Terenci com a excusa

Títol: L’última carícia, Terenci
Autor: Manel Guitart
Edicions Proa
Barcelona, 2010
251 pàgines

Aquest és un llibre estrany. És un llibre que es ven com una mena d’aproximació a la figura de Terenci Moix –d’aquí el títol i l’explícita fotografia de portada- però que, immediatament després d’ensenyar la llebre, ens serveix, fet i fet, un autèntic gat. Entenguem-nos: no dic que el llibre no siga interessant. Ho és i, a sobre, està molt ben escrit. El que no s’entén molt bé és quina necessitat tenia l’autor, si volia confegir un volum memorialístic, d’oferir-nos com a esquer la figura de Moix, i més quan aquesta presència desapareix quasi completament de l’obra passades les primeres vuitanta pàgines. És com si Manel Guitart haguera volgut fer un llibre a propòsit del seu encontre a Londres amb l’autor d’El dia que va morir Marilyn però, en adonar-se que amb aquest material no tenia suficient, va decidir continuar escrivint sobre altres coses, per poder omplir un volum de mides normals.
S’aduirà, segurament amb raó, que les altres històries que es conten en L’última carícia, Terenci guarden alguna mena de connexió amb la relació de Guitart amb Moix –bastida tot al llarg d’una única jornada; única, però intensa i reveladora. Quan abandona Terenci, el llibre ens parla de la figura de la Teresa Planesas, de Camprodon (el poble de l’autor), una de les mares “edípiques” a què fa referència en parlar de la mare del Terenci i de la seua pròpia. La Teresineta va conduir l’autor cap a “persones interessants, persones amb molts replecs íntims i agafades a l’existència per llaços veritables i falsos”. Una altra de les fèmines que puntegen la narració és la Montse, companya d’institut i afectada per una greu malaltia. I després apareixerà, aquest sense funcions maternes (almenys aparentment), el Pau, un poeta de bona família amb qui el narrador va mantindre una relació de ben jovenet.
Tot plegat es tracta d’unes memòries empreses després de travessar “il mezzo del camin”, un balanç provisional on la figura de Terenci és només una excusa, un salconduit literari. Al final, el llibre acaba descrivint les sessions de teràpia psicoanalítica del narrador, on coincideix amb una colla de “deprimits, els qui havien naufragat, els qui ens miràvem amb temor i aprensió tots aquests indrets de supervivència on sentíem clarament que no encaixàvem”.
Tot correcte i d’interés evident però, ¿per a què es necessitava la figura de Terenci Moix? És el que no hi acabe de veure clar. Al final, aquestes pàgines queden com un intens exorcisme homosexual –i això les dota també d’un valor afegit, sense dubte-, un exercici terapèutic on la literatura és una excusa per bussejar en profunditats d’altres densitats. “Una quimioteràpia moral a través dels mots”, diu l’autor. Doncs això mateix, però la força de la seua escriptura fa esperar volums més rodons, amb excuses o sense. Serà una alta vegada.

Joan Garí

La fatalitat de l'epigrafia

Títol: Un nu
Autor: Josep Palàcios
Universitat de València
València, 2010
165 pàgines

