A l'ombra dels grans mestres

Títol: Combray, de lluny
Autor: Josep Maria Pinto
Editorial A contravent
Barcelona, 2010
177 pàgines

Josep Maria Pinto, a qui ja coneixem per haver començat en l'editorial El cercle de Viena la nova traducció de la Recherche proustiana, ens regala ara un quadern de notes pouat d'una bitàcola densa en savieses. És fàcil definir Combray, de lluny: es tracta, molt naturalment, d'un conjunt de glosses escrites en els marges dels gran escriptors, aquells que més han colpit l'autor, més han definit la seua fam literària i més han determinat la seua condició de lector/traductor/escriptor. És el cas, en primeríssim lloc, de Marcel Proust, però també de Borges, Nabokov, Mann o Salinger. Com un monjo medieval, Pinto anota minuciosament les impressions que li van produint les pàgines d'aquests grans monstres de la Literatura, amb el convenciment que freqüentar els textos sagrats fortifica l'ànim i propicia aprenentatges sense límit. La primera part del seu llibre, de fet, està dedicada a comentar aspectes d'aquests i d'altres creadors. De Salinger diu, per exemple, que no creu que estiga "sobrevalorat" (un judici despectiu que en alguns moments semblava haver-se posat de moda), i que en tot cas és clarament superior a Jack Kerouac o Raymond Carver. La Lolita de Nabokov se li apareix com un text amb un incommensurable poder de suggestió, una rosa immarcida molt més efectiva, des del punt de vista eròtic, que la més excelsa pornografia. De Proust parla i no acaba i, tot i que no vol ser titllat de mitòman, ens confessa -¿autoirònicament?- que ha pelegrinat ritualment a la seua tomba del Père Lachaise, perquè anar a veure les cases natals i les làpides dels escriptors (la porta d'entrada i la porta d'eixida, com en La lletra escarlata de Hawthorne) és un costum que tenim tots els qui vivim infectats pel virus agressiu de la Literatura.
De Jorge Luis Borges s'estima més l'estil que la mitologia (ja vorem què li semblarà, doncs, el meu Un cristall habitat, que li he fet a mans corresponent a la seua amabilitat en lliurar-me aquest mateix volum que comente). De Josep Pla, un ideal de vida, comme il faut: "Amb tres mil volums ben escollits, un bon foc de llenya d'olivera, una cuina senzilla i discreta i una senyora jove i amable, aquest podria ser un lloc per a passar-hi la vida" (de El campanaret). A l'altura de Thomas Mann ens confessa que La muntanya màgica forma part de la seua formació com a lector adolescent, tot i que no la inclouria en un cànon artístic del segle XX (una incongruència que farem bé de no tenir-li en compte). A l'entorn d'aquesta obra colossal s'entreté fent notar la frequència d'aparició del número set: el llibre té set capítols, Castorp s'hi està set anys i tarda set mesos a declarar-se a madame Chauchat... La qüestió el sorprén i no sap per què. Amb permís, això té una explicació molt fàcil: el set és, en la numerologia, un dels elements amb més tradició simbòlica. Representa la unió del tres (la trinitat divina) i el quatre (les virtuts humanes), cosa que explica la seua compleció i unitat. Set són els dies de la setmana, els de la Creació, els pecats capitals i les virtuts humanes... i els braços del canelobre sagrat jueu. És també el nombre de la prova i el dolor, com vaig comprovar fa anys -massa anys- quan, en traduir La lletra escarlata per a l'editorial 3i4, vaig comprovar que Hester no podia casar-se amb el seu amant perque havien de transcórrer set anys des de la desaparició del marit per a ser declarada oficialment vídua. Tot siga dit per adundar en l'acotació, és clar.
En la segona part del seu llibre Josep Maria Pinto inclou narracions de factura pròpia, però ni en aquest cas pot evitar la prolixitat de les cites dels mestres (Marái, Henry James, Philiph Roth i sempre, com un baix continu, Marcel Proust), que completen, aclareixen o exemplifiquen les seues idees. Tot plegat fa que aquest Combray de lluny se'ns aparega com un homenatge a aquells creadors que han contribuït a alegrar-nos la vida, com si la vida fóra, en primer lloc, una ocasió per a la lectura inacabable d'un llibre sagrat on els déus són purament factors estilístics, subordinades, punts i coma, adjectius precisos, metàfores juganeres i un to -sobretot un to- absolutament inequívoc.
Llegint aquest llibre no m'he trobat amb pràcticament cap judici amb el qual no estiguera d'acord. S'hi parla també, a més a més, d'alguns dels meus propis autors de capçalera. Ara ja sé que tinc a Gelida, un corresponent -i un corresponsal- a tenir en compte.