Al servei de Sa Majestat

Títol: Una veritat delicada
Autor: John le Carré
Edicions 62
Barcelona, 2013
Trad. de Marc Rubió
383 pàgines

  John le Carré (Anglaterra, 1931) és un autor que no necessita una gran presentació. Des de Call for the Dead (1961), porta més de mig segle escrivint amb constància i pulcritud la seua visió sobre l’espionatge britànic. Havent estat ell mateix un jove espia –com s’ha suggerit, sense que ell ho confirmara o ho negara-, i havent estudiat a Eton College (el viver dels futurs i al·legals servidors de Sa Majestat), és obvi que és una matèria que coneix de primera mà.
  Una veritat delicada, en aquest sentit, ve a afegir-se a una munió de novel·les on es traça l’anatomia –necessàriament patològica- del costat fosc de la política britànica. Al capdavall, el món dels espies sembla un subgènere especialment profitós en la cultura de Gran Bretanya, com si hi haguera alguna cosa intrínsecament british en el fet d’assistir d’etiqueta a una festa amb un micròfon a l’orella mentre es xarrupa educadament un martini. Després, és clar, tot ve a ser més truculent. Perquè aquests personatges que parlen un King’s English primmirat, a la primera copa de calvados, en qualsevol reunió informal, esclataran, com el Toby Bell, en un “A parir panteres tota aquesta merda dels collons!”. I el motor de l’acció començarà a funcionar.
  Toby Bell, en efecte, és només el secretari privat del ministre d’Afers Estrangers. Però mentre ocupa aquest càrrec el ministeri es veu involucrat en una fosca operació –“Vida salvatge”- al penyal de Gibraltar. Bell no n’és informat. Sobre el terreny, qui és comminat a participar-hi és Christopher Probyn, un diplomàtic que no pot rebutjar cap servei a la reina i que hi fa un paper confús i anodí. Passats els anys, Bell i Probyn es trobaran, insospitadament, i es conjuraran per a desemmascarar una operació que no ha estat tan innòcua com els han volgut fer creure.
  El relat s’insereix en el context del llarg naufragi moral propiciat consecutivament pel thatcherisme i el blairisme. És possible que la guerra freda acabés fa molts anys, però l’Estat encara té les seues raons immorals i el Ministeri d’Afers Estrangers escletxes profundes que deixen traspuar una llum malaltissa. Le Carré era l’home indicat per a narrar una història com aquesta. Al capdavall, ell sap convertir la cara B de la política britànica en la cosa emocionant, enigmàtica i podrida fins al moll de l’os que sense dubte és. Tot s’hi podria resumir amb la coneguda màxima de La Rochefoucauld “La hipocresia és l’homenatge que el vici rendeix a la virtut”; però hi ha morts innocents pel mig, i això és un salt qualitatitu.
  No hi falta cap element: ministres amb dret autoconcedit a confondre els interessos públics amb els privats, sinistres mercenaris, soldats obedients però amb tendència a suïcidar-se  -sent esquerrans- amb la mà dreta… I, en l’altre camp, funcionaris amatents i ingenus que creuen que, el servei a Sa Majestat, no pot exigir l’abdicació en indeclinables principis ètics. Per no faltar, no hi falta ni el canemàs d’una ajornada història d’amor entre Toby Bell i la filla de Probyn. Però Bell ja té massa feina provant de salvar la vida després que la seua denúncia s’haja fet pública.
  En el fons, l’estil transparent, clar i net (amb molt bon domini de les el·lipsis i els salts temporals) de John le Carré s’adiu estrayament amb la complexa textura moral de la història que vehicula. ¿Moralitat final? Potser que contra la raó d’Estat es lluita malament i no s’acaba de guanyar mai. I per això totes les veritats, arribats en aquest punt, són especialment delicades.