Recorde, fa alguns anys –aviat en farà deu- una visita a casa de Josep Palàcios, a Sueca. M’acompanyava Manuel Baixauli, pintor i escriptor. Dic “m’acompanyava” i volia dir, realment, que em feia de guia, perquè penetrar als dominis de Palàcios s’assemblava molt a entrar en una mena de castell en què, com a la tanca del palau de Charles Foster Kane, hi ha un cartell explícit que avisa que el dret d’admissió és reservadíssim.
Josep Palàcios ja era, en aquell temps, allò que probablement sempre havia volgut ser: un escriptor secret. No feia vida social, i feia anys que no es preocupava per donar difusió comercial a la majoria dels llibres que escrivia. Es limitava a seure en una primorosa butaca en la penombra i rebia els visitants amb la cara molt pàl·lida, com si haguera suspés només momentàniament una vida submergida entre pàgines de llibres molt antics, molt grossos i molt polsosos. Allí mateix em va fer lliurament d’un dels seus magnífics i clandestins volums d’aforismes (El laberint i les nostres ombres en el mur), allà on desenvolupava millor la seua escriptura concentrada, paradoxal, multiforme (“..i confiar bonament que alguns d’aquests aforismes ja m’estalviaran haver d’escriure algun Crim i càstig i algun Parmènides”).
L’escena, la tinc vivíssima. Palàcios semblava el negatiu absolut del seu mestre, amic i benefactor Joan Fuster, que a pocs metres d’allí havia convertit el mític casalici del carrer de Sant Josep en un centre de reunió multitudinària. En acomiadar-nos vaig pensar que se li estava posant pinta de Miquel Bauçà. Com el de Felanitx, també el de Sueca era un anacoreta afable i havia convertit la literatura en un jeroglífic per a lectors molt selectes.
Anys després Manuel Baixauli –el meu guia en aquella jornada particular- convertiria Palàcios en un personatge (“Escriptor”) de la seua novel·la L’home manuscrit: no en podia fer major elogi.
Ara la Universitat de València publica un llibre del nostre ermità i ho fa a la manera de Salinger: sense nota de contraportada, sense fotografia de l’autor, ni clau biogràfica, ni resum, ni res. Un text a pèl. Un nu, n’és el títol, i el joc especular que estableixen les paraules ja dóna la mida de les intencions de l’autor. Com ell mateix afirma: “Cal saber convergir la paraula i l’espill, i si pot ser allò/ que intentes dir, que segurament és no res”. Siga no res o siga alguna cosa, Un nu s’ha de llegir com es lligen les tirallongues del vell i malaguanyat Bauçà, però més atents, si cap, a la intensitat aforística, i al desplegament d’una personal metafísica irònica.
Per què donar a publicar aquest llibre a la Universitat de València? Podria haver estat un altre text secret manufacturat “A la Ribera del Xúquer”. Per algun motiu, però, l’autor ha decidit proporcionar-li una vida comercial (si “comercial”, en aquest cas, no és un adjectiu ostensiblement pretensiós). Com deixà dit en El laberint…, “JO, JOsep [sic], l’únic pecat capital que practique, i per pura fatalitat, és l’epigrafia”. Doncs ací queden aquests traços sobre el mur, aquestes frases lapidàries que semblen versos perquè no arriben a final de línia i on l’autor ha llançat el seu crit de guerra: “”Vull portar la retòrica fins l’infinit/ perquè amb el gest arribi a esclafar la raó/ amb imatges que us llancin de genolls en la terra aspra”. Queda dit.

El Temps, núm. 1.370

Joan Garí

La clau econòmica

Títol: La Commonwealth catalanovalenciana
Autor: Josep Vicent Boira
Editorial L'Arquer
Barcelona, 2010
253 pàgines

