L'altra (i mítica) Catalunya

Títol: Viatge involuntari a la Catalunya impossible
Autor: Quim Torra
Editorial Proa
Barcelona, 2010
297 pàgines

Aquest llibre és el resultat d'una profunda fascinació: la que experimenta l'autor (i tants amb ell!) pel període d'excel·lència cultural que va experimentar la cultura en general i el periodisme en particular fets a Catalunya durant els anys 20 i 30. És el món, sí, de Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot i tantes altres plomes llogades que van donar el millor d'elles mateixes publicant en capçaleres mítiques com La Publicitat, Mirador o D'Ací i d'Allà. Quim Torra, especialista en Xammar, fa un viatge que anomena "involuntari" a partir del que va descobrint d'altres autors de l'època en les seues perquisicions xammarianes. Com Enric Vila, de qui ja he parlat ací, parteix d'una indignació sincera perquè alguns vulguen destacar la qualitat periodística dels autors d'aquell temps fascinador menystenint o amagant la pulsió catalanista, tan evident en gent immersa en plena efervescència nacionalitària. Tot quedaria esborrat i gairebé anihilat amb el teló forçat del final de la Guerra i per això ara cal indagar en arxius, memòries i hemeroteques a la recerca d'or autèntic, amagat sota tones de pols i oblit.
Torra opta per un sistema molt actual, però que a ell li dóna resultats dispars. Aplica a l'assaig els mecanismes de l'autoficció i es va inventant successius documents suposadament obra d'autors de l'època: una carta de Lluís Capdevila a Just Cabot, una obra de teatre d'Àngel Ferran i la suposada autobiografia de Paco Madrid. Capdevila, Ferran, Madrid: tres autors de "segona fila" que tanmateix al seu temps foren estrelles indubtables en un firmament que no es nodria només dels noms mítics que han arribat fins a nosaltres, sinó que necessitava, alimentava i admetia una gernació d'activistes en absolut negligibles.
La "carta" de Capdevila a Cabot està resolta amb molt bona tensió estilística. El seu contingut, a més, és d'extraordinari interés, perquè recupera un món literari alternatiu al de la Institució de les Lletres catalanes i les tertúlies de l'Ateneu. Capdevila és més del Bar del Centro i prefereix, a les capelletes literàries, l'ambient prostibulari i popular. Com a dramaturg, a més, va aconseguir, "que el català regnés al Paral·lel en lloc de Lerroux". S'enorgulleix d'haver escrit en L'esquella de la torratxa o La campana, i mai en La publicitat o La Veu de Catalunya. La recuperació de la seua veu, ni que siga impostada, és un dels grans actius d'aquest llibre: no debades l'autor es considera "un especialista en l'exhumació de restes escrites de periodistes oblidats".
L'operació es continua amb Àngel Ferran i, especialment, amb Paco Madrid, un fosc escriptor en castellà -fill de murcians i seduït inicialment pel lerrouxisme- especialitzat en el Districte Vè, més conegut amb l'apel·latiu que ell mateix va propiciar amb gran èxit: el Barri Xino.
Heus ací, doncs, el negatiu de la Catalunya de Xènius i del Pla en braços de Cambó. Es comprén que Torra hi manifeste una admiració sense límits. En el fons, es pregunta -com tots- que hauria estat Catalunya si no se li hagués entravessat la guerra i la revolució. Una hipòtesi, potser: els Vázquez Montalbán, Mendoza o Marsé consegüents no hagueren escrit en castellà...
D'altra banda, cal dir que Torra s'arrisca molt en presentar-se com a "alt executiu reciclat en arqueòleg" i fer pivotar l'argument del llibre sobre la seua periècia personal. A aquest canemàs autobiogràfic li falta entitat i densitat i això perjudica el material consegüent, que ja he dit que em sembla bo. Tot això ha merescut un premi rutilant -el Carles Rahola d'assaig- i tal dia i tal any serà, també, arqueologia. Sic transit gloria mundi i etcètera.