Joan Garí

 Publicat al diari Ara, 26-10-13

El llibre visual de la crisi

Títol: El último mono
Autor: Xipell
Onada Edicions
Benicarló, 96 pàgines

  L'amic i dibuixant Xipell, autor habitual a les pàgines del periòdic Levante (sobretot en l'edició de Castelló), acaba de publicar un recull d'acudits gràfics molt interessant. Ve a sumar-se, el nou volum, a una llarga sèrie de títols on Joan Montañés ha anat replegant tot allò que corria perill de perdre's en la lectura apressada d'un diari. En aquesta ocasió, però, Xipell ens sorprén amb una línia inèdita, dibuixos més abstractes (que, en alguna mesura, recorden els d'El Roto), i un contingut conceptual allunyat de la peripècia política local i elevable al debat genèric de les idees. Supose que és això el que ha fet pensar a l'autor que tot plegat mereixia ser donat a conéixer al gran públic.
  El propi Montañés Xipell (ja que aquests són el seu primer i segon cognoms) explica al pròleg del llibre que l'al·lusió als micos obeeix al "procés involucionista" que estem vivint. En qualsevol moment, en efecte, esperaríem trobar l'estàtua de la Llibertat destrossada en una platja vulgar, com en aquell film llegendari on Charlton Heston era un astronauta envoltat de ximpanzés. Segons Xipell, les seues imatges tenen més a veure amb les pintures rupestres que amb les emoticones. Tot ens bolca cap al passat, doncs -cap a  un passat mitològic- i és que el resultat del que s'ha vingut anomenant "crisi econòmica" potser no és res més un vast retrocés cap a zones d'humanitat que crèiem haver superat amb l'invent de la penicilina i l'hamburguesa de vedella.

  La Història ha canviat. Ara el drac de Sant Jordi està fabricat a la Xina, el president dels Estats Units és negre però sa casa continua sent blanca, l'autèntica revolució cultural és el "Tot a cent", la Marca España més acreditada és el bou de Soborne (i ja no Osborne), els pobres són tots de classe mitjana i el genuí mur de les lamentacions no pot ser altre que Wall Street. Això és el que ens proposa Xipell amb una textura gairebé aforística, on un text colpidor i inapel·lable s'acompanya amb uns traços vigorosos en blanc i negre, elementals, cantelluts, volgudament rudimentaris. Es diria que el dibuixant no vol que el dibuix interferisca en la lectura del missatge "filosòfic" de l'acudit. Es vol la màxima concentració, la màxima atenció per a un text inapel·lable.
  Per a poder editar aquest llibre, Xipell ha acudit a la plataforma Verkami, com ja va fer també l'editorial 3i4 en el meu cas amb Viatge pel meu país. És un sistema útil, ben pensat, un gran invent. Ha permés que ara els lectors puguen fruir d'un llibre d'acudits gràfics que sentarà un precedent, per la seua qualitat innegable i per la manera que té d'abordar els grans dilemes contemporanis. Senyors de la Crisi, ací tenen, per fi, el seu llibre.

Joan Garí

La imitació de la vida quotidiana

Títol: El dia de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial Meteora
Barcelona, 2013
187 pàgines

  Explicaré, d’entrada, que sóc una mica especial a l’hora de posar-me a llegir contes. Sempre he pensat que un relat curt és un delicat mecanisme de rellotgeria que respon a unes lleis implacablement exigents, la conculcació de les quals fa naufragar sense remissió els millors propòsits. Hi passa, un poc, com amb l’aforisme. L’aforisme –l’ària de la literatura- es resol satisfactòriament amb uns pocs elements i la brevetat –la concisió extrema- sol ser l’excipient necessari de tot plegat.
 No he connectat amb els contes d’Isidre Grau i crec que seria deshonest si ho ocultara. Els seus relats no són de la mena que a mi m’agraden. Naturalment, això només és una opinió, però em paguen per expressar-la –i, els meus fills, bé han de menjar. Per al meu gust, concretament, als contes d’Isidre Grau manca intensitat expressiva –els llasta una verborrea innecessària. També diré, però, que això es podria formular de manera que resultara més afalagador per a l’autor. Cabria assegurar, des d’un altre punt de vista, que Grau té molta habilitat per a replegar el llenguatge col·loquial i que excel·leix, per exemple, imitant el registre verbal de les dones madures amb molta vida viscuda, com en “Ella va dir no” i “Viure sola”. La seua narrativa breu, així, es resol en una imitació de la vida quotidiana en el que aquesta té d’inesgotable, de proteica, de vacil·lant.
  Els personatges de El dia de l’incident són homes i dones madures, si no velles, que posen la vida a la taula de dissecció. La manera de narrar revela un autor amb un ofici prou exercitat, com per exemple en “El mestre de dibuix”, on un treballador de banca prejubilat decideix dedicar-se a la seua autèntica vocació, que és la pintura; el retrobament amb el fill del seu antic professor dóna peu al narrador per a evocar la figura d’aquest, antic oficial de l’exèrcit republicà. Segons Grau, “encara que la vida sol discórrer per camins coneguts, sempre ens arriba l’oportunitat de redescobrir-nos sota una altra claror”. El lector haurà de decidir si aquesta claror li resulta suficientment intensa.