Sota un títol com a mínim curiós, aquest llibre vol demostrar la següent tesi: que durant el segle XX el País Valencià i Catalunya han protagonitzat tot un seguit de relacions econòmiques en el context del pol de desenvolupament constituït pels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Josep Vicent Boira, el seu autor, s'ha destacat precisament en els darrers anys per la defensa de l'anomenat "eix mediterrani", una macroregió europea que aniria des de Múrcia -com a mínim- fins al sud de França -també com a mínim- i que té la virtut d'abraçar allò que, en terminologia més política i cultural, s'ha anomenat els Països Catalans. Boira, però, s'està molt d'abundar en aquesta denominació. Prefereix parlar de commonwealth entre València i Catalunya (és a dir, de relació entre iguals).
Les seues tesis són indubtablement suggestives. Segons ell, l'eclosió de les intenses relacions econòmiques valencianocatalanes és l'Exposició Regional del 1909. De llavors ençà aquestes relacions no fan sinó incrementar-se. De fet, la clàssica oposició entre el lliurecanvisme agrari vlencià i el proteccionisme industrial català no se sustenta; Boira conclou, en aquest sentit, que el País Valencià també és un país industrial ("malgrat les interpretacions agraristes ja superades" diu, en una referència indirecta a Joan Fuster), més enllà del mite taronjaire (basat, naturalment, en una realitat certa). El que sí que és incompatible amb el model agrícola valencianocatalà és el proteccionisme dels ceralistes castellans. D'això se'n diu, amb permís, contar la pel·lícula de tota una altra manera.
Parlava de l'Exposició del 1909. És curiós que, a l'endemà d'aquesta (com qui diu), Ignasi Villalonga demane (1918) un tren d'amplada internacional que connecte València amb Europa. El seguiren en la vindicació, ja als anys 30, Lluís Lucia (de la Dreta Regional Valenciana) i el Centre d'Estudis Econòmics Valencians, del qual era secretari una figura clau: Romà Perpinyà. Villalonga i Perpinyà són els màxims exponents a la seua època d'aquell sector de la societat valenciana (no precisament els blasquistes) convençut de la necessitat de fer més estrets els lligams amb Catalunya. Caldrà esperar als anys 60, però, amb l'adveniment de Joan Fuster, per a què aquest corrent sempre existent en la societat valenciana cristal·litzara en un ampli moviment social. "Més cultural que no tècnic", afegeix Boira en referència a aquest ressorgiment, sense ocultar la seua ambició de refundar el "catalanisme" valencià (¿i el "valencianisme" català?) sobre una base exclusivament econòmica.
Tot açò em mou a dues reflexions: en primer lloc, m'encantaria que les teories de Boira estigueren ben orientades i arrelaren de manera ferma, però veig que parteix de la ingenuïtat de considerar que ja no queda anticatalanisme a València (p. 189). L'anticatalanisme de la dreta valenciana -que és com dir de la classe dirigent d'aquest país- és profund i inequívoc, i encara ha de donar molt de joc, per la senzilla raó que és la manifestació d'un espanyolisme primari, perfectament adequat per a empestar-hi el cos electoral d'una societat desarticulada i amb notòria tendència cap a l'antiintel·lectualisme. Que aquest anticatalanisme actua en contra dels propis interessos de l'esmentada classe sembla evident: com explica el propi Boira, "el flux comercial entre Catalunya i València ultrapassa entre sis i tres vegades el que s'estableix entre Madrid i València". No obstant això, els autors, per exemple, del Pla Estratègic de la ciutat de València consideren prioritari l'AVE Madrid-València (!). Tant de bo la defensa de l'eix mediterrani (inclòs en la reforma de l'Estatut valencià del 2006) poguera ajudar a canviar la perspectiva d'aquesta classe ridículament subalterna, sempiternament genuflexa en direcció a l'única Meca que coneixen: Madrid.
La segona relfexió té a veure amb la qüestió de la llengua. Bé està que Boira considere que les propostes de Fuster tenen un excés de culturalisme. Eren eficaces, però, a l'hora de reivindicar la llengua comuna d'aquesta Commonwealth i els altres territoris on, si dius Bon dia, et contesten Bon dia (per usar la coneguda frase planiana). El nou mot d'ordre economicista, però, assegurarà la supervivència del català/valencià? Faríem un pa com unes hòsties si, després d'aconseguir que els empresaris valencians (i, a remolc seu, els seus polítics) vagen del bracet dels seus homòlegs catalans, aquests seguiren usant el seu català, mentre els primers usen sense complexos la llengua de Castella.
Llevat d'aquests objeccions, confessaré que el llibre de Josep V. Boira m'ha resultat estimulant i, en alguns aspectes, fins i tot apassionant. M'ha arribat al cor, a més, la doble referència a l'europeisme de l'Agrupació Borrianenca de Cultura encara dins el franquisme (com a exemple d'una actitud sempre present en els sectors més lúcids de la societat valenciana) i l'al·lusió als "dos camins" de València segons l'escriptor també borrianenc Artur Perucho. Els camins són, respectivament, el del Cid o el de Jaume I. O ens n'anem Castella endins i fem ruta cap a Europa, venia a dir Perucho l'any 1930 a la revista Acció Valencianista. Un altre precedent, ves per on, de "l'eix mediterrani"!

