La venjança de la llengua viva

Títol: Això del Català
Autor: Albert Pla
Edicions 62 labutxaca
Barcelona, 2011
262 pàgines

Albert Pla fou, durant un quart de segle, el gran guru lingüístic del diari Avui. En l’actualitat (des del 2010) és el màxim responsable dels mateixos assumptes al diari Ara, un mitjà nascut en plena crisi econòmica que ha protagonitzat la història d’èxit més estimulant, en relació a l’impacte mediàtic de la llengua catalana, dels últims temps. Amb aquest currículum, és obvi que les seues opinions sobre la matèria que l’ocupa no poden deixar ningú indiferent. Pla sap del que parla i les conviccions que hi modula estan pensades i repensades, lluny de qualsevol efectisme improvisador o tacticisme del curt termini.
Això del català és el resultat de tots aquests anys de reflexionar en veu alta sobre la llengua i de buscar-hi solucions pràctiques a problemes concrets. El llibre du com a subtítol un interrogant que és tota una declaració d’intencions: “Podem fer-ho més fàcil?”. Pla parteix de la constatació que la nostra llengua té dificultats per a imposar un estàndard viable. Com altres autors, aquest creu que Pompeu Fabra hi va fer una feina molt destacada, però que la praxi institucional subsegüent (amb la secció filològica de l’IEC com a vòrtex del problema) ha entrebancat una consolidació efectiva de l’estàndard a partir de “l’ús genuí més estès”.
Albert Pla identifica el conflicte en la voluntat institucional de patrocinar un estàndard “composicional” (únic per a totes les varietats dialectals). Segons ell, això és “d’una ingenuïtat comparable a l’ideal esperantista tan en voga a principis del XX”. Sense poder polític per a imposar una normativa unitària no es pot inculcar un únic estàndard per a tots els parlants del català. Per això Pla advoca per un model d’estàndards autònoms i, més enllà (usant el terme de Carod Rovira), una normativa “postnacionalista”. La qual cosa legitimaria, per exemple, la tasca regionalitzadora de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El que vindria a dir aquest autor, doncs, és que el famós consell de Pompeu Fabra als valencians i als balears a la revista Nostra Parla (1918) s’hauria d’aplicar, també, als propis catalans. Que cada territori, doncs, dispose un estàndard el més acostat possible a la parla real de la gent real. I després, com diria Pompeu Fabra, “sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d'una sola llengua literària”.
Aquesta música –és la meua opinió- no sona malament. Caldria comprovar, en tot cas, què va dient la lletra de la cançó. Pla fa algunes propostes concretes, com acceptar el lo neutre, substituir li ho i li’n per l’hi i n’hi, simplificar l’ús de la dièresi, prescindir de la distinció entre per i per a davant infinitiu o eliminar l’excepció de no apostrofar l’article femení la davant i o u àtona. Algunes d’aquestes propostes (l’hi i n’hi, per/per a) estan pensades per a Catalunya; les altres, per al conjunt de l’idioma.
En realitat, orientar-se cap a la llengua viva sempre és un encert (ja ho era en temps de la Verinosa llengua). El problema, però, és un altre. Al País Valencià, per exemple, moltes empreses ofereixen versions d’impresos i de webs en “català” (estàndard IEC) i en “valencià” (estàndard AVL). Així ho vaig denunciar en un article al diari Levante, sense pràcticament cap eco. No és la normativa el problema, sinó l’univers simbòlic. I contra això, ¿què més podem fer?

Joan Garí

El Temps, núm. 1413