Joan Garí

La lògica entre les coses

Títol: Bilbao-New York-Bilbao
Autor: Kirmen Uribe
Edicions 62
Barcelona, 2010
Traducció de Pau Joan Hernàndez
192 pàgines

¿Es pot continuar escrivint novel·les com si encara estiguérem en ple segle XIX i no hagueren existit ni Joyce, ni Proust, ni Musil, ni Mann ni tants d’altres autors transcendentals de la nostra primera centúria? Si fem una ullada a les llibreries i observem el comportament de la gran majoria d’escriptors en llengua catalana, la resposta hauria de ser afirmativa. I tanmateix, és completament innegable que tots –fins i tot la gran majoria d’escriptors en llengua catalana- saben o intueixen que, encara que la història de l’art no és progressista (no se li pot aplicar la noció de progrés), certes conquestes i conclusions estètiques són irreversibles.
¿Qui, avui dia, renunciaria a l’electricitat per dotar sa casa d’alguna mena d’atmosfera suggeridora i enigmàtica? ¿Qui va a Nova York en vaixell si no és per rememorar experiències del passat (potser Josep Pla badant al davant d’un quadern a la coberta de proa)? Podem comportar-nos com si la novel·la de matriu realista encara tinguera sentit, aprofitant que amb tota seguretat el té per a una gran massa de lectors interessats en l’entreteniment, i no en la literatura.
Les raons del triomf d’un autor com Enrique Vila-Matas (en castellà, of course) cal buscar-les en la necessitat de trobar escriptures que ens interroguen des de l’estricta contemporaneïtat, i no es limiten a reproduir models que ja eren obsolets ara fa cent anys. En aquesta onada de convergència de la ficció i la realitat, Vila-Matas excel•leix per la seua capacitat associativa: “¿Cuál es la lógica entre las cosas? Realmente ninguna. Somos nosotros los que buscamos una entre un segmento y otro de vida?” (Dublinesca, pàgina 102).
Aquest és el sistema, mutatis mutandis, que ha permés l’escriptor biscaí Kirmen Uribe construir la seua aclamada novel·la Bilbao-New York-Bilbao. ¿Quina relació hi ha entre Bilbao i Nova York? La que estableix l’escriptor, que fa un viatge en avió i aprofita el lapse transoceànic per contar-nos el cúmul d’històries contingut en aquest llibre. ¿De què va Bilbao-New York-Bilbao? De res en particular. És un contenidor literari que permet Uribe –pels viaranys de l’autoficció- parlar-nos dels seus ancestres immediats, de les petites contalles que conformen tota tradició familiar. Així, per exemple, ens parla dels seus avis. Un d’ells, Liborio, va donar suport a l’alçament franquista; l’altre, Hipólito, és dels qui van haver de fugir quan els “nacionales” van entrar a Ondarroa. Uribe confessa que sent més curiositat per la figura de Liborio –que gairebé no sabia parlar castellà- que per la d’Hipólito, però no som davant d’un altre exercici més o menys complex de “memòria històrica”. En realitat, aquest llibre no és una novel·la, sinó un quadern que replega les operacions necessàries per a construir-la. I s’inspira –segons confessió pròpia- en el moment de la història de la pintura en què apareix el pintor incorporat a l’escena que pinta (com Velázquez en Las meninas).
Jurats prestigiosos han vist en aquesta novel·la un prodigi que jo no he sabut reconéixer. Simplement m’ha semblat un exercici de contemporaneïtat estricta. Que això encara passe per nou potser només retrata com és d’indigent el present literari més avall dels Pirineus.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.357

Mig segle després

Títol: Nosaltres els valencians
Autor: Joan Fuster
Empúries (La Butxaca)
Barcelona, 2010
286 pàgines