Autoretrat del solitari amb dones

Títol: Temps d’estiu
Autor: J.M. Coetzee
Edicions 62
Barcelona, 2010
Traducció de Dolors Udina
244 pàgines

Summertime. Part 3 of scenes from provincial life és la tercera part de les memòries de l’escriptor sudafricà J.M. Coetzee. Unes memòries, tot s’ha de dir, empeltades de ficció, però on ressona, com una pedra llançada dins un pou, alguna cosa punyentment verdadera de la consciència d’aquest autor exigent i ferotgement autocrític. Per a la tercera part de la trilogia Coetzee ha decidit canviar de registre: el llibre pren la forma d’una sèrie d’entrevistes que un suposat biògraf de l’escriptor realitza a les principals dones que van compartir la seua vida als anys 70. Se suposa que l’escriptor ja és mort (va morir a Austràlia, lluny de la Sudàfrica que va aprendre a estimar i a odiar a parts iguals), i les dones l’avaluen amb un realisme precís, no exempt de crueltat, si cal. Són tres personatges: Julia, una dona casada que s’hi embolica amb poc d’entusiasme; la seua cosina Margot, amb qui recorre el Karoo; Adriana, una brasilera que en realitat l’odia, perquè sospita que a qui pretén és a la seua filla; i finalment Sophie, una col·lega universitària, professora de literatura francesa.
Aquest és el paisatge emocional del llibre. El que diuen aquestes dones d’ell se suposa que és sincer, i per això resulta xocant. No queda en molt bon lloc. El retraten com un home solitari, empedreït, incapaç de grans efusions sentimentals. Algú que, parafrasejant un conegut acudit, prefereix la masturbació a fer l’amor, tot i que amb aquesta darrera pràctica es coneix força gent.
Per a completar l’escena, no pot faltar el pare vidu. L’escriptor viu amb ell en una casa atrotinada als afores de Ciutat del Cap. Potser Coetzee no se sent un autèntic sudafricà, però el seu sentiment de pertinença a Ciutat del Cap està fora de tot dubte. Una cosa és ser sudafricà (¿què és, per cert, ser “sudafricà”?) i una altra de molt diferent és ser de Ciutat del Cap. El problema amb els sudafricans balncs que no són estrictament racistes ni feixistes és que tenen aquest sentiment d’estar en aquell lloc –la punta rica d’Àfrica- de manera postissa. Són, exactament, una excrescència colonial. Coetzee, però, no és un defensor abrandat de la causa dels aborígens. Els admira. Els reconeix com els únics “sudafricans” verdaders, però la seua guerra és una altra. Hi té els sentiments ambivalents que ja va explicar en Infantesa. Escenes de la vida a províncies (2006), i que vaig explicar així al seu moment:
“Potser Coetzee no podia identificar-se amb el seu país –i disculpeu si faig un poc de psicoanàlisi de pà amb tomaca- perquè en el fons odiava son pare. Ell li havia proporcionat un cognom afrikaner; el fill, d’altra banda, parla afrikaans sense accent, però es considera anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). Observa amb desconfiança la terrible societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna (“Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare”) i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats (“Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat”).”
De totes les dones que inclou en l’enquesta, només amb una no va tindre res a fer. És Adriana, la brasilera. Però ell, en canvi, quan imagina un futur possible per al seu país, no pot imaginar res de millor que un futur mestís: africans i europeus, negres i blancs inextricablement mesclats. Un futur, exactament, brasiler. I després hi ha aquest comentari de passada sobre un tema recurrent dels seus llibres: la dona que no s’enamora de l’home. Amb tot això, feu-ne si voleu alguna plausible composició psicològica. No estic segur que això siga el que Coetzee pretenia, en realitat, però, ¿se sap mai fefaentment què és el que pretén un escriptor amb el seu llibre?

