17/7/10

L'emperadriu de l'obscenitat


Títol: Gelosia
Autora: Catherine Millet
Empúries, 2010
Traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué
180 pàgines



Catherine Millet va saltar a la fama a principis de segle amb el volum La vida sexual de Catherine M. Aquella peça autobiogràfica, impúdica i desinhibida, s’afegia a una tradició llibertina molt francesa (Sade, Louÿs, Le Pettit, De Nerciat), però no feia pensar que estiguérem davant d’algú amb una vocació literària irrevocable. Era l’època en què Michel Houellebecq havia convertit el cinisme i l’acne estilístic en una marca de la nova literatura francesa. Les revelacions de la Millet rimaven estranyament amb aquest desvergonyiment adolescent.
Gelosia, ara, no suposa ben bé una segona part de La vida sexual. N’és un complement, sense dubte, però és sobretot un nou tour de force estilístic, una immersió en fondàries literàries de molt major calat. El que emergeix en aquest llibre és una escriptora amb un món propi i un instrument perfeccionat per a expressar-lo. Com el personatge d’una novel·la divuitesca, C.M. llegeix d’amagat el diari íntim de la seua parella habitual i això desferma els cavalls desbocats del seus cels. I aquests cels són precisament el motor de tot plegat.
L’experta ingènua que s’havia definit en La vida sexual com una mestra consumada a l’hora d’”arrodonir un francès”, ara es nodreix de les seues elaborades pràctiques masturbatòries. C.M. és, en efecte, una masturbatriu constant i multifantasiosa i el seu llibre, de retruc, també és un poc onanista, el resultat de les elucubracions mentals d’una consumada exploradora del seu propi cos. L’estil consegüent no podia deixar d’amotlar-se en períodes llargs i suaus, amb meandres constants i amb detallismes arramassats fins el deliri. L’empremta proustiana s’hi deixa sentir com un antecedent inevitable.
Jacques, una de les seues parelles estables, porta Catherine a Illiers-Combray. El poble de Proust li sembla “una gran cruïlla de significacions i d’emocions” però l’experiència s’enterboleix quan, a l’hora que troba en la Recherche estímuls per al seu projecte literari, descobreix que Jacques ha visitat també aquest lloc mític amb una altra dona...
Literatura i realitat es donen la mà, doncs, i ho seguiran fent quan Catherine acabe visitant un psicoanalista tres vegades (!) per setmana. No m’imagine que pot anar a raure-hi una “sufraguista del llibertinatge” d’aquest calibre, però també és cert que, sense els francesos, hauríem deixat de creure ja en Freud i Lacan, en el cinema avorrit i en la prosa de llargs períodes sintàctics.
Al final, C.M. descobrirà –¡i hi necessitarà vint anys!- que la psicoanàlisi no acaba, sinó que hom se n’escapa. Alliberada d’aquest esclavatge, trobarà en la literatura un instrument per a esventar no els seus traumes sinó una noció molt comuna als gran amants de tots els temps: la radical separació entre amor i plaer sexual. I, en un altre pas de rosca, la consideració definitiva, que ve a resumir a la perfecció el seu projecte literari i vital: “¿Hi ha plaer, per a l’ésser humà, fora de l’obscenitat?”.
De vegades cal deixar l’escena per a les castes dives, i concentrar-se a imperar en la rebotiga. A això deu referir-se sense dubte Catherine Millet quan confessa que no es considera “bella” sinó una cosa molt millor: se sap (i disposeu-vos a entendre l’adjectiu obscenament) “versàtil”. Doncs com a escriptora mereix un judici molt semblant.

Joan Garí

El Temps, núm, 1.361

Cap comentari:

Publica un comentari