Joan Garí

Publicat al diari Ara, 12-10-13

El relleu de la memòria

Títol: Me llamaba Pikolo
Autors: Jean Samuel/Jean-Marc Dreyfus
Plataforma Editorial
Barcelona, 2009
Trad. d'Horacio Vázquez-Rial
192 pàgines

   En la literatura de l'Holocaust no acabes mai de llegir-ho tot. Quan creus que ja has accedit als testimonis essencials, de sobte es dóna a conéixer un nou text, una nova visió, una darrera acta notarial. Això és el que m'ha passat en relació a un autor tan conegut com Primo Levi. Ja fa anys que es va publicar el llibre de Paul Steinberg Croniques d'ailleurs, on aquest jueu alemany de Berlín (mort a París el 1999), a qui Levi anomena Henri en Si això és un home i en traça un retrat no massa afalagador, explica la seua versió dels esdeveniments a Auschwitz.
  Doncs bé, ara és un altre dels companys de Levi en l'infern polonés, Jean Samuel -Pikolo en les memòries de l'italià- qui ens ha llegat, abans de morir (l'any 2010), el complement exacte de l'inoblidable relat de Levi. La seua és una experiència molt comuna entre els supervivents de la Shoa. Durant 36 anys, després dels fets, va guardar silenci. Amb ocasió d'un lernen (curs de reflexió), però, es va posar a rememorar tot el que havia atresorat, en dolor i memòria, en gairebé quatre dècades de mutisme. Un altre fet decisiu en el desencadenant d'aquesta verbalització pública va ser el suïcidi de Primo Levi, l'any 1987. D'alguna manera, Samuel va sentir que havia d'agafar aquell testimoni.
  Com tants altres de la seua edat i condició, Samuel va ser destinat a Monowitz, la fàbrica d'Auschwitz que no fabricaria mai res. No queda res, ara, de Monowitz, per contrast amb l'excel·lent estat de conservació de les altres parts de l'immens complex concentracionari. Allí va coincidir amb Levi.  Samuel era dels pocs jueus que va sobreviure a la seua expedició, i l'únic dels de la seua família.
  A Monowitz, amb Levi i els altres presos, s'escenifica l'escola de la vida sota l'atenta mirada de la mort. Primo li tradueix Dante (com explica al capítol "El cant d'Ulisses" de Si això és un home). Els versos del vell clàssic es converteixen en la divisa de l'esclau embrutit:

Considerate la vostra semenza
Fatti non foste a viver come bruti
Ma per seguir virtude et conoscenza.

  El propi Samuel, però, passa d'alumne a mestre amb altres presos, amb qui comparteix problemes de matemàtiques. En la lluita heroica contra la deshumanització, tota pedra fa paret. En contrast, tots reben cada dia els petits detalls de la humiliació constant, que de vegades pot consistir, simplement, en un kapo que s'eixuga la mà al damunt d'un presoner. Un home pot fer de drap si no és considerat res millor que un drap.
  Tot passarà, però. Vindrà l'alliberament i vindrà també, a la postguerra, el retrobament amb Primo Levi i fins i tot amb Paul Steinberg. Samuel, però, no tornarà a Auschwitz fins 1995 i no es decidirà a escriure el seu llibre de memòries, en col·laboració amb l'historiador Jean-Marc Dreyfus, fins el 2007. Només li quedaven, llavors, tres anys de vida. Urgia passar el relleu de la memòria i això és el que va fer. Aviat l'Holocaust serà només un pàgina als llibres d'història i cap supervivent podrà ja parlar-nos-en. Llavors, haurem de ser nosaltres els qui ens ocupem a conservar la lliçó sempre viva. Com un dolorós deure moral.