Joan Garí

A l'ombra dels grans mestres

Títol: Combray, de lluny
Autor: Josep Maria Pinto
Editorial A contravent
Barcelona, 2010
177 pàgines

Josep Maria Pinto, a qui ja coneixem per haver començat en l'editorial El cercle de Viena la nova traducció de la Recherche proustiana, ens regala ara un quadern de notes pouat d'una bitàcola densa en savieses. És fàcil definir Combray, de lluny: es tracta, molt naturalment, d'un conjunt de glosses escrites en els marges dels gran escriptors, aquells que més han colpit l'autor, més han definit la seua fam literària i més han determinat la seua condició de lector/traductor/escriptor. És el cas, en primeríssim lloc, de Marcel Proust, però també de Borges, Nabokov, Mann o Salinger. Com un monjo medieval, Pinto anota minuciosament les impressions que li van produint les pàgines d'aquests grans monstres de la Literatura, amb el convenciment que freqüentar els textos sagrats fortifica l'ànim i propicia aprenentatges sense límit. La primera part del seu llibre, de fet, està dedicada a comentar aspectes d'aquests i d'altres creadors. De Salinger diu, per exemple, que no creu que estiga "sobrevalorat" (un judici despectiu que en alguns moments semblava haver-se posat de moda), i que en tot cas és clarament superior a Jack Kerouac o Raymond Carver. La Lolita de Nabokov se li apareix com un text amb un incommensurable poder de suggestió, una rosa immarcida molt més efectiva, des del punt de vista eròtic, que la més excelsa pornografia. De Proust parla i no acaba i, tot i que no vol ser titllat de mitòman, ens confessa -¿autoirònicament?- que ha pelegrinat ritualment a la seua tomba del Père Lachaise, perquè anar a veure les cases natals i les làpides dels escriptors (la porta d'entrada i la porta d'eixida, com en La lletra escarlata de Hawthorne) és un costum que tenim tots els qui vivim infectats pel virus agressiu de la Literatura.
De Jorge Luis Borges s'estima més l'estil que la mitologia (ja vorem què li semblarà, doncs, el meu Un cristall habitat, que li he fet a mans corresponent a la seua amabilitat en lliurar-me aquest mateix volum que comente). De Josep Pla, un ideal de vida, comme il faut: "Amb tres mil volums ben escollits, un bon foc de llenya d'olivera, una cuina senzilla i discreta i una senyora jove i amable, aquest podria ser un lloc per a passar-hi la vida" (de El campanaret). A l'altura de Thomas Mann ens confessa que La muntanya màgica forma part de la seua formació com a lector adolescent, tot i que no la inclouria en un cànon artístic del segle XX (una incongruència que farem bé de no tenir-li en compte). A l'entorn d'aquesta obra colossal s'entreté fent notar la frequència d'aparició del número set: el llibre té set capítols, Castorp s'hi està set anys i tarda set mesos a declarar-se a madame Chauchat... La qüestió el sorprén i no sap per què. Amb permís, això té una explicació molt fàcil: el set és, en la numerologia, un dels elements amb més tradició simbòlica. Representa la unió del tres (la trinitat divina) i el quatre (les virtuts humanes), cosa que explica la seua compleció i unitat. Set són els dies de la setmana, els de la Creació, els pecats capitals i les virtuts humanes... i els braços del canelobre sagrat jueu. És també el nombre de la prova i el dolor, com vaig comprovar fa anys -massa anys- quan, en traduir La lletra escarlata per a l'editorial 3i4, vaig comprovar que Hester no podia casar-se amb el seu amant perque havien de transcórrer set anys des de la desaparició del marit per a ser declarada oficialment vídua. Tot siga dit per adundar en l'acotació, és clar.
En la segona part del seu llibre Josep Maria Pinto inclou narracions de factura pròpia, però ni en aquest cas pot evitar la prolixitat de les cites dels mestres (Marái, Henry James, Philiph Roth i sempre, com un baix continu, Marcel Proust), que completen, aclareixen o exemplifiquen les seues idees. Tot plegat fa que aquest Combray de lluny se'ns aparega com un homenatge a aquells creadors que han contribuït a alegrar-nos la vida, com si la vida fóra, en primer lloc, una ocasió per a la lectura inacabable d'un llibre sagrat on els déus són purament factors estilístics, subordinades, punts i coma, adjectius precisos, metàfores juganeres i un to -sobretot un to- absolutament inequívoc.
Llegint aquest llibre no m'he trobat amb pràcticament cap judici amb el qual no estiguera d'acord. S'hi parla també, a més a més, d'alguns dels meus propis autors de capçalera. Ara ja sé que tinc a Gelida, un corresponent -i un corresponsal- a tenir en compte.