Pareu atenció a les següents frases: "No sé si dir-ne complex d'inferioritat fóra just. Es tracta d'una sensació d'inestabilitat "nacional", que no és fàcil de guarir. El "provincià" és "provincià": ex-cèntric. Vaga pels afores de l'Estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat d'assimilar-s'hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l'altra part d'ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val res d'apropiar-se la llengua, la cultura, l'estil que li brinda el centre; ni l'abandó "sucursalista" no li val de res. Mentre viurà a la província i formarà en la seva societat, serà un provincià. La seva reacció, en general, és l'anticentralisme; anticentralisme administratiu, és clar. Protesta contra l'aparell burocràtic de l'Estat jacobí. És una protesta limitada, no cal dir-ho. Ell està infeccionat per la retòrica patriotarda de l'Estat: se'n sent "patriota". No és això el que posarà en qüestió. Si li repugna el centralisme, no és pas pel que té -o amaga- de coacció nacionalista, sinó pel seu mal funcionament com a sistema de govern. (...) L'anticentralista s'excita per una fricció econòmica o per un desencant pseudo-polític: per res més. Hi ha valencians que, anticentralistes rabiosos, serien feliços amb una descentralització castellanitzant. Aquesta és la posició conseqüent del "sucursalisme". Allò seria per a ells un remei al complex d'inferioritat. La cosa és estúpida, però inevitable."
¿Reconeixeu l'estil? Sí, ja sé que sembla una anàlisi perfectament lúcida de la política del nostre estimat president Francisco Gürtel Camps (el seu victimisme regionalista, la seua banderia eterna contra el "Madrid" de Zapatero, el seu valencianisme de pacotilla). Però no. Aquestes paraules van ser escrites fa gairebé mig segle i pertanyen a la tercera i última part de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. He volgut parlar-vos-en ací perquè el grup 62 ha volgut repescar el volum dins la col·lecció La Butxaca i m'ha semblat oportú rellegir-lo. El grup 62 que, precisament, deu el seu nom al fet que en aquell any es va fundar, i Nosaltres fou el primer llibre que va editar. El cercle es tanca. En dos anys, aquest incendiari assaig farà cinquanta anys de vida. I el més sorprenent és que, en la seua major part, continua servant una peculiaríssima vigència. Caldrà lamentar-ho -o ocultar-ho, si molt convé-, però la diagnosi de Fuster està tan fresca com quan va acabar de redactar-la "amb l'ajuda de Tabacalera i de la casa Magno", com confessava -si no recorde malalment- en l'edició que vaig tirar-me a la cara per primera vegada fa ja tants anys.
Naturalment, és ben coneguda la irada reacció que va suscitar el llibre entre les "forces vives" de la societat valenciana de l'època, sobretot de la ciutat de València. El que van trobar intolerable van ser les propostes nacionalitàries de Fuster, i en concret la pretensió de rebatejar els valencians com a "autèntics catalans", en atenció al seu origen majoritari. Vist en perspectiva, la reacció va ser grotesca (una altra manifestació de "provincianisme", per cert), però l'actitud de Fuster també cal avaluar-la amb ulls crítics. Al capdavall, el nacionalisme és aquell aspecte de la política més influenciat per les emocions. I els valencians, és clar, no volen ser "catalans". Espanyols sí -a mans besades-, però "catalans"...
També se li ha retret, amb més formalitat i substància, que menysvalorara la industrialització del país, que quan ell escriu ja no és tan marginal. Però tot això, sincerament, em semblen qüestions menors. L'essència del seu escrit, el que li dóna un valor perdurable avui dia, és l'extraordinària capacitat d'anàlisi i de síntesi, mai abans no assajada per cap autor coterrani. Feu la prova: rellegiu ara Nosaltres els valencians i feu-ho críticament -com li hauria agradat al propi Fuster. Descobrireu, a poc que tingueu un punt de vista desprejudiciat i perspicaç, que continua notant-se l'absència d'aquell gran intel·lectual. En el seu lloc, tenim polítics massa espavilats -en un cantó- i massa poc espavilats -en l'altre. "No crec en els miracles polítics, però sí que crec en l'eficàcia d'una o d'unes poques persones sagaces, quan les circumstàncies són propícies" Amb aquest curiós comentari es clou Nosaltres els valencians, com aquell qui diu. Mig segle després, quan tornaran a ser "propícies" les circumstàncies? Doncs no ens vindria gens malament.