Joan Garí

 

Les coses que es van quedar per dir

Títol: Res no s'oposa a la nit
Autora: Delphine de Vigan
Edicions 62
Barcelona, 2012
Traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué
375 pàgines

  Oferir "un taüt de paper i un destí de personatge" a sa mare morta és l'objectiu d'aquest llibre. No es tracta, doncs, d'una obra de ficció, sinó de la rememoració d'una biografia real amb els recursos propis de la narrativa. I sí, és la mena de llibres que m'agraden, així que em vaig endinsar en el seu corrent, a pesar que no em va entusiasmar l'anterior llibre que vaig llegir d'aquesta autora, No i jo. Ara n'he quedat rescabalat, certament. Res no s'oposa a la nit és un llibre emotiu, que sap tocar fibres sense sentimentalismes barats. El suïcidi de Lucile, la mare de la narradora, desencadena una perquisició arrels avall d'una família on els suïcidis han estat deplorablement habituals.
  Lucile es va criar en una família nombrosa al capdamunt de la qual hi havia Georges, antic copartícep del diari col·laboracionista Révolution Nationale. Aquest pare, però, imposa una atmosfera liberal de portes endins, no exempta d'un cert doble fons moral. En els escrits pòstums de Lucile la seua filla descobrirà una suposada violació que va patir a mans paternes, als setze anys. Aquesta revelació obri la porta a l'historial de Georges com a depredador sexual de la seua família. D'una manera o altra, l'episodi degué accelerar o fins i tot desencadenar els problemes psíquics de Lucile. El seu trastorn bipolar la va portar al psiquiàtric en més d'una ocasió. Fins i tot va intentar ser atesa per Jacques Lacan en un episodi rocambolesc que es va saldar amb una bufetada per a la pobra orada. Lacan, vell i impacient -malalt de mort ell mateix-, es negà a atendre aquella histèrica que s'havia presentat cruament a la seua consulta. Bufetejar-la va ser la seua indelicada manera d'explicar-li que no tenia ganes de tractar el seu alifac, que no eren temps ni maneres.
  L'origen de l'escriptura d'aquest llibre, si hem de fer cas a la seua autora, és 1980: en aquesta data Lucile és ingressada per primera vegada en un psiquiàtric. Temps després, a dalt d'un taxi, el conductor pregunta a Delphine de Vigan pel seu ofici. "Escric", li contesta aquesta. "I a què es deu?", retruca el taxista. I és aquesta segona qüestió -"A què es deu?"- el que De Vigan intenta contestar al llarg de les 400 pàgines de Res no s'oposa a la nit. 
  La causa de tot, doncs, és la malaltia de la mare, aquella criatura bellíssima -fou model publicitària en plena infantesa- que encandilava tothom i que va acabar suïcidant-se als 61 anys, farta potser de no reconéixer en l'espill una imatge tolerable d'ella mateixa. La llegenda d'aquesta mare-beutat (la foto de la portada del llibre és la Lucile de jove), sollada pel seu propi pare, alienada i incapaç de tocar amb els peus a terra, serà emotivament evocada en un volum que de per si pot justificar l'obra d'un escriptor.
  Delphine de Vigan, però, és també l'autora de Els dies sense fam, el text on recapitula els seus episodis d'anorèxia sotmesos a l'esbojarrat dictat d'una mare alienada. L'anorèxia serà superada, el suïcidi de la mare serà superat, les altres revelaciosn familiars seran superades, però el que potser no podrà superar mai és la sensació que deixava a l'autora escoltar aquella cançó de Jeannette, ¿Por qué te vas?, que havia escoltat amb sa mare en la pel·lícula de Carlos Saura Cría cuervos:

Bajo la penunbra de un farol
se dormirán
todas las cosas que quedaron por decir
se dormirán

Junto a las manillas de un reloj
esperarán
todas las horas que quedaron por vivir
esperarán

    Esdevingut himne familiar, el vell tema de José Luis Perales informarà des de ben petita la sensació en l'autora que hi ha vides tan denses, tan farcides de plecs i revoltes, que haurien de ser viscudes per moltes persones alhora. Però la que li ha pertocat en sort és personal i intransferible. I la literatura n'ha eixit beneficiada.