La veritat i les seues estratègies

Títol: El xal
Autora: Cynthia Ozick
El Cercle de Viena
Barcelona, 2010
Traducció de Dolors Udina
88 pàgines

Hi haurà un dia en què ja no quedarà viu cap supervivent de l’Holocaust. Encara no és aquest dia. Encara ara van sortint a la llum memòries personals de víctimes amb una extraordinària vàlua documental, com el Sonderkommando de Shlomo Venezia o Necròpolis de Boris Pahor. Recordo com Jarek Mensfelt, portaveu del museu d’Auschwitz, em contava fa alguns anys la commovedora peripècia del primer d’aquests autors, que durant molts anys es va negar a recordar res del seu fúnebre ofici (el Sonderkommando era l’escamot de jueus encarregat de buidar les cambres de gas i desfer-se dels cadàvers) però, al final de la seua vida, va començar a visitar l’antic camp d’extermini i a divulgar el que va veure com a exercici intransferible de veritat històrica.
El debat, en aquest punt, sempre ha estat com abordar uns fets com aquells. Els llibres de vivències no plantegen cap problema: són imprescindibles i necessaris. Escoltar la veu dels testimonis com un fet inapel·lable. La qüestió s’enterboleix, en canvi, quan del que es trata és de recrear la Shoah. El material novel·lesc o cinematogràfic confronta la realitat crua amb el maneig inevitable de les eines de la ficció. Més enllà de la versemblança, sorgeix el dilema ètic de fins quin punt podem embellir –per excés o per defecte- uns fets literalment inenarrables.
Cynthia Ozick, en El xal, opta per una via que hem de jutjar intel·ligent: la poetització. El xal és un relat curt de vuit pàgines que va seguit per una altra història més extensa, intitulada Rosa. En El xal assistim a un moment de la vida de Rosa en el lager, acompanyada per la seua neboda Stella i per la seua filla de curta edat Magda. Magda ha d’ocultar-se perquè no hi ha lloc per a infants al camp de concentració. Un xal prividencial li serveix d’amagatall i més coses: “Era com la critaura de la Magda, el seu animal de companyia, la seva germaneta. S’hi embolicava i, quan volia estar-se molr quieta, en xuclava una de les puntes”. Però Stella li lleva el xal un dia, i Magda se’n va a buscar-lo fora del barracot. El final és imaginable.
En el segon relat, Rosa viu a Florida, més de trenta anys després. Vivia abans a Brooklyn amb Stella, però en un rampell va destruir la botiga que regentava i va abandonar Nova York. Stella li envia diners regularment i també el xal dins d’una capsa per correu. El retorn del xal dispara les obsessions de Rosa, que no ha superat l’experiència concentracionària i no s’ha adaptat mai a la vida nordamericana. Continua sent, en essència, una supervivent.
Els dos relats són prou diferents. El xal és una miniatura molt poètica, precisament perquè Ozick ha comprés que per a acostar-se al fenomen de què ens volia parlar no val el realisme estricte. El realisme és insuficient perquè, davant la monstruositat dels fets a contar, es corre el perill de convertir-ho tot en una escena costumista, un dejà vu que deixe indiferent el lector.
Joan Fuster deia que “les veritats, cal exagerar-es per a què resulten creïbles”. La veritat de l’Holocaust, però, no necessita exageracions. Calen uns altres instruments. La documentació estricta i fiable, per un costat, i indagacions artístiques respectuoses i subtils, per un altre. Cynthia Ozick ha optat per aquesta segona via. En el futur, quan ja no quede viu cap supervivent de la gran massacre del segle XX, caldrà acudir a aquesta mena d’aproximacions que enriquesquen la memòria col·lectiva. I la Literatura, òbviament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.366

