Un contemporani del 36

Títol: La forja de un rebelde
Autor: Arturo Barea
Editorial Debolsillo
Barcelona, 2006
Tres volums

El vaig comprar fa anys, a la Fira del Llibre de València. Entrevist per casualitat, entre molts altres volums, em va cridar l'atenció com un cadell abandonat, a la recerca d'un amo. Em va mirar amb els seus ullets i em vaig haver de concéncer que ja no podria viure sense. La seua fama el precedia. N'havia llegit al·lusions en altres llibres, així que sabia perfectament què me'n duia a a casa. A casa, però, va ser desat en un prestatge, i sotmés al ritual de silenci i vaga contemplació amb què reduïm els toms que encara no podem llegir. Però el mes passat el vaig rescatar. Va saltar de la prestatgeria amb la felicitat dels animals escollits i li vaig proporcionar un lloc d'honor, en un rengle més elevat: la meua tauleta de nit. Finalment, el vaig llegir. Ah, amics, quin estrany plaer, la lectura diferida! Ara sé que serà el llibre de l'estiu, les pàgines emotives i cegueroses que no es poden abandonar, que requereixen una lectura ininterrompuda i febril.
La forja de un rebelde, per si algú ho desconeix, és el relat autobiogràfic de Arturo Barea, des dels episodis de la seua infància al barri madrileny de Lavapiés fins la seua tasca, arriscada i crucial, al front del servei de censura de la premsa estrangera al Madrid assetjat per les tropes franquistes, tot passant per la seua experiència com a sargent a la guerra del Marroc.
Cada una d'aquestes fites -que es correspon a un volum- és com una peça d'una progressió que porta Barea a compartir els ideals emancipatoris de la Segona República, però sense abdicar dels punts de vista del lliurepensador que en el fons era. Això li creà problemes amb els comunistes i l'obligà a abandonar Madrid el 1938, cap a un exili que duraria fins a la mort.
Al Marroc, en tot cas, és on es forja alguna cosa essencial del pensament de Barea, que té a veure amb el fàstic innegociable que li provoca la corrupció de l'Exèrcit espanyol. Però si com a soldat s'escandalitza davant la desídia corrupta dels militars ocupants, com a socialista -té carnet de la UGT- no tolera el fanatisme de l'esquerra a la península. Mala peça al teler per a quan van venir mal dades. No és estrany que un home així, quan al juliol del 36 assisteix a la crema de l'Escola Pia a Madrid (on ell va estudiar de petit), experimente un trasbals fora mida: "Traté de aclarar el conflicto dentro de mí. Me era imposible aplaudir la violencia", confessa. L'esquinçament interior estava servit.
És difícil seleccionar passatges d'un relat tan vívid i tan ple de moments feliços i inoblidables. Potser excel·leix, pel seu dramatisme, la crònica de la seua tasca de censor a l'edifici de la Telefònica, en la Gran Via, que conduïa al front en línia recta i per on en qualsevol moment -com anys més tard passaria a la Diagonal de Barcelona- podien aparéixer els regulars de Franco. A la Telefònica coneix qui serà el seu gran amor, Ilsa -un nom que té reminiscències òbvies de Casablanca i l'inoblidable personatge interpretat per Ingrid Bergman. A la Telefònica acaba comprenent que un home com ell no té futur en una feina que exigeix lleialtats obtuses i adhesions marcials...
Barea, fet i fet, és l'exemple exacte de per què els dos bàndols de la guerra no són comparables. La seua figura, com a republicà convençut fins al final tot i que fastiguejat per la violència gratuïta, no té equivalent al costat franquista. No dic que tots els partidaris del caudillo foren fanàtics d'una peça. Si hi havia algú amb pensament propi, però (pense, per exemple, en Dionisio Ridruejo), no el va manifestar fins després d'acabada la guerra. Quan et jugues la vida -com se la va jugar Barea manifestant discrepàncies mentre queien les bombes- és quan es demostra la teua vàlua. La vàlua d'Arturo Barea està fora de tota discussió. Qui no haja llegir encara La forja de un rebelde ja sap que té aquest deure inexcusable. D'entre tots els seus contemporanis, potser és ell un dels pocs en qui ens podem reconéixer com a precedent de la nostra palpitant contemporaneïtat.

Joan Garí