que encara creu que la literatura és una passió que pot moure el món i que sense dubte ens mou a nosaltres mateixos. A la gent que sent curiositat per les experiències alienes. A la gent que busca en un llibre la mena de veritats que sovint només vehiculen les mentides (és a dir, les ficcions). A la gent, en fi, que venera en els llibres el procés de traducció de la realitat. La realitat és una droga massa pura: els llibres ens permeten dosificar-la, transformar-la, administrar-la convenientment.
No espereu que conte ací allò que ja conte al meu llibre: no tindreu més remei que llegir-lo. Sí que vos diré, però, que crec haver trobat, en aquestes pàgines, un precipitat molt exacte del tipus de literatura que m'agrada i que, d'ara endavant, voldria cultivar. L'equilibri entre l'assaig, la novel·la, la reflexió memorialística i el dietari. El busseig en les fondàries de la meua autobiografia i el report amatent de les vides dels altres. La visió del meu país en relació als altres, de la meua cultura i la meua llengua en l'espill de l'univers.
Amb aquests vímets, ja podeu comprendre que no és Història d'Amèrica un llibre convencional. Vos confessaré, en aquest sentit, que abans de publicar-lo en aquesta magnífica editorial que és A contravent (regida per un tipus tan singular i moralment elegant com és Quim Torra), vaig presentar el text a diversos premis literaris. Sense cap èxit, no cal dir-ho. Però no estic descontent de l'experiència. Confiava tant en el meu llibre que vaig pensar -il·lusòriament- que els jurats també hi caurien rendits. En realitat, però, el pobre llibre va topetar amb la terrible amenaça del gènere. El vaig enviar a un premi de novel·la... i el jurat corresponent va jutjar que, al marge de la qualitat del text (¡en la qual creien!), allò no era una novel·la, sinó un assaig. El vaig presentar, doncs, a un premi d'assaig, i el jurat corresponent va jutjar que, al marge de la qualitat del text (!en la qual creien!), allò no era un assaig, sinó una novel·la. Així són les coses, amic, i així vos les he contades. La conclusió íntima que en vaig extraure és que el meu projecte literari haurà de prescindir, en endavant, dels "premis". I és una llàstima, perquè donen uns calerons que, conforme estan les coses, no venen gens malament. Però no pense perdre ni un segon alfabetitzant jurats en les qüestions més elementals de la literatura del segle XXI.
En fi, amb tot això crec que és suficient. Els qui esteu per Barcelona el proper divendres, 1 de juliol, podeu acudir a la llibreria La Central del carrer Mallorca. Allí, a les 19 hores -amb puntualitat britànica-, presentaré la criatura. No sóc un fanàtic d'aquestes cerimònies anomenades "presentacions". Però alguna se n'ha de fer i això és tot. La resta -mai millor dit- no pot ser sinó Literatura.

Joan Garí

La Mila i la Colometa a cal psicoanalista

Títol: La caçadora de cossos
Autora: Najat El Hachmi
Editorial Columna
Barcelona, 2011
239 pàgines

Al final de Gelosia, Catherine Millet es preguntava “¿Hi ha plaer, per a l’ésser humà, fora de l’obscenitat?”. No era una qüestió retòrica. L’escriptora francesa havia escandalitzat i delectat a parts iguals el seu públic a principis de segle amb el llibre revelació La vida sexual de Catherine M. Abundant-hi, en el segon volum de les seues confessions donava solta a tots els seus fantasmes sexuals, disseccionats tres dies per setmana al divan del psicoanalista. Probablement només una dona podia arribar a un relat literari tan detallat i subtil a l’entorn del desig i de la seua torbadora vivència.
Najat El Hachmi ha provat de solcar aquesta mateixa mar en la seua segona novel·la. L’escriptora d’origen marroquí impactà molt favorablement els lectors amb el seu debut literari, L’últim patriarca. En aquell relat biogràfic manifestava la voluntat explícita d’incardinar-se en una tradició que començava en Víctor Català/Caterina Albert i es continuava en Mercè Rodoreda. La Mila i la Colometa podien ben bé formar part d’una nissaga on la narradora de L’últim patriarca, per univers personal i per elecció estilística, no desentonava gaire. Ara, però, amb La caçadora de cossos, l’ambició primigènia d’El Hachmi ha fet una girada brusca, i ha adoptat un regust francès, a partir de la consideració que la llibertat física extrema, a més d’una tradició moderna, també és una forma d’autoconsciència.
La caçadora de cossos és com un evangeli sexual. El llibre té dues parts clares. En la primera, la protagonista ens va narrant encontres successius amb diferents homes. Tipus trobats a dalt d’un tren, o a la fàbrica, o en una festa, o en una consulta mèdica. Tipus de diferents races i procedències, incloent-hi un cec i un transsexual. El que tenen en comú, potser, és un aire general procaç i maldestre. La protagonista s’hi lliura, però no es considera satisfeta mai. La gramàtica del desig va puntejant la narració: l’aixella (“les olors de suat de les aixelles són diferents a cada país”, sosté), la pudor dels peus (“una invasió horrorosa dels sentits”), les mossegades (que menen al “plaer més intens”). El desig es va configurant com un exprés de mitjanit: va d’un origen a un destí amb estacions escollides, però no t’abandona la sensació apegalosament desconcertant d’immobilitat.
En la segona part, la narradora es revesteix de dona de fer feines que recala a casa d’un escriptor. L’escriptor esdevé un desdoblament especular de la narradora, i hi naix la teràpia. L’interès que aconseguia la primera part, en tot cas, decau sensiblement en aquesta meitat del llibre, que voreja la reiteració.
Al final, descobrim que la Mila i la Colometa s’han fet grans, tenen sexe, i la seua experiència necessita ser verbalitzada. Víctor Català i Mercè Rodoreda seuen juntes, així, al divan de Catherine Millet. L’anàlisi consegüent serà més o menys interessant, però fa la sensació que Najat El Hachmi aborda tot plegat com un autoimposat exercici d’estil. No una novel·la, ni una confessió autobiogràfica, ni un assaig ficcional, sinó un quadern de vivències literàries on practicar, potser, per a noves aventures narratives.
Res a dir-hi. A mi em va agradar més –molt més- L’últim patriarca, però comprenc els dilemes d’un escriptor sotmès a la pressió de la segona obra després de l’èxit fulgurant de la primera. El marge de confiança es dóna per descomptat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1409