De la grandiloqüència a la 'sprezzatura'

Títol: Diarios 1999-2003
Autor: Iñaki Uriarte
Pepitas de Calabaza
Logroño, 2010
184 pàgines

Ve precedit per un comentari elogiós d'Enrique Vila-Matas ("formidable diario"). Després de llegit, és ben cert que no es pot estar en desacord amb aquesta apreciació, que al capdavall ens ha permés conéixer un alte cultivador d'això que ara es diu "literatura del jo", que no és en realitat més que la literatura del nostre temps -el temps de la Il·lustració, de la modernitat convulsa i de les seues contradictòries seqüeles.
Iñaki Uriarte, segons es presenta ell mateix, és un tipus que naix a Nova York el 1946, és de Sant Sebastià i viu a Bilbao (i estitueja a Benidorm, caldria afegir). A partir del 1999 -és a dir, a cinquanta-dos anys- té per costum prendre notes en un diari personal. Ara ens presenta les anotacions del primer lustre del seu quefer callat. Un dietari que comença amb una cita de Nietzsche ("S'aprén abans a escriure amb grandiloqüència que amb senzillesa. Això incumbeix a la moral") i acaba, molt coherentment, amb una constatació sobre la sprezzatura amb què disposa el seu material escrit, és a dir, l'efecte d'"aparent desatenció", d'"absència d'esforç", la "naturalitat" que en el fons és "pur artifici, i tal vegada el major de tots". Tota una declaració d'intencions per a un tipus que ens confessa que viu "sin trabajar y con una pequeña renta", col·laborant ocasionalment amb el periòdic El correo i menant, a la maduresa, un diari sense pretensions, pero ple de judicis atinadíssims i d'observacions molt sedimentades sobre la realitat i la ficció.
Hem descobert, en Iñaki Uriarte, algú que pot dedicar-se a la literatura com els antics -els nobles antics- es tancaven a les seues possessions, o viatjaven despreocupadament en un temps on posseir i viatjar estava reservat a reduidíssimes minories (pense, naturalment, en Montaigne a la seua torre, i en la felicitat que l'embargava quan podia ensellar el seu cavall). M'imagine Uriarte a Benidorm, gravant al sostre adagis llatins i grecs, jugant amb el gat i contemplant els cossos gloriosos a la platja. Una vida envejable, sense dubte, i més quan constitueix el canemàs que li permet llegir i escriure amb un plaer complet. O, per dir-ho amb els cèlebres versos de Gil de Viedma que podrien ser també la seua divisa:
"...no salir, no tomar copas y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia"
Les seues opinions polítiques, d'altra banda, descol·locaran més d'u. "Abertzale", confessa, li sona a "burro", i "constitucionalista" a "catedràtic". Dos extrems amb els quals se sent incòmode, així que busca un tertium datur on puga acomodar-se coherentment. Són aquesta classe d'individus els que constitueixen, quin dubte hi cap, la comunió dels solitaris del món, aquells que encara ens fan sentir alguna esperança sobre la pervivència de la literatura -si és que la literatura té alguna possibilitat de perviure, finalment.
En un sistema cultural desenvolupat, l'aparició d'aquests Diarios seria saludat com una fita senyera. No m'estranyaria, però, que l'establishment espanyol -puix en aquest idioma estan escrits- el deixara passar sense pena ni glòria. No crec, d'altra banda, que això a ell el preocupe mínimament. Al capdavall, ve del silenci, i sabrà tornar-hi diligentment. De Bilbao a Benidorm, de Montaigne a Josep Pla, de gat a gat. I publicant, si cal fer-ho, en una editorial autodefinida com amb "menos proyección que un cinexín". En una època de merda, els diamants circulen clandestinament per les clavegueres.

Joan Garí