Joan Garí

El destí filosòfic de Catalunya

Títol: Concepte general de la ciència catalana
Autor: Francesc Pujols
Editorial Andana
Vilafranca del Penedès, 2013
400 pàgines

  Francesc Pujols és un autor certament peculiar. Se'n conten massa facècies per a què no se'ns faça simpàtic fins i tot abans d'haver-lo llegit. En un llibre com aquest, però, dóna la mesura exacta de les seues ambicions intel·lectuals i de les peculiaritats de la seua prosa.
  La primera tesi del llibre és que la millor filosofia espanyola és catalana. "Els castellans -diu Pujols- poden ofegar el món amb la literatura que tenen", però en termes filosòfics si se separa d'Espanya la filosofia catalana "la filosofia castellana se queda sense ningú". De fet, "la filosofia és la manifestació principal per no dir única de la ciència catalana". És lògic, doncs, que aquest llibre estiga en gran part monopolitzat per la figura de Ramon Llull i la seua perquisició de la "ciència universal". A Llull, d'alguna manera, el té en extrema consideració a pesar del seu cristianisme. Al capdavall, per a Pujols els cristians "com més raonen més s'aparten de la veritat, com tots els que parteixen de bases falses".
  Després de Llull, un gran buit. Per a tornar a trobar figures estimulants se n'ha d'anar a Ramon Sibiuda, al segle XIV. Aquest savi, traduït per Montaigne, és l'autor d'una Teologia natural. Segons Pujols, la seua aportació rau a haver escrit "una sumpèctica del renaixement, que com totes les obres d'aquella època eren una barreja de realisme modern amb els elements de l'Edat Mitjana".
  Després de Llull i Sibiuda ens trobem amb una llarga decadència. Hem d'esperar al sorgiment de la figura de Joan Lluís Vives, que alternativament és jutjat coma  iniciador de la filosofia catalana moderna o de l'espanyola. Menéndez Pelayo, això sí, assegura que el llatinista valencià s'avança a les tesis de Kant. Pujols el considera un "pensador català" perquè la seua obra conté el vector característic de la filosofia autòctona: "la unió de la raó i la realitat".
  Del segle XVI a principis del XIX ha de fer un bot. Entronca així amb Jaume Balmes. Sobre el seu Criteri, però, no s'està de dir que és "una llògica descriptiva farcida de vulgaritats i barrejada amb lliçons de doctrina cristiana". No li perdona que escriguera en llengua castellana, "la més contrària al geni del nostre pensament".
  El segle XIX l'anomena la "segona època" de la filosofia catalana. És el principi d'una nova etapa de brillantor, on aquesta filosofia destacarà pel seu paper especial en el concert universal. Pujols, de fet, distingeix entre la filosofia septentrional i la meridional. La primera, pròpia del nord de França, Anglaterra i Alemanya, és el "racionalisme més desenfrenat"; la segona, on hi hauria la catalana, "és el realisme més cru". El Nord prefereix les ciències particulars a la "ciència universal que imposa el triomf de la realitat", com fa Catalunya.
  El llibre acaba amb la figura d'Eugeni d'Ors, a qui compara "a la solitud del cim de la muntanya de Randa". Amb personatges com aquest és que Catalunya ha d'acomplir al seua missió al món: la suma del racionalisme septentrional i el realisme meridional. Tot un programa enfebrit, molt de la seua època, que el lector d'avui llegeix amb un punt de suspicàcia, però amb el plaer que suscita una manera de veure les coses certament original.

Joan Garí

El llegat dels totalitarismes

Títol: Contra tota esperança
Autora: Nadejda Mandelstam
Quaderns Crema
Barcelona, 2012
Traducció de Jaume Creus
654 pàgines