Joan Garí

El portaveu de la memòria

Títol: Fils du brouillard
Autor: Georges Moustaki i Siegfried Meir
Editions de Fallois, 2000
119 pàgines

Trobe aquest llibre per casualitat i em pose a llegir-lo de seguida atret per un tema que m'interessa -la literatura de l'Holocaust- i també pel reclam de la personalitat d'un dels seus autors, Georges Moustaki. Resulta ser un volum ple de curiositats. Per començar, Moustaki només hi és un portaveu: la història que en realitat es conta -la principal història- és la del seu amic Siegfried Meir. Són dos jueus coetanis, l'un nascut a Alexandria i l'altre a Francfort, l'any 1934, amb un dia de diferència. El major és Moustaki, que no s'està de recordar-li sorneguerament la circumstància al més menut: "Tu verras demain quand tu auras mon âge", li fa al seu companyó, amb un capcineig admonitori. Per què el llibre, però? Perquè Siegfried Meir, nascut a Francfort un dia abans que Moustaki té una història espantosa per contar i mai no s'ha atrevit a fer-ho. El pare fou alemany i la mare romanesa. Tots van ser deportats a Auschwitz quan Romania va ser envaïda per les tropes de Hitler. Hi va morir tota la seua família, però Siegfried va restar viu. Amagat entre els barracots de les dones primer i després tètric habitant de la sala on els bessons esperaven torn per als experiments de Mengele, Siegfrid burla la mort perquè el seu físic i el seu alemany patern cauen en gràcia als SS. "Je me sentais privilégié. Comme un petit roi", confessa. Però no degué ser un tràngol tan senzill. De fet, mig segle després de l'experiència, es veu totalment incapaç de comunicar personalment la seua història i ho ha de fer en forma d'una llarga confessió a Moustaki. Després d'Auschwitz l'esperava un any a Mauthausen, on tot es torna a repetir: els alemanys el respecten (excepte un SS que el perseguia amb la intenció de violar-lo) i ell s'aprofita de la situació. Té la sort afegida, a més, de conèixer-hi un espanyol, Saturnino Navazo, que en endavant li farà de pare adoptiu.
Mentre tot això s'esdevé a la convulsa i malalta Europa, Moustaki desenvolupa una infància i una adolescència benigna a Alexandria, estudiant al Lycée Français. Molts anys després, Georges i Siegfried es coneixeran com a dos joves cantants debutants i la comunió d'interessos i de personalitats els converteix en amics inseparables. Però hauran de passar molts anys fins que Meir s'atrevisca a contar la seua experiència concentracionària, la transcendència de la qual convenç Moustaki que ha de ser publicada. D'aquí naix Fils du brouillard, és a dir, Fill de la boira (el títol és una referència als Nibelungs). Una història commovedora, emotiva, que no deixa el lector indiferent, perquè no es pot assistir a confessions com la següent sense un bri d'identificació: "Je me sens toujours pas intégré dans la vie normale. Les camps de concentration m'ont rendu prématurément blasé, m'ont fait perdre tout sentiment violent de peur, d'amour ou de joie". L'home que parla així, l'home que encara ara no pot parlar en alemany sense pensar en tot el que va passar entre aquella filferrada, o que milita en un ateisme virulent perquè no pot creure en cap Déu de llavors ençà, l'home que ens revela aquests sentiments és l'Home del seu temps, i escoltar la seua història és un deure que tenim tots els seus contemporanis.
Crec que l'impacte d'aquest llibre és la seua senzillesa i, a més, el paral·lelisme que s'estableix entre l'experiència de Moustaki i la de Meir, separats per un dia... i per una vivència incommensurable. Llegint aquestes pàgines, m'he enrecordat del meu amic Agapito Martín, també supervivent de Mauthausen, a qui vaig tractar fa anys i vaig portar un dia a l'institut on jo feia classes per a què explicara la seua peripècia al·lucinant. Aquella jornada fou memorable perquè al saló d'actes de l'institut (que ara cau a trossos producte de l'aluminosi, per cert, però crec que les paraules d'Agapito van acabar corroent l'estructura de l'edifici) es va instaurar un silenci religiós i dos centenars de xavals van escoltar entre la incredulitat i el respecte sumarials com aquell homenet emocionat va construir la seua supervivència rècia entre assassins i assassinats. Ara que Agapito -i tants com Agapito- ja no és entre nosaltres, haurem de custodiar la seua memòria. I és això el que Siegfried Meir, sospite, ha acabat entenent.

Joan Garí

Una faena per a valents

Títol: 113 paraules per salvar
Autor: Josep Lluís Carod Rovira
Ara Llibres
Badalona, 2010
246 pàgines

Vaig conèixer Josep Lluís Carod Rovira quan encara no era Josep Lluís Carod Rovira, el polític. Fou a Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, en la segona meitat de la dècada dels 80 (podria precisar l'any en concret, però em fa peresa posar-me a ara a revisar papers vells). Jo hi acudia com a -diguem-ne- estudiant i ell feia un curs d'"Història del nacionalisme català". M'hi vaig apuntar per curiositat. Vaig descobrir un tipus afable, molt tractable i, el que és més important, que no només coneixia la cosa aquella del nacionalisme a partir de les fites òbvies en la història del Principat de Catalunya, sinó que també estava al corrent del curs del valencianisme i el mallorquinisme polítics. Supose que ja aleshores podíem adonar-nos que érem al davant d'això que s'anomena "un patriota", però de la mena de patriotes que m'agraden a mi: els qui saben llegir i escriure.
Tants anys després, vaig descobrir que aquell tipus que ens havia il·lustrat a Prada un estiu divertit es convertia en la bèstia negra del nacionalisme espanyol. Se'l comparava a ETA per haver parlat amb algun dels seus militants, se li penjava l'etiqueta de terrorista i, amb aquesta excusa, es boicotejava el cava català (!). Naturalment, els qui feien tot això eren "patriotes" que no sabien llegir i escriure, i es notava. El cas és que, des de llavors, he servat una profunda simpatia per Carod Rovira. No vol dir això que compartisca la seua idelogia (almenys al cent per cent). Vol dir simplement que és un home infinitament més civilitzat que la gran majoria dels seus crítics, i això cal fer-ho notar.
El llibre que acaba de publicar no ha estat una sorpresa. Ja sabia del profund interés que Carod té per la seua llengua, però no amb la superficialitat habitual. És un interés prospectiu i pràctic, que no es queda en la superfície i la fullaraca. 113 paraules per salvar és una crida per a què no es perda l'ús de mots que a Barcelona de vegades es negligeix, però que estan vives a tot arreu (singularment en valencià, puc constatar-ho). Parle de termes com amollar, atabalar, bellugar-se, calbot, caldre, clenxa, eixugar, enguany, escampar, frontissa (aquesta ja només la coneixen els fusters!), guaitar, rebost, sacsó o xalar.
Carod Rovira és de Cambrils. Supose que per allà dalt es deu notar perfectament la confluència entre el català occidental i el català oriental. I supose, també, que com a tot arreu en aqueixa circumstància, la modalitat oriental (impulsada per l'estàndard barceloní) va guanyant terreny a l'occidental. Tot correcte, excepte quan això suposa la postergació del lèxic genuí i una castellanització abusiva.
Potser en aquelles matinades a Prada Carod Rovira ens parlara de la necessitat d'estrènyer els vincles entre els qui parlem una mateixa llengua. Potser, a més, en deduïra una militància "nacionalista". Mai no m'ha agradat aquest terme, però no us deixeu influir per les meues precaucions metodològiques. El que és evident és que el vincle entre els qui parlem la mateixa llengua (vincle "nacional" o "social" o simplement "cultural") és més necessari que mai en el cas de les llengües petites, amenaçades, desbordades. Hi ha moltes paraules que cal salvar. I això és una faena per a (molt) valents.