Resulta curiós, com a mínim, com s’han avaluat els dos grans totalitarismes del segle XX. Nascuts al caliu de les dues monstruoses personalitats que els van fer possible –Hitler i Stalin-, els recents indicis de “rehabilitació” del segon a la Rússia de Putin indiquen que alguna cosa no hi està funcionant. Al capdavall, s’adduirà que el nazisme va ser, ja en els seus orígens, una pura vesània criminal, mentre que el marxisme fou una rigorosa doctrina econòmica que va proporcionar esperances polítiques a mig món. No seré jo qui negaré les bondats dels escrits de Marx, però la relació entre aquests i el Gulag acaba per presentar-se com una mica inquietadora…
  Podem acceptar que Stalin és la degeneració psicopàtica dels ideals de la revolució d’Octubre. El que es va esdevenir sota la seua bota, però, va induir en les seues víctimes certes amargues conclusions sobre el destí irrevocable de les utopies polítiques més ambicioses. Una d’aquestes víctimes va ser Nadejda Mandelstam.
  Nadejda va ser l’esposa i la viuda del poeta Óssip Mandelstam. Aquest pertanyia a una generació de joves intel·lectuals i escriptors russos que, sorpresos per la revolució, van abraçar inicialment amb més o menys entusiasme els seus ideals alliberadors. Conforme s’anava edificant el lent edifici burocràtic i repressor soviètic, però, aquesta colla selecta –Akhmàtova, Tsvetàieva, Pasternak- es va anar convertint en allò que després s’anomenaria “dissidents”. Eren –serien- la glòria de la literatura russa i, tanmateix, es van veure reduïts a carrejar unes vides penoses, en un tortuós i kafkià exili interior.
  Nadejda Mandelstam ens ha llegat unes memòries essencials, que ara podem llegir en català: Contra tota esperança (Quaderns Crema). Són els records d’una viuda però també el quadern de l’esposa d’un poeta, avesada a memoritzar els seus versos per a salvar-los dels escorcolls, coneixedora dels autors de la literatura coetània i dels seus textos. El retrat que traça dels seus contemporanis no és agradable: amb alguna notable excepció, hi ve a denunciar que la intel·lectualitat russa dels anys 30 no va fer res contra les porgues estalinistes. Com corders a l’entrada de l’escorxador, aquella brillant patuleia d’escriptors, artistes, músics, pintors no es va veure amb coratge de denunciar un règim filisteu que anava degollant-los un a un. Com va escriure Nadejda (que en rus vol dir, per cert “Esperança”) es probable que encara es trobaren, col·lectivament, en l’estadi vaporós en què encara creien reversible una situació ja completament insostenible: “La por i l’esperança estan íntimament entrelligades. Si perdem l’esperança també perdem la por”. El fet cert és que gairebé ningú va alçar un dit per ajudar el seu marit, llevat de Pasternak (entre els dissidents) i Bukharin (entre els encara fidels al poder). Óssip Mandelstam havia escrit un poema on parlava dels “dits gruixuts, com cucs, greixosos” de Stalin. Aquesta breu i potser ingènua composició el perseguiria tota la vida. Per aquesta causa li va ser vetada la publicació de la seua obra i ell mateix va ser enviat a l’exili, lluny de les dotze ciutats més grans del país. Però Óssip i la seua dona ja no podien simular adhesió a un règim que havia destrossat tots els seus ideals de joventut.
  Mandelstam era un home horroritzat per la violència. Posseït per una sensibilitat malaltissa, va dur malament l’exili i hi va acabar morint probablement de tifus en una data indeterminada. La seua dona no el va poder acompanyar en el moment de la mort, ni li va ser lliurat el seu cadàver. Després vindrien Khrusxov, amb la seua denúncia dels crims estalinistes, i Solgenitsin, el primer a donar a conéixer les vivències del gulag. Khrusxov, en el escruixidorament cèlebre XX Congrés del PCUS, havia denunciat obertament els crims de Stalin. Solgenitsin, al seu torn, havia rubricat literàriament i documentalment la nova situació de “desgel” publicant Un dia en la vida d’Ivan Deníssovitx (1962; aparegut tot just dos anys després, en traducció directa del rus al català per part d’August Vidal, en l’editorial Vergara).
  Als anys 60, en aquesta nova conjuntura, Nadejda Mandelstam va veure arribar el seu moment. Es va aplicar llavors a redactar una dels documents més demolidors sobre la misèria moral –i criminal- del totalitarisme. És el testimoni dels vius, però també el dels morts. La certesa que calia, potser, per a aquells que encara vulguen fer distincions entre els crims de cadascun dels dos costats del riu del fanatisme.

Joan Garí

Una versió abreujada d'aquest article es publica avui al diari Ara.