La conversa pendent

Títol: Enric Tàrrega. L'amant de la ciutat somniada
Autor: DDAA
Universitat de València
València, 2010
238 pàgines

Els llibres de converses proporcionen un material imprescindible per a comprendre una època a través dels seus protagonistes. No la Història, sinó allò que deia el venerable Unamuno: la intrahistòria. Entrevistant gent clau a una edat on ja s'ha recorregut la part essencial del camí de la vida, podem entendre millor certs esdeveniments i certes actituds que ens donaran el to d'un moment històric. En el fons, un llibre de converses és com una llarga entrevista periodística, un gènere essencial precisament perquè revela coses que des de la notícia, l'opinió o el reportatge se'ns poden fàcilment escapar. Però l'entrevista, ¡ai las!, funciona o no depenent de la personalitat de l'entrevistador. No basta a tenir a la nostra disposició l'entrevistat més interessant del món. Si no sabem què preguntar-li, si no triomfem a conduir la conversa pels canals adequats, tot es pot resoldre en la major de les inanitats.
En el cas valencià s'han publicat en els darrers anys alguns llibres-conversa ben interessants. Recorde ara -i no vull ser exhaustiu- les Converses inacabades on un Joan Fuster crepuscular va seure a xarrar amb Toni Mollà, o el magnífic volum que va dedicar la periodista Fúlvia Nicolàs al cardenal Tarancón (tots dos en la col·lecció Tàndem de la Memòria, de l'editorial del mateix nom). En el primer cas, la mort va visitar Fuster -potser esgrimint un got llarg de whiskey de malta en la mà dreta- abans que el projecte arribara a la seua conclusió, però el material restant no va desmerèixer en absolut l'estàndard de qualitat que s'havia fixat Mollà. També Tarancón fou un plat agraït per a Nicolàs, que va saber extraure i dosificar del vell cardenal la seua inveterada sornegueria, el seu llegendari savoir-faire.
El llibre de què m'ocupe ara, dedicat a l'activista polític Enric Tàrrega, deixa un sabor agredolç als llavis. Per començar la part entrevistadora, en aquest volum, és múltiple i amorfa. Vull dir que ofereix uns contorns massa borrosos i el resultat, consegüentment, és desllavassat. No és que Tàrrega no meresca un exercici de memòria pública. És un home polifacètic, i la seua biografia es confon amb els avatars de mig segle d'història valenciana: de l'any 51 al 68 va estar en Lo Rat Penat (l'única etapa potser en la història d'aquesta centenària institució en què es va ocupar realment d'alguna cosa útil per als valencians); endemés, fou un dels fundadors, el 1956, del Front Marxista Valencià, i després del PSAN. També contribuí decisivament a l'afaiçonament d'unes Comissions Obreres arrelades a la circumstància nacional. Finalment, fou un dels fundadors del Partit Socialista del País Valencià.
Tot això, naturalment, ix al llibre, amb profusió de detalls. És la profusió, potser, el que afegeix una certa confusió global. Un espés anecdotari -de vegades fregant la xerrameca- informa el volum, i el dota d'un sabor una mica massa informal. No dic que l'informalisme estiga de més en un llibre d'aquestes característiques. Però s'hi hauria d'anar amb compte quan del que es tracta és d'oferir una visió de conjunt i, per tant, evitar que els arbres ens amaguen la silueta del bosc.
De tota manera, he de dir que el llibre es llegeix amb interés. Els tàrregues d'aquest país -els tàrregues d'arreu- ens són imprescindibles i mereixen restar en la memòria nacional podent dir la seua. Calen més llibres de converses. Sempre hi ha una conversa pendent. Sempre hi ha una història que s'ha de contar abans que ens visite la del got llarg de whiskey a la mà. Dir la nostra i dir-ho a temps. I la resta és silenci.

La metàfora de la mar

Títol: L’illa
Autor: Giani Stuparich
Editorial Minúscula
Barcelona, 2010
Traducció d’Anna Casassas
108 pàgines

La selecta editorial Minúscula, de qui hem llegit traduïda al castellà gran literatura bellament editada, enceta ara una línia de versions al català amb la mateixa acurada factura. Els lectors que busquen en els llibres emocions molt diferents a l’entreteniment barat trobaran en L’illa, de Giani Stuparich, el tipus de relat que, llegit en les circumstàncies adequades, els pot deixar una profunda empremta anímica.
L’illa narra el retrobament entre un pare i un fill. El pare crida el fill, que viu a la muntanya, perquè l’acompanye en un últim viatge fins l’illa on tots dos van compartir la infància del segon. El pare té una malaltia terminal, però no ho sap (potser només ho intueix). De sobte, baixar de la muntanya i tornar a la mar representa per al fill no només una tornada als orígens, sinó una immersió en el món que d’alguna manera s’estalviava a les altures. La malaltia del pare el rehumanitza i el fa adonar-se de la fragilitat de la vida, de la inconsistència dels lligams més aparentment sòlids.
La metàfora de la mar inunda tota la narració. Per un moment sembla sentir-s’hi, fins i tot, l’eco d’un vers de Ramon Llull: “Vull morir en pèlag d’amor”. El pare entén la vida com “una gallarda navegació”. La seua manera d’enfrontar-se a la mar, però, s’ha anat afeblint conforme el cos li ha demanat comptes. La insistència a tornar a l’illa, tota ella envoltada pel líquid amniòtic oceànic, té alguna cosa de refugiar-se en les certeses primigènies, ara que les certeses contemporànies li semblen tan opaques.
No sabem el nom ni del pare ni del fill, ni tan sols el de l’illa. El fill són tots els fills i el pare són tots els pares. L’illa podria ser Ítaca, perquè el que aprén el fill de l’experiència –i també el pare- és que la malaltia no és l’important, ni tampoc la mort, sinó la manera d’enfrontar-s’hi, de respondre-hi. No es pot lluitar contra la mar i pretendre guanyar-hi. Només cal navegar agafant amb fermesa el timó fins que entrarem en l’últim port conscients que no ens espera -com en el conegut poema de Kavafis- cap riquesa més que la que hem atresorat en el viatge.
Giani Stuparich publica aquest llibre quan té cinquanta-un anys (el 1942). Un to emotiu, d’una melancolia superbament continguda, travessa tota la narració. Es tracta de la reflexió d’un home madur, que encara no és massa vell, però que ja no és prou jove. La presència constant de la mort és com el marge absolut on s’aboca l’escriptura, l’abisme més enllà del qual ja no és possible inserir cap signe. L’encert de l’escriptor és situar els personatges sempre a la vora d’aquest abisme-espill i no fer-los caure-hi mai. Arribarà l’hora d’endinsar-se dins les aigües que envolten l’illa, no cal dir-ho, però llavors aquest moment no desvestirà els personatges de la seua dignitat congènita. El pare s’enfrontarà a la seua darrera hora “essent ell mateix, conservant tot l’orgull d’home superior als fets, més fort que el seu mateix destí”. I el fill n’aprendrà la lliçó. Retornarà, així, a la seua muntanya i el cicle de la vida es renovellarà sempiternament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.352